Björk, víctima del desamor

No serveix de res buscar una artista pop del nostre temps amb una mentalitat tan oberta com Björk. Diuen que, en els seus dies d’aprenentatge a la Barnamúsikskóli Reykjavikur –una escola de música per a nens ara coneguda com la Tónmennstakóli–, ja s’oposava a l’obsessió dels seus professors pels canònics Bach, Mozart i Beethoven i sol·licitava una obertura cap a altres fronts.

Als 11 anys, Björk ja tenia disc: Björk, un àlbum gairebé tot de versions. Li van oferir gravar un segon disc, però ella va refusar l’oferta, va aprofitar els diners del primer per comprar-se un piano i va començar a compondre cançons: les seves cançons. 

Va trigar un temps a trobar la seva pròpia i expansiva veu. Abans de la Björk que coneixem i estimem n’hi va haver una de punk (en el projecte Spit And Snot), una de jazz fusion (Exodus) i una altra de líder pop gairebé convencional (amb The Sugarcubes). A principis dels 90, se’n va anar a viure a Londres i hi va sorgir una fascinació per l’electrònica que va derivar en un segon debut definitiu.

Quan es parla de discos clàssics dels 90, Debut (es deia així, i deixava clar, doncs, que el que hi havia hagut abans havia sigut tot un assaig) ocupa sempre un lloc privilegiat. L’àlbum, del 1993, reunia el passat (folklore islandès, jazz) i el present (dance music) de Björk en cançons rodones: Human behaviour, Big time sensuality, Violently happy, per dir-ne només algunes.

Des d’aleshores, cada llançament de Björk s’ha presentat com una promesa d’ambició i emoció, d’avantguardisme i ganxo pop, tot en un. Cap àlbum és exactament igual a l’anterior, sinó que sorgeix en realitat com una mena de resposta a aquell. Un pot apostar per la suma estricta d’electrònica gelada amb cordes fogoses (Homogenic, del 1997). Un altre, estar gravat únicament a partir de la veu humana (Medúlla, del 2004). I el penúltim, Biophilia (2011), ser al mateix temps disc, espectacle, aplicació per a iPad: l’experiment total.

El recent ‘vulnicura’ dóna resposta a diverses coses. És una resposta als que asseguren que, últimament, Björk s’havia deixat portar per una espiral d’assagisme sense ànima. Però, sobretot, és una resposta a l’home que la va abandonar després de 13 anys de relació, i les va deixar a ella i a la filla de tots dos, de 12 anys, en un llac negre de confusió. És el seu disc més personal. El seu disc de ruptura: un subgènere amb clàssics com Blood on the tracks de Bob Dylan, Rumours de Fleetwood Mac o Tunnel of love, de Bruce Springsteen.

Lletres confessionals

El més curiós és que Björk tampoc ha sigut aliena a les lletres confessionals. Hi ha els versos d’Unison, una cançó escrita el 2001 per celebrar, precisament, l’inici del seu amor amb l’artista Matthew Barney, l’home que ara ha generat les seves cançons més emotives. A la tornada repetia, una vegada rere l’altra: “No vaig pensar mai que em comprometria”.

Les lletres de Vulnicura són, a més del negatiu emocional d’aquelles, encara més específiques, directes, clares. Tant que a vegades sap greu escoltar-les, com si estiguessis sent testimoni d’una cosa massa íntima. Segons Björk, “són lletres escrites de forma impulsiva, encara que després refinades perquè reflectissin la història realment de forma legítima”. El relat resultant parla d’una relació dissolta bàsicament per culpa de Barney, cada vegada més distant, sense ganes de lluitar, mentre ella es preocupava per mantenir unida la família.

En el llibret que acompanya l’edició digital del disc es poden llegir indicacions temporals sobre cada cançó (la trama és cronològica). S’obre amb Stone milker, situa­da nou mesos abans de la ruptura. En aquesta peça, Björk demana: “Mostra’m respecte emocional, ¡oh, respecte!, ¡oh, respecte! / Tinc necessitats emocionals, ¡oh, necessitats, ooh! / M’agradaria sincronitzar els nostres sentiments, els nostres sentiments, oh ooh”. És devastadora.

Aquesta no és la part més dolenta –al capdavall, és només nou mesos abans–. Temes posteriors aprofundeixen realment en la virulència de la ruptura, particularment a l’altura de Black lake –“dos mesos després”–, que són 10 minuts d’assalt directe a Barney pels seus aparents egoisme i falta de sensibilitat. “El nostre amor era el meu úter / Però el nostre llaç s’ha trencat / He perdut el meu escut / M’han pres la meva protecció”, canta ella amb l’únic acompanyament d’unes cordes crepusculars. Quan arriba la part rítmica, l’amant desprotegida comença a agafar força: “Tu tems les meves emocions sense límit / Jo estic avorrida de les nostres obsessions apocalíptiques”. I pregunta: “¿Et vaig estimar massa?”. És gairebé una pregunta retòrica, si ens atenim a alguns dels últims versos de la cançó: “No tens res per donar / El teu cor és buit / Estic ofegada en tristesa / No tinc esperança de recuperar-me mai / Dolor i terror eterns”.

Dubtes i veritats

Davant lletres així, gairebé sembla innecessari preguntar a Björk sobre la ruptura: tot el que un necessita saber, potser fins 

i tot més, ja és en aquestes línies. Però em faig preguntes, realment. Com, per exemple, si l’artista no va tenir dubtes al llarg del camí sobre ser tan sincera de cara al públic. “És clar que en vaig tenir –diu ella–. Però tot el que podia fer era seguir treballant-hi. Acabar-les. Arreglar les cordes, gravar-les. Arreglar les cançons, mesclar-les, masteritzar-les. I potser després de tots aquests processos hauria passat prou temps per saber si les podia publicar o no”.

