Sobreviure al Nil

A principis del 2002, recórrer el Nil partint de les fonts al llac Victòria sonava entre absurd i kamikaze. La paranoia col·lectiva després de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York havia inclòs dins de l’Eix del Mal la part sudanesa del riu, però jo tenia 30 anys, confiava en les persones, i vaig decidir seguir endavant amb la idea de conèixer els 6.638 quilòmetres d’un dels quatre mites geogràfics de la humanitat. Per sortir de viatge tampoc es necessiten tantes raons. Sovint, n’hi ha prou amb una: el desig de partir.

Des que el 1950 John Goddard va acabar el seu descens en caiac, hi havia molt poca literatura referent al curs nilòtic que flueix des del llac Victòria. No obstant, en l’últim mig segle, a la zona hi havien arribat les armes automàtiques, la televisió per cable, les barcasses que per fi travessen el gran pantà del Sudd, les independències nacionals i la gran presa d’Assuan. I al Sudan es lliurava la guerra moderna més llarga, que sumava dos milions de morts i prometia complicar l’accés al sud del país. Hi havia, doncs, un enorme tram de Nil per actualitzar. Davant les presumibles dificultats, i encara que acostumava a viatjar sol, aquella vegada vaig buscar companyia.

“¿Vols venir?”, vaig preguntar al meu amic Agustí Villaronga, que és director de cine. L’Agustí acabava de presentar la seva última pel·lícula i, com que li van quadrar els ànims i el calendari, vam volar a Uganda.

Intuïcions del riu Nil

Nil significa res en llatí, i el primer que en vaig rebre va ser una intuïció: sobrevolant Kampala a l’alba, el riu es va projectar perfecte al cel formant una reguera de núvols fruit de l’evaporació provocada pel primer sol.

Ja a terra, centenars de persones caminaven pels marges de la carretera al costat de bicis amb immensos radis entre plataners que envaïen la calçada. L’aire feia una olor dolça. Al backpackers, el recepcionista va intentar pronunciar diversos cops el cognom de l’Agustí fins que li va tornar el passaport dient:

–Welcome, míster Vil.

Era un migdia humit a Nakasero Road. Les cigales cantaven emboscades barrejant el seu cri-cri amb els al·leluies expel·lits des de les esglésies als turons quan ens vam dirigir al local regentat per oficials d’una facció cristia­na que combatia al nord d’Uganda i el sud del Sudan. Vam demanar ajuda per moure’ns per la regió on s’enfrontaven els cristians de l’SPLA i el govern musulmà de Khartum. Un home va dir:

–El viatge que volen fer no l’ha fet mai ningú. Demanaré els permisos a l’alt comandament. Però si no aconsegueixen permisos de Khartum, no tindran els nostres. Si maten algun de vostès, no volem que ningú ens vingui a culpar.

No serà fàcil

Era clar que Khartum no ens concediria permisos per entrar al Sudan pel sud, però tot i així ens vam esperar uns dies a Kampala amb les butxaques plenes de pudents xílings –la inflacionada moneda local–, mentre els marabús planaven sobre nuvolades d’hidrocarbur expel·lides per un caos de vehicles de tercera mà. La latrina del backpakers estava infestada de minimosques, i la combinació d’insectes i rèptils per les parets recordava que a la zona criaven alguns dels mosquits més letals del món.

Finalment, vam començar el viatge en matatu, la furgoneta que servia d’autocar local. Entre figueres de moro, plàtans i termiters gegants va passar un camió de Fanta poc abans d’entreveure l’enorme cartell anun­ciant les fonts del Nil. Des d’allà, l’aigua trigava tres mesos a arribar al Mediterrani. “Jo només vull entrar al Sudan –va dir míster Vil–. Per això he vingut”. Després, va practicar una mena de tai-txi fent girar el coll, estirant els braços. Vam acampar al costat del riu. Míster Vil va encendre una espelma que va col·locar al costat d’un petit retrat de Buda i va meditar.

El fragor de l’aigua va ser una constant a la nit, com els crits de les aus i altres animals entregats a una orgia de frasejos i volums. Al despertar, cantaven nous ocells. A l’exterior, incomptables teranyines espessien la jungla a l’alba. Els ràpids incrementaven l’escumejada al seu pas entre roques i esculls. En aquell racó fangós i exuberant, envoltat per la boira, per les branques invasives i les bestioles o les gotes que ens espolsàvem tota l’estona de les espatlles i els cabells; sospitant moviments en el boscatge i llargues ombres subaquàtiques: vaig creure que pertanyia a un decorat. Era una realitat massa estranya al meu món. La vida en la salvatge immensitat em va inspirar alegria i nostàlgia.

Primers quilòmetres

A l’inici del crepuscle, vaig viatjar en moto per la terra vermella mentre des de les cabanyes els nens cridaven “mzungo” (home blanc) i em perseguien despullats. Vam sopar peix fregit mentre localitzàvem en un mapa poblats on recalar en el futur. Kamuli. Bukongo. ¿On agafaríem el nostre primer vaixell? ¿Fins on arribaríem? Els dubtes i una por vaga alimentaven la nostra curiositat, confiant que sabríem dominar-la, encara més quan el diari va informar que Kony, el carnisser líder d’una guerrilla en hores baixes, vagabundejava amb les seves joves hordes per les sabanes del nord entregat al saqueig i les escaramusses assassines.

L’endemà, la viatgera més gran del matatu em va agafar diversos pèls del braç estirant-los amb delicadesa. Tothom va començar a riure. L’atracció pel món llatí era gran en una regió on fins feia pocs anys el més rar era un xinès o un britànic. Al cap d’unes hores, va aparèixer el llac Kyoga.

