Imanol Arias i Quim Gutiérrez, pare i fill en la ficció

L’any que Quim Gutiérrez (Barcelona, 1981) va néixer, Imanol Arias (Riaño, Lleó, 1956) feia el seu primer paper protagonista en una pel·lícula –'la cubana Cecilia'- i es disposava a rodar tres dels grans èxits cinematogràfics nacionals de la dècada dels 80: 'Laberinto de pasiones', de Pedro Almodóvar; 'La colmena', de Mario Camus, i 'Demonios en el jardín', de Manuel Gutiérrez Aragón. Tot això abans d’erigir-se en gendre i nòvio ideal de mig país gràcies al seu treball a la sèrie 'Anillos de oro'. 

El dia que Quim Gutiérrez va guanyar el premi Goya a millor actor revelació pel seu debut a 'Azuloscurocasinegro' (2006), Imanol Arias, conegut ja a la cua del pa com a Antonio Alcántara, feia un lustre que s’havia convertit en el pare postís de tota una generació de ciutadans, els nascuts just després del 1960, època en què comença l’infinit serial 'Cuéntame'.

Dos animals de l'actuació

A simple vista, poc tenen a veure l’un amb l’altre. Els separen 25 anys, un grapat de cabells blancs i una disposició molt diferent per saltar pels aires per exigències del guió. Però a Imanol Arias i Quim Gutiérrez els uneix una intuïció semblant a l’hora de donar credibilitat als personatges que animen a la pantalla, ja sigui gran o petita i ja es tracti de galants, passerells, entranyables pares de família o cares guapes d’anunci estiuenc. Només faltava veure’ls actuant junts per confirmar que estem davant dos animals de la interpretació condemnats a mirar-se cara a cara davant una càmera com qui s’analitza a través d’un mirall. 

Aquest curiós divertimento l’ha fet possible Anacleto: agente secreto, la pel·lícula dirigida per Javier Ruiz Caldera ('Spanish movie', 'Promoción fantasma', '3 bodas de más') i produïda per Zeta Audiovisual que a partir de divendres que ve mostrarà els dos actors convertits en inopinats mestres del revòlver i l’escapisme. Durant 87 minuts faran volar incomptables artefactes explosius, sortiran indemnes d’intensos tirotejos i correran com gaseles fugint dels dolents sense deixar de provocar la rialla en cap moment. 

En l’esbojarrada adaptació del còmic de Vázquez que va popularitzar l’editorial Bruguera fa mig segle, els acompanyen Berto Romero, Carlos Areces, Rossy de Palma i Alexandra Jiménez, però el pes de la cinta recau sobre els dos protagonistes. De si hi havia química entre ells depenia que el guisat aconseguís el seu sabor, i la química va funcionar. N’hi va haver quan es van conèixer, en el rodatge i a la pantalla. I n’hi torna a haver quan s’asseuen cara a cara a parlar de l’ofici. Es roben la paraula, es llancen dards, es tiren floretes, es desafien… Res que no facin un pare i un fill entre els quals hi ha bona sintonia.

¿Què van pensar quan els van dir que treballarien junts?

Quim Gutiérrez: La meva primera reacció va ser: "¡Mira, doncs pensant-ho bé, ens assemblem!". L’Imanol podria ser el meu pare i jo el seu fill. Ho diu molta gent.

Imanol Arias: És veritat que ens assemblem, jo també vaig pensar el mateix. Després, quan ens vam conèixer en persona, em vaig adonar que ell estava encantat de treballar amb mi perquè va veure en mi una presa fàcil per devorar [riu]. 

Q.G.: Mai oblidaré la primera reunió que vam celebrar en aquell hotel del barri de Chueca de Madrid, l’'Only You'. Va ser la nostra primera trobada. El director i el productor hi eren presents perquè volien veure com funcionàvem cara a cara. ¡Com havíem de funcionar! Estava clar: tots dos tenim una entrada fàcil i som molt extravertits, així que de seguida vam començar a parlar pels colzes i a fer broma sobre el fet que ens assemblessim. Va ser com trobar de cop i volta un pare amb qui no comptava.

I.A.: Sobre això de la química entre els actors, Fernando Fernán Gómez acostumava a dir que és una cosa que es dóna a la primera o no es dóna mai, i el nostre cas n’és la prova. Tots dos ens vam sentir còmodes en companyia de l’altre des del primer moment i a partir de llavors tot va anar com una seda. Això de les barreges generacionals és molt senzill quan l’actor jove és intel·ligent i sap estar, com és el cas, i l’actor gran no és d’aquells que tenen por de les novetats i de les modernitats, que n’hi ha molts, però jo no em trobo entre ells. Tot estava cridat a anar bé entre el Quim i jo.

