El somni d'Ibaka

Viu als Estats units, ha jugat amb la selecció espanyola i té el cor al Congo. Serge Ibaka no oblida els seus orígens. Una infància i adolescència dures, marcades per la guerra, per la mort de la seva mare, l’empresonament del seu pare i la vida al carrer. El bàsquet, que porta a la sang, va ser la seva taula de salvació: li va permetre saltar a Europa, trampolí cap a la NBA, però la seva meteòrica trajectòria no li ha fet perdre de vista les seves arrels. Al contrari, el pivot d’Oklahoma Thunder aprofita la seva notorietat per intentar ajudar el continent més abandonat: l’1 d’agost jugarà l’NBA Africa Game a l’Ellis Park de Johannesburg, estadi convertit en símbol del final de l’apartheid a Sud-àfrica. “És una iniciativa preciosa. Serà una cosa molt gran, molt bonica, i tinc moltes ganes i il·lusió de ser-hi”.

“Sóc l’amo del meu destí. Sóc el capità de la meva ànima”. Aquest és el fragment del poema Invictus de William Ernest Henley que Nelson Mandela va recitar durant els seus 27 anys a la presó. I també és l’esperit amb què es llevava cada matí Serge mentre el seu pare seguia a la presó. Una fe que l’acompanya a 'Son of the Congo. El hechizo de Serge Ibaka', documental que Canal+ va estrenar a Espanya el 27 de juny i que s’endinsa en el costat més humà del pivot. “El documental va néixer amb la idea d’intentar ajudar molta gent a veure el món de manera diferent. A vegades ens queixem de coses, i hi ha gent a qui ja li agradaria tenir els problemes que tenim.

També volia demostrar que, si vols alguna cosa, tot és possible, encara que no sigui fàcil. Tots a vegades tenim un somni, uns desitjos, però a l’hora de la veritat pensem que no podem o que és molt difícil i ens resignem a quedar-nos sense això. Però si es pot somiar es pot aconseguir, encara que hi has de creure. Has de lluitar, tenir paciència i patir molt. Aquesta és una de les claus del documental”.

Ibaka parla així mentre desenes de fans s’amunteguen a les portes de la botiga Foot Locker de Barcelona. Aquestes paraules poden semblar buides a la boca d’altres. Però no a la d’aquest jove que als seus 25 anys ha viscut moltes vides. Sembla que hagi passat un segle des que el 2007 la portada d’EL PERIÓDICO era per al musculat tors d’un jove prodigi congolès que acabava d’arribar a Europa. Fugia dels estralls de la guerra i s’entrenava a l’Hospitalet, mentre esperava que es resolgués un conflicte sobre els seus drets federatius i somiava jugar a la NBA. Més presumit, el pivot d’Oklahoma ara prefereix no posar sense samarreta, però la seva afilada mirada delata que recorda perfectament tots els passos que ha hagut de fer per complir el seu somni.

El poder de l'esperança

Nascut el 1989 a Brazzaville, Serge va començar a jugar a bàsquet als 7 anys, seguint la tradició familiar. El seu pare, Desire Ibaka, era internacional amb la República del Congo, i la seva mare, Amadou Djonga, amb la República Democràtica del Congo. El 1997, mesos després que Serge fes els seus primers passos a les pistes, la seva mare va morir. El seu pare es va haver de fer càrrec tot sol dels seus 18 fills en un Congo que s’endinsava en una cruenta i llarga guerra, la més sagnant de la història moderna de l’Àfrica. La segona guerra del Congo, coneguda com la guerra mundial africana, es va allargar durant cinc anys (1998-2003) i va segar la vida de quatre milions de persones. Desire va decidir renunciar a la seva feina i marxar amb la seva extensa família fins a la petita població d’Ouesso, al nord del Congo. Allà, en un entorn allunyat de les zones més conflictives, però amb moltíssimes restriccions de tota mena, el bàsquet es va convertir en el refugi per al petit Serge. El 2002, quan semblava que el conflicte es començava a acostar a la seva fi, van decidir tornar a Brazzaville. Però així que va tornar a casa, el seu pare va ser detingut i empresonat per sospites polítiques. Va passar dos anys a la presó. Serge se’n va anar a viure amb la seva àvia i després amb els seus oncles, que el van fer fora. Als 12 anys es va veure sol i sense res més que una indestructible voluntat. “Em despertava pensant: ‘Lluitaré, no em quedaré així, seguiré lluitant per complir el meu somni’. És el més difícil. Quan sembla que no hi ha opcions, jo no em quedo plorant. Crec que aquest és el meu punt fort. No ploro, sinó que busco totes les possibilitats per tirar endavant. Vaig demanar, vaig fer petites feines, vaig vendre aigua. El que fos per tenir alguna cosa. He fet gairebé de tot. En aquest món el que marca la diferència és la teva fortalesa mental”.