Moltes coses valen la pena per conèixer el blau del Kyoga al contrafort sud-est de Nkondo. Per veure com es fonen les línies de cel i mar en un sol punt blanc; o els centenars de mocosos amb el cap adornat per corones de mosques que exclamen “mzungo” rient mentre t’acaricien la roba; per navegar sobre aquell estàtic mantell d’aigua plana.

Vam navegar en una xalana a motor amb un timoner acomodat sobre sacs de farina. El sol queia dur i els passatgers es tapaven amb mocadors, barretets o paraigües multicolors mentre dos membres de la tripulació buidaven palanganes per la borda perquè el buc perdia aigua.

Tribus pescadores

Entre els joncs va aparèixer el cap d’un home. Moltes tribus pescadores explotaven les ribes del Kyoga. Els bakenyi. Els jaluo.

Els baruli. Al vaixell silenciós, algú va connectar un transistor per escoltar la telenovel·la mentre una senyora es pentinava i dos joves fumadors demanaven la palangana per beure aigua del llac. L’experiència del Kyoga va ser una de les més oníriques i boniques.

Quan penso en paradisos, encara rescato la impressió d’aquell lloc.   DESPRÉS DE desembarcar, ens vam dirigir al Parc Nacional de Budongo. Com que anàvem amb pressupost ajustat, la solució més barata per seguir va ser contractar un xòfer, Kisembo, i un matatu privat, tot un exotisme entre els 4x4 d’última generació que solíem veure per la zona. Vam rodar per immenses planes que van certificar la idea d’Àfrica que havia cultivat a Europa i on ens vam defensar de les mosques tse-tse envoltats de micos, elefants i lleons.

–Tinc 36 anys –va dir Kisembo–. I és la primera vegada que veig un lleó.

A les cascades Murchison, el pas més angost del Nil, un vigilant del parc es va cruspir un tèrmit cru mentre explicava que l’hipopòtam és l’animal que més mata a Uganda, poc abans que aparegués una tanqueta. Els soldats patrullaven per evitar que Kony creués el riu. Van preguntar on anàvem. Van dubtar que arribéssim al Sudan.

A les portes de les bèsties i la guerra

Ja érem allà, a les portes de les bèsties i la guerra. Els sentiments eren contradictoris encara que a la ciutat de Pakwach, on hi ha un dels tres ponts ugandesos del Nil, la multiplicació de militars va començar a assentar la por. Havíem avançat durant cinc hores per una carretera plena de forats i barraques de l’exèrcit, amb camions abrasats als marges.

Després de sopar, la meva incomoditat per les múltiples picades dels mosquits es va sumar a un malestar general que em va desplomar sobre un llit tronat amb mosquitera. Vaig començar a suar. Em feia mal el cap. Vaig demanar algun remei a una empleada de l’hotel, que va dir:

–Potser tens malària. Hauries d’anar a Arua. Allà hi ha metges.

Arua estava a 147 quilòmetres. L’esperança de vida a Uganda era de 39,6 anys. Hi havia 0,04 metges per cada mil habitants. Estirat amb un drap humit al front, vaig seguir insomne mentre el meu estómac es regirava. Els altres hostes es van tancar a les seves habitacions, va arribar el silenci. En algun moment van començar a sonar tam-tams i cants primitius. Em vaig preguntar si devia ser una al·lucinació mentre comprenia que allò encara era possible a Uganda. Tremolava sense saber bé per què. Al cap d’una estona, vaig necessitar córrer fins al bany.

Vaig suportar tres hores i mitja de carretera amb sots en un memorable exercici de contenció d’esfínter, i a Arua, un otorinolaringòleg, l’únic metge a mà, em va diagnosticar disenteria i em va receptar un còctel de 16 enigmàtiques pastilles que em van curar prou per embarcar en una xacrosa nau de 12 metres d’eslora amb un motor que es va parar tres vegades mentre travessàvem el llac.

Albert, i ens va mantenir a la deriva enmig d’un agressiu onatge fins que els dos capitans van ressuscitar la màquina. Per dissimular el terror al naufragi, vaig preguntar a un passatger sobre el bec d’esclop, un ocell mític a la zona.

–No l’he vist mai –va respondre l’home–. Però existeix. Per aquí l’ha vist molta gent. El que passa és que és un ocell solitari.

–Però vostè no l’ha vist.

–Això no importa. El bec d’esclop existeix.

Una aventura inoblidable

Aconseguir visats per entrar pel sud del Sudan semblava tan factible com veure un bec d’esclop, així que vam intentar volar a Khartum com a turistes, però el govern ens va rebutjar al·legant lògicament que el nostre itinerari era una mica estrany. Vam insistir en la petició mentre desgranàvem jornades sense angoixes. Sentint els micos des de la dutxa. Llegint sota els mangos. Vam jugar molt a billar.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Vam aixafar amb naturalitat mosques de la fruita criades als bafos de l’orina. Vam visitar el Museu d’Uganda i vam fullejar gastats exemplars de Too late for Gordon and Khartoum. D’A través del oscuro continente.  

Després, vam volar al Caire amb un tresor de records i la tristesa pel que no havíem aconseguit. El segon dia a Egipte vam rebre una trucada de Kampala: ens havien concedit el visat. Poc després, vam marxar cap a Khartum. Khartum. Aquesta ciutat desprèn encara el perfum dels regals. En la memòria emergeix com el colofó ideal al primer tram d’una aventura inoblidable, quan l’atracció per la vida va vèncer moltes possibilitats de mort i em va enganxar per sempre a la causa del viatge.