Per sort per a tots, tots menys el seu ex, l’artista va creure que les podia publicar. Potser servirà per a altres. Vulnicura és un exercici de teràpia al qual altres es podrien agafar. (I aquí hauria d’assenyalar el final més o menys positiu del disc: Quicksand inclou el vers: “Quan estic trencada, estic completa”. Potser una orgullosa declaració d’humanitat). 

Segons explica Björk, el disc l’ha ajudat a sortir del forat perquè el va fer completament per instint: “Si planeges compondre una cosa que et pugui salvar, potser no funcionarà. Pot semblar una contradicció, però no ho és. Si una cosa et salva és perquè l’has fet sense intenció que sigui així. I són coses que passen una vegada. Si després intentes repetir-ho, no funcionarà, perquè el teu estat emocional serà un altre i potser en aquell moment servirà una altra cosa, com per exemple, no ho sé, veure comèdies dolentes”.

Un altre dels meus dubtes (o autèntica preocupació) és si Björk no va pensar en com es prendrien els seus fills un disc d’aquest calibre emocional. No tant Sindri Eldon Thórsson, que va tenir amb Thór Eldon, de Sugarcubes, i ja té 29 anys, com Isadora, la seva filla de 12 anys, fruit de la seva relació amb Barney. “Ella l’escoltarà probablement quan creixi… Però crec que és important, com a pare, ser humà. I no intentar ser perfecte”.

Mecanisme de supervivència

Quan se li pregunta si hi va haver algun cantautor, o potser algun escriptor, que servís com a inspiració –que donés, d’alguna manera, permís– a l’hora de despullar-se espiritualment, Björk només sap pensar en ella mateixa. Diu que no coneix la saga La meva lluita, de Karl Ove Knausgård, encara que Noruega i Islàndia tampoc queden gaire lluny. “Aquest disc va ser molt impulsiu per a mi i es va convertir gairebé en un mecanisme de supervivència. Probablement la cosa menys pensada que he fet”, afirma.

Bé, segons el seu barem, el menys pensat segueix sent pensat, molt pensat. Björk no és només una veu bonica –o més que això: sublim, expressiva, hiperbòlica en el millor sentit possible– al voltant de la qual altres treballen sense descans. Ella entén la música com una col·laboració, però en la qual ella pot aportar la major part de la matèria.

“¿Com sorgeix avui un tema de Björk?” és una altra pregunta que necessitava fer, i tant de bo, no tan dolorosa com les anteriors. “Cada cançó és diferent –comenta–. Puc començar amb un so o amb una lletra. Passen les dues coses. M’avorreixo amb facilitat, així que he de fer servir més o menys un mètode diferent per a cada cançó”. 

Amb Vulnicura, torna a un binomi que ja va utilitzar en el clàssic Homogenic del 1997: electrònica i corda. Ella mateixa es va encarregar de la corda. Una de les formes que va idear per superar els seus traumes emocionals va ser convertir-se en una boja de la corda. Per a l’electrònica, va comptar sobretot amb l’ajuda d’Arca, un productor d’origen veneçolà amb un so cru que encaixava a la perfecció amb l’esperit cru del disc. “Va venir a Islàndia i en principi havíem de fer només una cançó o una cosa així, però el tema va evolucionar i abans d’adonar-nos-en havíem fet tot un disc”.

M’han demanat que lI pregunti per les remescles del disc llançades recentment, i compleixo, entre altres coses perquè una d’elles és impressionant: la gravada per Mica Levi de Lionsong. Levi va fer la música d’Under the skin, la famosa pel·lícula de ciència-ficció amb Scarlett Johansson com a alienígena caçadora d’incauts escocesos. Una pel·lícula molt Björk: emotiva però estranya, amb visió personal. “M’encanta la música d’aquesta pel·lícula i em resulta difícil imaginar-me-la sense ella”, diu.

Actriu puntual

Si sou admiradors, com molts, de la pel·lícula Bailar en la oscuridad, heu de saber que Björk no pensa actuar en molt temps. N’heu de culpar els crus mètodes de treball de Lars von Trier. “Només tinc temps per a la música. Hi ha massa música que vull fer i només tinc temps per a això. No puc afegir actuar a la meva llista de tasques pendents”, explica. 

A la seva llista de tasques pendents hi ha un concert al Poble Espanyol de Barcelona, divendres que ve, 24 de juliol. Segons es va comentar, Björk havia mostrat el seu interès per actuar al MACBA, encara que ara assegura que no està familiaritzada amb el museu. “Viatjaré amb les cançons, però no amb l’exposició”. I és que el Museu d’Art Modern de Nova York, el MoMA, li ha obert recentment les portes amb una exposició temporal per la seva valentia a l’experimentar amb la música i l’art durant 20 anys.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Abans d’haver ofert molts concerts amb les cançons de Vulnicura, Björk, que té 49 anys, assegurava que era conscient que podia ser difícil insistir en la ruptura nit rere nit durant tota una gira. “Hauria de plorar i ser un desastre”, explicava. Però després del primer impacte de portar aquella música a l’escenari, sembla més tranquil·la: “Algunes cançons s’han convertit en només això, cançons. Això és el que m’agrada de la música, la seva capacitat d’abstracció. Comencen les tres primeres notes i ets en un altre lloc, en una mena d’espai emocional. Amb altres cançons no passa el mateix, són més crues i difícils, i hi has de lidiar”, assegura.

Escoltar, observar Black lake a primera fila és com mirar per un forat la sessió de teràpia més cruenta d’una víctima del desamor.