¿En què consisteix això de la química entre els actors?

Q.G.: La química és responsable que en una pel·lícula sorgeixin coses que inicialment no sortien al guió, però que acaben donant-li un aire especial. És una cosa que es dóna o no es dóna, sense possibilitat de forçar-ho, i en aquesta pel·lícula es va donar entre nosaltres des del primer dia. Cada vegada que ens ajuntàvem per fer lectures del guió, hi sumàvem detalls nous, fins que de cop vam veure que el disbarat funcionava. Aquí l’Imanol, un antic agent secret que li ha amagat al seu fill la doble vida que ha portat, i aquí el seu fill, un home de trenta i pocs que es resisteix a madurar i que es comporta com un adolescent de 15. Tan absurd com creïble. 

I.A.: T’oblides d’un tema important: la qüestió física. Jo he anat traient el fetge per la boca darrere del Quim tota l’estona, perquè aquesta no és una pel·lícula normal, sinó una cosa molt bèstia. Ens han obligat a fer de tot, i salta a la vista que no ens trobem en igualtat de condicions.

Parlin-me d’això. ¿Com es prepara un per fer una pel·lícula amb tanta acció?

Q.G.: Haig d’advertir que això de l’Imanol és, genèticament, una cosa d’un altre món.

I.A.: Doncs ja saps que diuen que ens assemblem, així que alegra-te’n.

Q.G.: No, de debò. Jo faig esport regularment, em cuido, estic en forma. Per a mi no té mèrit rodar una pel·lícula tan moguda com aquesta. Però l’Imanol no segueix les meves rutines. No obstant, el seu nivell de resistència és admirable. Firmaria per tenir la seva energia, no ja d’aquí 20 anys, sinó d’aquí 10. L’Imanol té una capacitat física i un afany de superació propis d’un superheroi. No m’estranya que el director pensés en ell per a aquest paper.

I.A.: Quan vaig llegir el guió, em vaig adonar que m’enfrontava a una doble feina. D’una banda, hi havia el personatge, i de l’altra, les baralles, els salts, les explosions, tota la batalla física a què m’enfrontava, que no és poca. En aquesta pel·lícula me les claven de valent. Al final, la solució que vaig trobar va ser deixar-me guiar pel Quim i actuar sense prejudicis, assumint que era un principiant en tot això. Mai m’hauria imaginat que la part física estigués tan mesurada i ordenada en el rodatge d’una pel·lícula d’acció, jo que sempre he procurat escaquejar-me quan he pogut.

¿Escaquejar-se?

I.A.: Un dia, Faye Dunaway em va dir: "Si es pot asseure entre escena i escena, o fins i tot fer una becaina, faci-ho, no es desgasti". I tenia raó. En els meus inicis, era molt primmirat en els rodatges. Em passava el dia d’una banda a l’altra ficant-me en tot. Però la Dunaway em va fer veure el meu error. Des d’aleshores, procuro complir el seu consell al peu de la lletra. En el rodatge d’Anacleto era habitual veure el Quim preparant l’escena i a mi al costat, estirat per terra, mig adormit, fins que m’avisaven i aleshores feia un bot. 

Q.G.: Exagera.

I.A.: Hi ha una escena en què tots dos hem de caminar amb les esquenes enganxades girant com una baldufa mentre fem un joc de mans amb pistoles com si fóssim malabaristes. Vam estar uns quants dies assajant-ho, fins que ho vam aconseguir. Una cosa tan senzilla com això ens va ajudar a reconèixer-nos. Va ser així, en el cos a cos, com vam anar connectant la nostra relació de pare i fill.

L’humor és, juntament amb l’acció, l’altra pota de la pel·lícula. Aquest any el Quim ha estrenat una comèdia romàntica, pera a l’Imanol l’he sentit queixar-se de la por que li causa buscar la rialla. 

I.A.: Sí, perquè no és el meu mitjà habitual, i això m’inquieta. Vaig estar acollonit amb aquest tema fins que em vaig adonar que la meva missió en aquesta pel·lícula era fer de crupier de casino i repartir cartes perquè altres es lluïssin, no per ser jo el graciós. I a això em vaig dedicar, vinga donar cartes, pim, pum, pim, pum, amb molt de ritme. És el gran atractiu que té la pel·lícula. És acció i comèdia a ritme vertiginós. 

Q.G.: Vestit d’Anacleto, l’Imanol té el mèrit de ser tremendament graciós i, a la vegada, elegant. Em sorprenia la teva valentia a l’hora de posar-te en ridícul i, acte seguit, aparèixer amb tota la dignitat de l’agent secret.

