Sopa de Cabra, de gira amb '3, 2, 1...'

A la cuina de la masia que Josep Thió té a Montfullà (Bescanó, Gironès), Sopa de Cabra guisa a foc lent el seu esperat nou disc. El recuperat bateria de la formació original, Pep Bosch, està literalment sota la campana, entre cassoles i graelles. Els plats els posa ell. I ben content que està. Just s’acaba de fer públic que torna a formar part de l’escuderia (¡disputes superades!). L’àlbum que trencarà un llarg silenci discogràfic de gairebé 15 anys ja s’està gravant. Entre assajos i concerts. I es publicarà al novembre. ¿Sopa de Cabra es repeteix com la Sopa d’All? Algú a internet va llançar aquesta broma i va dissenyar un cartell rebatejant-los així. “¡I estava tan ben fet –exclama l’amfitrió i guitarrista– que ens van arribar a preguntar si aquest era el nou nom del grup!”.

Més enllà de la pulla, que Els Sopa paeixen amb humor, el fet és que comença el compte enrere de la gira que emprendran aquest estiu. El tret de sortida de 3, 2, 1... serà el pròxim 18 de juliol al Festival Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Girona) i prosseguirà el dia 24 a Mataró (Maresme, Barcelona) i el 7 d’agost, al Festival Internacional de Cambrils (Baix Camp, Tarragona).

Tres, dos, u, ¡foc! La banda està llançada. Tenir cançons per estrenar era el requisit per a aquesta re-reunificació, després de l’apoteòsic triplet que es van marcar al Palau Sant Jordi el setembre del 2011, coincidint amb el quart de segle de la seva creació i els 10 anys de la seva dissolució. Molt pocs han sigut capaços d’omplir el poliesportiu de Barcelona tres dies consecutius: Dire Straits, Alejandro Sanz, Bruce Springsteen, Serrat amb Sabina, els cadells de la primera edició d’Operación Triunfo... La gira de Sopa de Cabra es va completar llavors amb bolos a Tarragona, Palma i Girona. En total, van convocar la increïble xifra de 90.000 espectadors. I van esprémer el filó publicant el doble disc i DVD El retorn.

Directriu indiscutible: "Gravar un disc"

Recuperats d’aquesta injecció d'adrenalina, quan es van reunir per fer balanç i consensuar plans de futur, hi havia una directriu indiscutible. “Si a partir d’ara volíem fer alguna cosa, havia de passar per gravar un disc. Si no, no jugàvem”, recorda el cantant Gerard Quintana. El vocalista insisteix que Sopa de Cabra sempre funciona a cop de reptes. “Quan un grup deixa de fer-ho així, es converteix en una caricatura”, assegura.

Les metes fan que l’engranatge estigui ben lubricat. “Quan vam decidir tornar, l’objectiu era un concert al Sant Jordi. Vam sobrepassar les expectatives, i de llarg. La d’ara és fer un compacte que estigui a l’altura del nostre repertori, que en alguns casos s’ha convertit en clàssic. És el que ens motiva. Si ens tornem a trobar és per créixer. El nostre repte ja no és omplir un gran espai. Aquesta és la diferència”, aclareix Quintana.

Josep Thió, el Margaret Thatcher del conjunt, va decidir acabar les assignatures que li faltaven d’Arquitectura després d’aquell primer retorn. “Acabant la carrera, vaig començar a escriure cançons amb la idea de proposar-los fer alguna cosa. Componia pensant ja en Sopa”, aclareix el cocapità del conjunt, que, com Quintana i la resta d’integrants, va emprendre una intermitent aventura musical paral·lela. “Tots teníem la il·lusió de ser capaços de fer el millor disc de Sopa de Cabra”, assegura el cantant. “Perquè encara no l’hem fet –afegeix el baixista Francesc Cuco Lisicic–. N‘hi ha alguns de més rodons que altres. I sentim que encara tenim moltes coses a dir”.

A l'alçada del millor repertori

Sopa de Cabra vol agafar el testimoni del seu últim disc d’estudi, Plou i fa sol (2001). “Aquest seria l’últim precedent. Tenia molt bones cançons: Camins, Els teus somnis, Quan es faci fosc, El llarg viatge... Reprenem el Sopa de Cabra del seu millor moment”, subratlla Quintana.

Però ni la indústria ni vostès són els mateixos, ¿oi? “El fil ja el vam reprendre el 2011. I en aquest temps, no hi ha hagut cap ruptura. Ningú s’ha tornat budista ni res estrany. Era fàcil tornar on ho vam deixar. Estem en dinàmiques semblants de treball. Coincidim en el tipus de cançons en què ens sentim còmodes”, contesta Thió. ¿I quines són? “Ens agrada buscar coses noves. Per a nosaltres, és clar, perquè per a altres bandes no ho deuen ser tant. Em refereixo al pop, un estil bastant per explorar en molts sentits”.

