Dustin Hoffman: "Tots ens hem venut alguna vegada a canvi d'un aplaudiment"

Té l’aspecte de qui ha viscut una bona vida. La pell bronzejada, els botons de dalt de la camisa descordats, el somriure incondicional. En les entrevistes es mou amb afable autoritat. Repregunta, fa broma i gesticula per emfatitzar, i en tot moment s’esforça de manera principalment convincent per semblar no un actor que promociona una pel·lícula, sinó algú que s’ho passa bé tenint una conversa. El seu tema preferit és la seva professió, i és lògic si recordem que ha protagonitzat pel·lícules com El graduat (1967), Cowboy de mitjanit (1969), Gossos de palla (1971), Marathon man (1976), Tots els homes del president (1976), Kramer contra Kramer (1979), Tootsie (1982) o Rain Man (1988). Que, en altres paraules, és un dels grans intèrprets de la història. A la seva nova pel·lícula, El coro, encarna l’exigent mestre d’un prestigiós internat musical que pren sota la seva tutela un orfe, malgrat que el seu instint li diu que el noi no té futur com a cantant.

El seu personatge a ‘El coro’ transmet els seus coneixements musicals a un noi d’11 anys. ¿Ha exercit de mentor d’algun aspirant a actor?

De Jake, que és l’únic dels meus fills que ha decidit dedicar-se a això. Tots els altres han preferit altres branques artístiques, com la pintura o la música. Jake em demanava que l’acompanyés a les seves audicions. Ara bé, com que mai li donaven el paper es va sentir avergonyit i va deixar de trucar-me. Però els actors exercim de mentors els uns dels altres constantment. Ens esforcem perquè el nostre company d’escena doni el millor de si mateix. Perquè si tu ho fas bé però l’altre actor no, l’escena no serà bona.

En els últims anys, interpreta sobretot personatges secundaris. ¿És una decisió pròpia o d’altres?

Quan ets jove agafes experiència donant vida a personatges d’aquells que es mantenen al segon pla de l’escena. Després, si tens sort et converteixes en actor protagonista. En el meu cas, quan Mike Nichols em va oferir el paper principal a El graduat jo ja tenia 29 anys, encara que tot i així vaig ser afortunat, no només perquè molts no ho aconsegueixen ni a aquesta edat ni més tard, sinó, sobretot, perquè el més lògic hauria sigut que no em donessin el paper. De fet, van estar a punt de no donar-me’l. Sigui com sigui, amb el pas dels anys inevitablement tornes a fer papers secundaris, i altre cop només si tens sort. És el cicle de la vida, i és un malparit.

Val més interpretar papers petits que no interpretar-ne cap, ¿oi?

Sens dubte. El meu gran problema és que no sé estar parat, sobretot perquè mai m’he sentit completament satisfet amb el meu treball. Mai he dit: “Ja està, ho he aconseguit”. Tot és millorable. Sempre poso l’exemple de Picasso, un home que no donava mai per acabada una obra. Fins i tot quan el quadro ja estava penjat al museu, seguia anant amb un pinzell a fer-hi canvis. Així em veig jo com a actor amb cada nova pel·lícula, amb cada escena. Si fos per mi, repetiria cada presa 200 vegades.

¿Per què diu que va estar a punt de no fer ‘El graduat’?

Perquè els productors m’odiaven. Deien que un jueu tan baixet i tan lleig com jo no era més que una alternativa pobra a la seva primera opció, que era Robert Redford. A més, la meva primera prova per al paper va ser tan desastrosa que just després, quan al treure’m les mans de la butxaca em va caure a terra una moneda de 25 centaus, un membre de l’equip es va afanyar a recollir-la per donar-me-la, i em va dir: “Té, noi, et faran falta”.

Des d’aleshores, es va guanyar una certa fama d’actor problemàtic. ¿Correspon gaire a la realitat?

Bah, tonteries. Vostès els periodistes són uns ganduls i ens posen etiquetes. Entre els actors de la meva generació, Warren Beatty era el que se n’anava al llit amb totes les dones; Jack Nicholson, el que es drogava, i jo, el que discutia sense parar amb els productors. Una vegada, Jack li va llançar a Roman Polanski un televisor al cap, però això ningú ho sap. En canvi, els meus conflictes sempre sortien a la llum. No sé per què.

La seva primera pel·lícula com a director, ‘Cuarteto’ (2012), ja estava ambientada en el món de la música. ¿Ser músic és la seva vocació frustrada?

Potser sí. Vaig estudiar piano quan era petit, però tinc les mans massa petites. Però no hi ha cap relació entre la mida de les mans i la d’altres parts del cos, ¿d’acord? Només faig broma. En tot cas, la mida no sempre és un problema. ¿Ha sentit a parlar de Tyrone Bogues i Spud Webb? Eren dos jugadors de bàsquet baixíssims, i un d’ells va dir: “Els altres són els amos de l’aire, però el terra és meu”. En realitat, el meu gran handicap amb la música és que mai he tingut oïda.

