Anthony Doerr, premi Pulitzer de ficció amb 'La llum que no pots veure'

Quan es va anunciar el Pulitzer de ficció, Anthony Doerr estava tan tranquil. O, almenys, intentant semblar-ho; menjant gelat amb un dels seus fills mentre la seva dona mirava l’anunci per Youtube en una altra habitació. Al cap de poc, va aparèixer a l’habitació feta un sac de nervis, però d’alegria. I nou segons després, sonava el mòbil de Doerr.

La junta del Pulitzer va alabar La luz que no puedes ver (Suma de letras) com “una novel·la imaginativa i intricada sobre els horrors de la segona guerra mundial, escrita en capítols breus i elegants que exploren la naturalesa humana i el poder contradictori de la tecnologia”. El premi és merescut, però Doerr no era el favorit, malgrat que el seu llibre havia sigut finalista del National Book Award i va ser considerat entre els millors de l’any per The New York Times Book Review. A The Washington Post, l’escriptora Amanda Vaill va dir: “No estic segura que llegeixi una novel·la millor aquest any”.

El seu pitjor pecat, potser, era la seva popularitat. El llibre va ser un èxit sorpresa als Estats Units, on entre el maig i el desembre de l’any passat la seva editorial en va haver de fer fins a 25 reimpressions. La novel·la, sense ser sentimental, ha capturat el cor del públic com poques en els temps recents. A Espanya, potser el Pulitzer farà miracles per ella. Si no, ja s’encarregarà el boca orella de crear la passió.

En el llibre, Doerr explica –alternant sàviament entre els dos punts de vista– els camins en convergència d’una noia francesa cega, que forma part de la Resistència, i un jove alemany al servei del Tercer Reich. Marie-Laure sempre ha viscut a Saint-Malo, ciutat ocupada per les forces alemanyes. Cinc carrers més enllà d’ella, Werner està atrapat a les ruïnes d’un gran hotel. Seguir desgranant l’argument hauria d’estar penat, encara que assenyalarem que el desenvolupament de la ràdio hi juga un gran paper.

Un patiment de 10 anys

‘La luZ que no pUEDEs ver’ és el resultat d’un treball (i a vegades d’un patiment) de deu anys, els transcorreguts des d’una anècdota que va marcar Doerr. “Anava en un tren cap a Nova York –explica–. Ens vam començar a ficar sota terra, a uns 50 quilòmetres per hora, i a l’home que tenia davant parlant per telèfon se li va tallar la trucada. Es va començar a comportar com un boig, deixant anar paraulotes i picant el telèfon contra el seient. I recordo haver pensar: ‘¡Aquest petit dispositiu al qual està donant cops, senyor, és un miracle! ¡I hem oblidat que és un miracle!”.

El títol del llibre fa referència a la llum invisible que pot connectar gent entre el Tibet i Tombouctou. O Sydney i Moscou. X i Y, units per un miracle. “Estava pensant en tota la radiació electromagnètica que hi ha en l’aire i que els humans són incapaços de veure”, diu Doerr. “Encara que després, naturalment, vaig començar a jugar amb altres nocions de llum i invisibilitat. I aquella mateixa nit vaig començar a escriure una peça de ficció en què una noia llegeix una història a un noi a través d’una ràdio”. 

Un ampli treball de camp

Per donar forma als personatges, Doerr va estudiar diaris i cartes escrits durant la guerra; va mirar fotografies antigues; va viatjar a llocs i va parlar amb gent. “El llibre presentava reptes particulars per l’amplitud de llocs per on es mou, de París a Ucraïna, passant per l’Alemanya rural i el litoral francès. Cada vegada que un personatge entrava en una cuina o sortia al camp o anava a l’escola, necessitava saber com podrien haver sigut tots aquells llocs el 1938, o el 1942, o el 1944. Escrivia tres frases i després me n’anava corrent a buscar un vell catàleg o les memòries d’un presoner de guerra, i començava a caçar detalls”.

Algunes parts de la investigació van ser doloroses. “La destrucció d’éssers humans durant la segona guerra mundial, sobretot al front oriental, va passar a una escala que és gairebé massa gran perquè un cervell humà ho comprengui”, diu Doerr. I tampoc devia ser fàcil posar-se en les sabates de la jove cega. “Vaig llegir memòries de gent sense vista i vaig observar gent amb problemes de visió de la meva ciutat. Però també vaig fer servir la meva imaginació, molt: volia que el món de Marie-Laure fos ric i acolorit i viu, i vaig passar molt de temps intentant imaginar la seva relació simbiòtica amb el seu pare”.