El temps de descans els ha anat bé. Això diuen. “Tenim l’avantatge de no patir l’esgotament, el desgast d’un grup cansat de tantes hores junts. Aquest intermedi ens ha permès dir, ‘vinga, tornem a treballar junts amb il·lusió”. Hi ha cançons, confessen, que se’ls resisteixen més que altres. Tot sembla estar inventat. “Els teus somnis ja era una peça que requeria arranjaments diferents, un pop més elaborat”, analitza Quintana. ¿En quin sentit? “Doncs una estructura més arquitectònica”. La resposta és de Quintana, no de l’arquitecte. Encara que Thió agafa al vol la conversa.

L'arquitectura perfecta

“La idea és construir arranjaments més específics per a cada tema. Fins que no trobem l’arquitectura perfecta, no estem contents. Hi ha algunes peces que ho necessiten més que altres. El grup islandès Sigur Rós és un exemple de banda que busca la progressió, crear climes, construir una cançó en aquest sentit arquitectònic”. Però Sigur Rós és molt Sigur Rós. Cuida al mil·límetre el calibre emocional de cada creació, ja tingui un estil tendre o folk, o sigui una balada simfònica.

“Sí, és una banda excepcional. Hi ha grans conjunts, com U2, que recorren a l’artifici. Hi ha diferents maneres de fer que evolucioni una cançó, d’arribar a climes concrets. Hi ha temes que necessiten una gran estructura que vagi creixent, i altres que posant-hi una segona veu a la tornada ja funcionen”. Per cert, emulant U2, o els Beatles, Sopa de Cabra va actuar en un terrat aquest primavera. Va ser a la de l’oficina de turisme de Girona. Un cop d’efecte que va utilitzar per anunciar aquest retorn. I una miniactuació s’ha convertit en el primer videoclip, al ritme d’un hit que no caduca: Camins.

Les noves tasses de Sopa tenen gust de rock, pop, folk...  A l’assaig en toquen tres (amb títols provisionals).  Dolços plans és un mig temps amb arranjaments de corda que no arriba a ser una balada. En la següent, encara sense nom, parlen del pas del temps i dels que no poden tornar a casa. I el ritme s’anima amb l’última, Hi ha un camí. “Una cançó més ballable, sense abandonar el rock però jugant a celebrar el millor de la vida a la pista”, descriu Quintana.

Les lletres, en general, mantenen la mateixa recepta. “A Sopa ho tenim fàcil –afegeix–. Si analitzes els nostres treballs, hi ha una constant: el tema de la superació. La lluita pels somnis”. Seguirem somiant és el títol que més ràpid ve a la memòria: “Seguirem lluitant/ ensorrarem els murs/ anirem sempre més lluny...”, diu la tornada.

És hora de deixar descansar els instruments i l’entrevista continua a la plaça que hi ha davant la petita església Santa Anna de Montfullà, a poquíssims metres de la masia. “Pregueu per nosaltres”, diu la inscripció del mosaic de rajoles que decora la porta de fusta. ¿S’han tornat més religiosos? “No, no –riu Thió–. L’ermita se la va fer construir l’antic propietari”.

¿Sopa de Cabra torna pels diners?

¿I materialistes? ¿Sopa de Cabra torna per diners? “Tothom treballa per diners. Potser sí que és una de les raons. Però és com si a un lampista li preguntes si treballa per la pasta”, respon Quintana. “Pot ser una de les raons, sí –intercedeix Thió–. D’alguna manera, hem de finançar el disc”. El disc i la posada en escena que preparen per als concerts, “amb pantalla gegant, realització en directe, continguts fets expressament per a algunes cançons... De l’escenografia, el disseny i les llums se n’encarregarà Cube, gent amb molta experiència que ha treballat amb Albert Pla, per exemple, i amb unes idees molt potents”, avança el cantant.

Sopa de Cabra, el grup que va donar identitat, so i impuls al rock català, es va separar, efectivament, en el seu millor moment. En plena ratxa artística. Però trencat per dins. “Passa com a les famílies. Pots tenir germans amb qui t’enfades, fa anys que no t’hi parles, però passa el temps i, de sobte, saps que hi són”, reflexiona Quintana. “És que són, és que som, uns cabrons”, afegeix el bateria Pep Bosch.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

El periodista Pep Blay va fer que s’obrissin en canal en la biografia que va escriure: Sopa de Cabra. Si et quedes amb mi. “Doncs ara ens hem esquarterat”, riu Quintana, afilant els seus llavis gruixuts. “La música és un treball molt emocional. T’has d’obrir, ser vulnerable, ¡estar com una cabra! I quan formes part d’un grup, la clau està en la confiança”.

I així, amb la confiança restaurada, Sopa de Cabra tornarà a excitar els seus fans, escalfant l’ambient al crit ritual de “¡Bona nit, malparits!”