¿Per què va trigar tant de temps a posar-se darrere de la càmera?

Ho vaig intentar una primera vegada fa prop de 40 anys, i gairebé moro en l’intent. La pel·lícula es deia Straight time, i jo l’havia de produir, dirigir i protagonitzar. Teníem tres setmanes de rodatge nocturn, i estava tan exhaust que el noi de maquillatge em va oferir una pastilla. Era una amfetamina, i em va permetre treballar 24 hores d’una tirada. No vaig trigar a enganxar-m’hi. Un dia, després d’una pausa per dinar, vaig ser incapaç d’aixecar-me de la cadira. La pel·lícula es va acabar cancel·lant.

¿I què va passar amb la seva addicció?

Em van portar a un psiquiatre, que em va dir: “Aquestes pastilles t’escurçaran la vida”. I jo li vaig contestar: “Però em permeten treballar més ràpid, així que no m’importa”. En aquella època, si Déu m’hagués dit: “Si em dónes 20 anys de la teva vida, jo et donaré una gran pel·lícula”, hauria acceptat. El cas és que poc després vaig haver d’anar a urgències perquè el cor m’estava a punt d’explotar. El metge em va dir: “Li ha anat d’un pèl que no pateix danys irreparables”. Des d’aleshores, res de drogues.

¿Per què va prendre tants riscos per la professió?

Tots els actors volem a tot preu que ens estimin, i per això estem disposats a fer el que faci falta per complaure els altres. I combatre aquesta necessitat no és fàcil. Salvador Dalí va admetre una vegada que, quan es va adonar de la mena de pintura que li agradava al seu públic, va començar a fer el mateix quadro una vegada i una altra. Tots ens hem venut algun cop a canvi d’un aplaudiment.

¿Què és el més important que ha après al llarg de la seva carrera?

Amb el temps he après a ser humil. Jo solia ser un gilipolles arrogant, em prenia a mi mateix massa seriosament. Em vaig adonar que amb el temps la teva pel·lícula es projectarà en una sala de cine i, per molt extraordinari que sigui el teu treball, allà al pati de butaques has de lluitar contra l’impuls instintiu de l’espectador de mirar el rellotge o xiuxiuejar a la seva nòvia: “Carinyo, ¿vaig a buscar més crispetes?”.

¿El preocupa que l’oblidin?

Molt. ¿Oi que no coneix Dustin Farnum?

No.

Els meus pares eren molt pobres, i el dia que jo vaig néixer la meva mare va compartir habitació d’hospital amb cinc dones més. Volien que jo fos una noia, i havien pensat en molts noms femenins. Quan vaig sortir es van sentir molt decebuts, i a més no tenien un nom per a mi. La dona del llit del costat estava llegint una revista i a la portada hi havia Dustin i William Farnum, dos germans que van començar com a actors shakespearians però van acabar fent de vaquers en westerns. Per això jo em dic així. I sempre he temut acabar com l’altre Dustin. 

Però vostè té un lloc garantit en la història del cine. Va formar part d’una de les èpoques daurades de Hollywood.

Sí, als 60 i als 70 els estudis de Holly­wood feien una mena de pel·lícules que ara no gosarien fer. Però ¿sap què? Tot canvia. En aquella època, si feies televisió eres un perdedor, i fixi’s ara: per aconseguir bons papers, la majoria dels actors giren la vista cap a la petita pantalla.

Segons la seva opinió, ¿per què ha passat això?

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

El problema és que els guionistes de cine, que en realitat són els grans artífexs de tota la indústria cinematogràfica, en els últims anys s’han convertit en ciutadans de tercera classe. Cada dia tenen menys poder. A la televisió, en canvi, el creador i escriptor de la idea també és el que controla la producció. És per això que els escriptors de talent se n’acaben anant a la televisió. Com a conseqüència, la televisió de ficció està passant el millor moment de la seva història, i el cine, el pitjor. Així que, senyors de la HBO, permetin-me recordar-los que estic disponible.

¿Ha pensat alguna vegada a retirar-se?

No, de cap manera. Torno a citar Picasso, que va dir una vegada: “Si em prenen la pintura faré servir aquarel·les; si em prenen les aquarel·les faré servir tinta; si em prenen la tinta faré servir un llapis, i si em prenen el llapis em posaré saliva al dit i el faré servir com a pinzell”. Jo penso de la mateixa manera. No sé estar parat. Fins i tot quan estic de vacances he de prendre notes o gargotejar en un quadern, perquè quan em quedo quiet em sento fracassat. A vegades, em pregunto quants anys em queden. Un gos acostuma a viure 12 anys, i el gos que tinc ara gairebé els ha complert. Quan es mori, me’n puc comprar un altre que em durarà poc més d’una altra dècada. I després me’n puc comprar un altre que em durarà fins que jo faci 100 anys. És a dir, em queden tres gossos de vida.