¿Es confirma que fer riure és més difícil que fer plorar?

I.A.: En aquest rodatge m’he adonat que l’humor és un gènere molt precís. No s’hi val dir qualsevol cosa graciosa de qualsevol manera, no. Segons com ho dius, el gag funciona, o no. I aquí tot havia de sortir a gran velocitat, amb respostes ràpides, gairebé sense pensar-les. Per fabricar l’humor d’Antonio Alcántara acostumo a recórrer als records del meu pare i faig servir les seves frases i la seva mordacitat. Aquí era diferent, tot havia de ser instantani. El Quim se’n surt molt bé en l’humor ràpid, només cal veure’l en les seves pel·lícules, però jo no tinc aquest ritme. N’he après d’ell. Tenir-lo al costat m’ha ajudat a trobar el meu to. També m’ha servit mirar pel·lícules com 'True lies', 'Collateral' o el monòleg que el Quim es marca a 'Primos'. 

Q.G.: Jo li tinc molt de respecte a la comèdia. L’he exercitat bastant, però un no acaba mai d’enganxar-li el punt a l’humor, es pot estar matisant fins a l’infinit. Al final, es tracta de trobar-li el to a cada personatge. En el cas d’Alfonso, l’adolescent en la trentena que interpreto a Anacleto, el meu repte era fer-lo tan graciós com el trobava al guió.

Si ara mateix sortim al carrer i preguntem per ‘Anacleto, agente secreto’, segons l’edat de l’interlocutor, li sonarà d’alguna cosa o gens. ¿Vostès quina referència en tenien?

I.A.: Si té menys de 40 anys, segurament no li sonarà gens, excepte que sigui un friqui del còmic. Jo no era gaire de llegir tebeos. A Eibar, on vaig créixer, els xavals solíem estudiar a l’escola professional de la fàbrica, d’on sorties directe a la cadena de muntatge. El món de la il·lustració pertanyia a un altre tipus d’educació, nosaltres érem més senzills. De petit llegia 'Tintín' a la biblioteca pública del poble, que era l’únic lloc on el podies trobar. 

Q. G.: Jo no havia sentit a parlar d’Anacleto en la meva vida fins que m’ho va comentar el Javi, el director, però crec que això m’ha vingut molt bé, perquè la pel·lícula està enfocada cap a un espectador que no necessita conèixer el còmic de Vázquez per disfrutar de la cinta. Fa un homenatge al personatge i l’utilitza com a excusa per muntar tota la història. Se’n riu de l’anacronisme que planteja el tebeo. Al final, és una comèdia d’acció tremendament moderna pel ritme tan bèstia que té.

¿Recorden quan van sentir parlar d’aquest projecte per primera vegada?

I.A.: Em van convidar a l’estrena de 3 bodas de más, l’anterior pel·lícula de Javier Ruiz, i em van dir: "Hi ha un tio amb cua que has de conèixer". A l’acabar la projecció me’l van presentar i, sense tallar-se ni un pèl, em va deixar anar: "Vull fer Anacleto i, donades les circumstàncies, si no la fas tu, em fas una gran putada, perquè no hi ha tants actors de la teva edat". No em vaig fer pregar ni un minut i li vaig demanar que m’enviés el guió. 

Q.G.: Jo havia sentit parlar de la pel·lícula des de feia més temps, perquè havia treballat abans amb el director. De fet, el Javi me’n va parlar abans de fer '3 bodas de más'. Fins i tot em va enviar un guió, que després canviaria bastant.

¿Què els va animar a donar el sí vull?

I.A.: M’oferia una oportunitat perfecta per sortir-me del perfil de personatges que solen oferir-me. En aquest treball, com deia Fernando Fernán Gómez, no es tracta de triomfar, sinó d’aguantar. Has d’aprendre a trobar-te amb les edats, i no és fàcil. He comprovat que podia fer el que exigia aquesta pel·lícula, que no era qualsevol cosa. La temporada que ve, quan torni a fer d’Antonio Alcántara a 'Cuéntame', tornaré rejovenit. La pel·lícula m’ha canviat fins i tot els costums. Ara em llevo més d’hora [riu].

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Q.G.: Jo em vaig quedar enamorat de la barreja d’acció i comèdia que proposava el guió. Sentia curiositat per saber com aconseguiria passar d’una manera tan orgànica d’un gènere a l’altre.

I.A.: Al cap de cinc dies de començar a rodar, el Quim va definir molt bé la pel·lícula. Va dir: "Això és un Missió impossible que acaba convertit en Ressaca a Las Vegas". Crec que la va encertar de ple. Anacleto serà la bomba.