Ricardo Darín: "Tota la vida venerant una vida mereix un final amb decrepitud"

Des que el vam descobrir (aquí) amb Nueve reinas, l’argentí Ricardo Darín (Buenos Aires, 1957) s’ha convertit en favorit de diverses generacions d’espectadors amb les seves interpretacions carregades de loquacitat i veracitat. Ha rodat pel·lícules radicalment diferents –poca cosa té a veure el thriller melancòlic 'El aura' amb la dislocada comèdia negra 'Relatos salvajes'–, però en totes exerceix el mateix efecte: Darín és una màquina d’empatia. Sigui quin sigui el seu paper en la història, vols, necessites que sigui ell qui guanyi.

La seva nova pel·lícula, 'Truman', només portarà més enllà el culte. És una de les seves millors pel·lícules, en gran part per contenir una de les seves millors interpretacions: en el seu paper de malalt de càncer decidit a acabar abans de temps amb el seu calvari, Darín traspua la humanitat acostumada, però, a més, amb un extra de subtilitat, de mestria i maduresa. Ajuda a l’explosió del lacrimal la feina, també perfecta, de Javier Cámara com l’amic d’infància del protagonista que passa amb ell uns dies de comiats i catarsi. Tots dos es van emportar el premi al millor actor (ex aequo)  en l’últim festival de Sant Sebastià.

Cap dels dos és Truman: Truman és el gos de la pel·lícula. Un símbol afectiu, com sabran els que vegin el film. No parlem de gossos, però sí d’un munt d’altres temes importants amb un Darín tan expressiu com en la seva filmografia.

Les pel·lícules sobre malaltia a alguns ens posen malalts. ‘Truman’ és una excepció. Podria fer tantes coses dubtoses…I les esquiva totes.

Moltes pel·lícules amb malaltia pel mig es limiten a clavar el ganivet. Però jo crec que, en aquest cas, Cesc [Gay, el director] va ser més que prudent. Va estar atent a això. A vegades teníem idees, se’ns acudien situacions i al final dèiem: “Potser millor que no”.

Parla de la mort, però sense efectismes.

Amb serenitat. Si li sóc honest, això no va ser exactament el que em va atraure. El que més em va mobilitzar és que abordi el tema del dret a decidir sobre la teva pròpia vida. Tota l’estona ens recorden als ciutadans, d’on sigui, les nostres obligacions: fes això, i tal cosa, i l’altra. Ens recorden molt poc els nostres drets. Truman m’interessa perquè ens fa recordar que hauríem de fer el que ens donés la gana amb la nostra vida.

Ara mateix, el cas de la nena Andrea ha reobert el debat a Espanya sobre el dret a la mort digna.

Evidentment, és un gran camp d’acció que s’hauria de tenir molt controlat; visualitzar amb molta claredat de què tracta cada cas en particular. Però estic d’acord amb el dret a la mort digna. Travessar tota una vida de sacrificis, de lluites, de superar obstacles, generar una família, en el millor dels casos… Tota una vida venerant la vida no mereix un final amb decrepitud. És a dir, si algú conscient dels seus actes decideix no rebaixar-se a la seva mínima expressió a mi em sembla que està bé. I si està consensuat amb els seus éssers estimats, encara més. 

Al rebre el premi al millor actor [compartit amb Javier Cámara] al festival de Sant Sebastià, va citar un tuit d’un jove espectador: “Amb 23 anys vaig anar a veure una pel·lícula sobre la mort i crec que ho vaig aprendre tot sobre la vida”. ¿A vostè li ha passat això amb alguna pel·lícula?

Sí, amb diverses. Em va encantar La meva vida, amb Michael Keaton, que també abordava la mort amb un gran sentit de l’humor, bastant fosc. Em va marcar no només per la gran actuació de Keaton, que admiro profundament perquè fa qualsevol cosa i bé, sinó també perquè m’agradava l’enfocament, molt vital, encara que sigui paradoxal. Parlava d’una vida que desapareix però també la d’un fill que arribava.