Va deixar els estudis, però mai va deixar d’entrenar-se i jugar. Practicant descalç en pistes destrossades, amb el martelleig de les bombes de fons, seguia tenint la NBA entre cella i cella. La seva tenacitat i talent no van passar desapercebuts i, amb només 16 anys, el seu equip, l’Avenir du Raid, el va cedir a l’Interclub de Brazzaville perquè pogués disputar la FIBA Africa Clubs Champions Cup del 2005. Tot i estar en edat júnior, va acabar sent el màxim rebotejador i el millor pivot del campionat, cosa que li va obrir les portes d’Europa. Però una vegada més el destí no l’hi posaria fàcil. Un conflicte burocràtic entre el Prisse-Macon francès i el CB l’Hospitalet el va tenir dos anys sense poder jugar, cosa que va posar una altra vegada a prova la seva voluntat. Després que la FIBA li donés la raó a l’equip català, la seva progressió va ser espectacular: en només tres anys i després de jugar una temporada a l’ACB amb el Manresa, va travessar l’Atlàntic el 2009 rumb a Oklahoma, per jugar amb la NBA

Després de guanyar l’or europeu amb Espanya el 2011 i la plata als Jocs Olímpics de Londres el 2012, i ser el màxim taponador de la NBA el 2012 i el 2013, els seus somnis han canviat. “La meva por abans, igual que ara, era morir sense complir els meus somnis. Sempre li demano a Déu que abans que arribi el meu dia pugui haver complert tots els meus somnis. Avui, el meu somni és construir un hospital, una escola per a la integració, la meva fundació, tenir la meva família, casar-me… Perquè això em farà sentir orgullós”.

Després d’haver passat tantes dificultats quan era petit, la seva fundació ajuda els nens més desafavorits. Aquesta és només una de les tasques humanitàries en què està implicat. Cada estiu organitza els Ibaka Games al seu Brazzaville natal. “Intento convidar jugadors de la NBA i d’Europa i gent del món del bàsquet perquè passin un temps allà i puguin donar una oportunitat a joves jugadors del Congo”.

La gran sorpresa

Fa dos anys, en una de les seves visites, va descobrir que tenia una filla de 7 anys. Abans de marxar del Congo havia sortit amb una noia, que es va quedar embarassada. El pare de Serge va anar a parlar amb la família d’ella quan ho va saber per dir-los: “El meu fill acaba de deixar la seva família, el seu país, és massa jove, està sol a Europa. Per favor, no li afegiu pressió. Jo em faré càrrec de tot”. “Quan me’n vaig assabentar va ser un xoc i em vaig enfadar amb ell, però vaig entendre que intentava protegir-me”, explica Ibaka, a qui se li il·lumina la cara quan parla de la seva nena. “Ranie m’ha canviat la vida”, diu. Un dels moments més impactants del documental és quan li explica a la seva filla com va experimentar la duresa del carrer. “Quan era petit dormia als carrers –li revela–. Vivia amb la meva àvia, i quan ella se’n va anar a Pointe Noire em vaig quedar amb els meus oncles. Després d’això, ells em van fer marxar de casa seva, així que vaig haver de dormir en cotxes abandonats i en aparcaments públics. Havia de netejar i pintar. Vaig haver de fer tot això. Però ara, per la gràcia de Déu, sóc aquí. És per això que és important perdonar i saber com perdonar la gent. Quan vagis pel carrer i vegis gent demanant diners, és molt important no fer-ne burla o ridiculitzar-los, perquè el teu pare feia aquestes coses”.

Perdó i compassió són dues paraules que mouen aquest gegant d’enorme cor. Tot i que li van tancar la porta de casa seva, ell ajuda econòmicament els seus oncles, com ho fa amb molta gent que s’arremolina al seu voltant cada vegada que torna a la seva ciutat. “La capacitat de perdó és clau, però no podem forçar la gent a perdonar altres persones. Cadascú és com és. Jo sóc així. Sempre intento ajudar. Si estic en una posició molt millor que aquesta gent, ¿per què no ajudar? Qualsevol ajuda és bona, no ha de ser una gran quantitat. Per mi, això és el que importa”.

Una dura situació

Preocupada per la crisi econòmica, Europa a vegades sembla haver oblidat el deute moral que té amb l’Àfrica que va saquejar sense contemplacions. “És lògic que la gent s’acostumi a una forma de vida. I, quan arriba la crisi, es queixa. I això és normal. Però no es pot comparar. La gent que ha estat fora, que ha viatjat molt, potser entén millor el drama de l’Àfrica. Un espanyol que hagi estat a l’Àfrica ho entendrà més bé”.

Ibaka se segueix estremint quan veu com el Mediterrani s’omple de cadàvers de subsaharians que intenten arribar a les costes europees fugint de la fam i les guerres.

¿Sense el bàsquet, podria haver arribat a aquest extrem? “A mi em costa entendre el punt de desesperació que pot portar una persona a arriscar la vida. N’hi ha molts que pensen que és millor almenys intentar-ho i venir aquí, perquè guanyaran més i més de pressa. Em fa moltíssima pena. No diré que sigui dolent o bo. En el meu cas, jo no crec que ho hagués fet, perquè només tens una vida i hauria intentat lluitar d’una altra manera”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Mentre els països europeus segueixen negociant quotes d’immigrants, ell confia que s’intenti alleujar aquest drama. “Per a qualsevol cosa hi ha una solució. Jo crec que el Govern pot intentar buscar-ne una per a aquest tema, una manera que tothom quedi content. Els espanyols, i també la gent que arrisca la seva vida. I que la cosa surti bé. Crec que sempre hi ha solucions”.

Ibaka, que sempre porta el dorsal 9 en honor al seu pare, el portarà amb especial orgull dissabte que ve, quan surti a disputar l’NBA Africa Game (el primer partit que la NBA organitza a l’Àfrica): el mateix dia jugarà per tot un continent. Un partit amistós en què hi ha moltíssim en joc.