La paternitat ha marcat Doerr en tots els sentits. El mateix dia del 2004 que va ser pare de dos bessons, va saber que havia guanyat el prestigiós premi Roma de l’Acadèmia Americana de la capital italiana. Això li va permetre passar un any a Roma, amb la seva família, explicat d’una manera elegant en les memòries Fourseasons in Rome, encara inèdites aquí. Subtítol: Sobre els bessons, l’insomni i el funeral més gran en la història del món.

'Massa Legos en la meva vida'

Ser pare ha portat l’escriptor a delinear arguments de ficció i no-ficció. També a canviar la seva pròpia manera d’escriure. La luz que no puedes ver es compon d’episodis més o menys curts, cadascun amb un títol. “Cada dia només t’has de dir a tu mateix que treballes en una cosa petita i manejable”, explica. Doerr podia treballar en un capítol durant dues o tres hores, abans d’anar a recollir els nens a l’escola. “Són gairebé com construccions modulars; fas un grapat de peces petites i després, un dia, comences a escampar-les per l’alfombra i mires d’ajuntar-les per crear una cosa més gran. Crec que hi ha massa Legos a la meva vida”.

En realitat, cada un d’aquests breus episodis està tan ben escrit que, a vegades, sembla gairebé poesia. S’endevina l’escriptor molt atent a la musicalitat del llenguatge: “Sí, estic enamorat del llenguatge. Per a mi explicar històries només és una excusa per jugar amb el llenguatge, intentar injectar estil, imatgeria i moviment als paràgrafs”.

Tot i que és fàcil imaginar una pel·lícula de La luz que no puedes ver –i sembla que la Fox intentarà fer-la–, Doerr s’inspira menys en la gramàtica visual que en la gramàtica a seques: “Jo arribo a la narrativa des de l’amor pel llenguatge, i estudiar com altres escriptors construeixen les seves frases és, en essència, la meva inspiració per construir les meves pròpies”.

A la vida de Doerr hi ha LEGOS des de fa temps. Ells van ser els protagonistes d’algunes de les seves primeres històries, teclejades a la màquina d’escriure de la seva mare. Després d’estudiar Història a la universitat privada de Bowdoin, va treballar en el que fos (de cuiner a Colorado i en una granja d’ovelles a Nova Zelanda) per poder escriure. 

Adaptació al cine

Les històries del seu primer llibre (The Shell Collector, del 2002) van cridar l’atenció i una d’elles, la que dóna títol a la col·lecció, també serà adaptada al cine. Però, malgrat tenir el seu públic, Doerr no ho ha tingut fàcil per guanyar-se la vida. Acceptava portar tallers d’escriptura de cap de setmana, encara que hagués de conduir deu hores per arribar-hi.

A més de la seva literatura, també ha escrit per a revistes, en particular de ciència, encara que això per a ell no és cap càrrega. Literatura i ciència no són tan llunyanes, assegura: “Sempre he estat interessat en totes dues igual. M’agrada utilitzar les històries per situar el lector en el context d’escales temporals més grans: culturals, històriques, geològiques. En certa manera, tot el meu treball està motivat pel sentit de la meravella; per descobrir una cosa sorprenent sobre el món. Com la ràdio, per exemple”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Internet sembla haver substituït la ràdio. ¿S’imagina escrivint una novel·la semiromàntica sobre la xarxa d’aquí, diguem, deu anys? “M’encanta internet i com ens permet accedir a informació i imatges d’una manera instantània”. El costat fosc per a un escriptor és clar: “Pot ser una distracció quan necessites concentrar-te en un projecte”. Ell recomana, com a solució, Freedom, “un petit programa molt barat que desconnecta les capacitats connectives de la màquina durant els minuts que l’usuari li digui”.

Li agradaria, diu, explicar-nos en quins projectes es concentra, “però tots tres són fràgils i és com si a l’esmentar-los els hagués d’engegar a rodar”. Doerr prefereix apagar el llum. I bressolar-los. “Els cuidaré en la foscor una mica més, fins que vegi quin d’ells sap posar-se dret per si mateix”.