També hi ha alguna cosa de pel·lícules d’Alexander Payne com ‘Los descendientes’ i ‘Nebraska’…

Si és una referència, no ho sé. En cine t’acostumes a trobar amb guionistes i directors que fan servir pel·lícules de referència per al treball. Jo sempre intento quedar-me’n al marge. Primer, perquè sóc mig Zelig [un personatge de Woody Allen] i puc arribar a boicotejar-me a mi mateix: si una cosa em va agradar massa, em pot quedar enganxada.

¿És un actor de mètode, té alguna mena de…?

Sí, em desperto al matí  d’hora, tinc moltes hores d’espera al set, tinc els peus ja quadrats de tant esperar-me, i…

Llavors no és com Daniel Day-Lewis, que per a ‘Mi pie izquierdo’ va aprendre a pintar i escriure amb això, el seu peu esquerre. I per a ‘L’últim dels mohicans’ va aprendre a escorxar animals.

Admiro els actors com Daniel Day-Lewis, que tenen aquesta capacitat de mutació, però això és un estil i ni tan sols crec que s’atinguin a un sol mètode. Jo vaig néixer en aquesta professió [els seus pares eren actors] i al néixer dins d’un cercle, d’un territori, d’una atmosfera, necessàriament has de trobar les vàlvules d’escapament; l’entrada i la sortida. Tampoc oblidar que és un joc. En el fons, només és un joc.

Parli’ns dels seus inicis. Vostè va veure com la tele va matar estrelles de la interpretació.

Va ser un tsunami. Va esborrar del planeta molts grans actors que no eren capaços de memoritzar o de treballar amb un text d’avui per demà. Els he vist patir, sofrir, suar la cansalada. Una cosa dintre meu va dir: “Això no em passarà”. I vaig buscar la meva pròpia forma de memoritzar els textos.

És un actor de cert mètode, doncs.

A l’estudi, els nois repeteixen i repeteixen per memoritzar un text. És el pitjor que es pot fer. El meu sistema sempre ha sigut tot el contrari: jo em vaig acostant al text i deixo que el text es fiqui dintre meu de mica en mica, i intento corregir, en la mesura que pugui, els termes o paraules que d’entrada em semblen forçats. I en aquests canvis, en aquesta feina que un fa prèviament, es comença a establir una mena de mapa, un recorregut de memorització. I m’he tret la tensió d’haver de memoritzar.

Les telenovel·les van ser una escola per a vostè. ¿Quina en salva d’aquella època?

El meu pas per les telenovel·les va ser bastant patètic, perquè se suposa que jo feia el paper de galant, però reia molt. I llavors, evidentment, si en escenes dramàtiques el galant riu, tots els altres es pixen de riure. En vaig fer algunes de bones amb Alberto Migré, un gran escriptor de telenovel·les que posava un rerefons sempre molt realista al que escrivia. Després, no en puc rescatar cap de les que vaig haver de fer o vaig voler fer perquè eren realment molt dures.

‘Nueve reinas’ [2000] és el començament de Ricardo Darín tal com el coneixem.

Sí, però abans hi ha 'Perdido por perdido' [1993], una pel·lícula que vaig rodar amb Alberto Lecchi. Va ser amb ell quan vaig començar a entendre com es feien les pel·lícules i quina havia de ser la meva relació amb la càmera. ¿Sap què? En principi no em volien per al personatge de Nueve reinas. El director no volia que el personatge tingués empatia amb l’audiència. Ell volia que fos un delinqüent, un criminal i que fos tractat com a tal. Això va ser el que vam fer i no ens va sortir. Hi ha molts individus patètics dels quals un pensa: “¿Però com és que no veu que cau tan malament?”. I sense adonar-te’n a vegades els pots agafar carinyo.

Encara que siguin la cosa més menyspreable del món.

Jo crec que l’última cocció i possible reescriptura d’un text és el muntatge. Tu elimines mig segon a una presa o l’hi afegeixes, i pot canviar diametralment l’enfocament o la direcció que es pretén. Moltes vegades, aquesta empatia és només una qüestió de timing, un gest de més, un gest de menys.

Faci el que faci, vostè genera empatia. La gent va a les seves pel·lícules com si fossin una promesa d’humanitat, de proximitat, d’emotivitat. ¿És conscient de ser gairebé un gènere?

No n’era conscient. Gens. Fins que no em va quedar més remei que ser-ho. Un dia vaig agafar un vol d’Iberia i a la pantalla vaig anar llegint gèneres de pel·lícules i deia: “Terror, suspens, comèdia, Ricardo Darín…”. ¡Jo era un gènere! Vaig fer fotos a la pantalla amb la meva dona. Ho he patit una mica, també, perquè hi ha una mena de crítica emmascarada en això: “Aquest sempre fa el mateix”. L’altre dia vaig tenir una reacció bastant lletja amb una noia a Twitter, respecte a això.

No el feia amb Twitter.

Jo no volia, perquè sabia que em convertiria en un malalt. Intento no fer-lo servir per a autopromoció i usar-lo per a altres coses, però aquí hi surt de tot. L’anonimat permet que qualsevol digui qualsevol cosa. Llavors, l’altre dia, se’n va acudir acomiadar un gran actor, Tato Pavlovsky, de la forma més breu possible. I com a resposta algú em diu: “¿Per què no deixes de fer sempre el mateix personatge, Darín?”. Vaig perdre els papers i li vaig contestar una grolleria [“llepa’m un ou”, per ser concrets. Seguit per “no, tots dos”]. Algun dia, si en tinc ocasió, li demanaré disculpes. Però em vaig quedar pensant que hauria sigut millor dir-li: “¿I et sembla que és fàcil fer de Darín? Bé, vine a fer-ho tu, a veure com et surt”. ¿Per què he d’estar donant tantes explicacions? És a dir, bé, què sé jo, la cosa va anar per aquella banda i no ho vaig poder evitar.

¿Què els diria als que han rodat el ‘re­make’ d’‘El secreto de sus ojos’?

Mentiria si digués que els desitjo el millor. Mentiria. No és res personal amb cap d’ells. Però el que passa és que estic en contra dels remakes: tot i que és, en el fons, un elogi encobert –perquè ningú farà un remake d’una cosa que no li va agradar–, hi ha també una part d’“oh, quina bona idea, però la farem realment bé ara”.

“Ara te la farem en anglès i sabràs el que és bo”.

Sí, és això. Llavors tinc un sentiment ambivalent. Per una banda, sé l’esforç que significa fer un llargmetratge, es faci on es faci. Em sembla magnífic, a més, que Juan José Campanella [el director de l’original] tingui la possibilitat d’obtenir uns bons dividends, que segur que li van molt bé a ell i a la seva família. Però a mi no se m’acudiria comprar els drets de Taxi driver per fer-ne la versió llatina. Si hi ha una cosa que t’agrada tant, no la toquis, deixa-la així. Vés-te’n a casa, trenca’t el cap i fes una altra pel·lícula.

El problema és que als Estats Units no sembla que agradi del tot llegir subtítols.

No els agrada llegir subtítols, però per una altra banda estan molt interessats en els continguts d’històries i de pel·lícules que estan fetes en un altre idioma, en altres latituds. Han anat per la banda de les superproduccions i les grans estrelles i que tot exploti i que voli pels aires, i tots els bons guionistes se n’han anat a la banda de les sèries.

¿És espectador de sèries?

Les sèries tenen avui dia molta més creativitat. ¿A qui se li acudiria fer al cine un 'Breaking bad'? ¿Qui se la jugaria al fer un llargmetratge amb la història d’un individu que, sentenciat per una malaltia, decideix anar en contra de tots els seus principis? Jo li desitjo el millor a la gent de la nova 'El secreto de sus ojos', però no sóc amic dels remakes.

Parli’ns de la seva relació amb Hollywood. Deu ser un dels pocs actors mundialment coneguts que no han decidit fer el salt, encara que sigui com a experiment.

Em van oferir fer el paper de Giancarlo Giannini a 'El fuego de la venganza', amb Denzel Washington. En principi havia de ser un narcotraficant mexicà, encara que després va acabar sent un narcotraficant italià establert a Miami. Recordo que llavors jo estava fent teatre a Madrid i cada nit m’esperava una emissària del gran estudi per insistir que rodés la pel·lícula. “¿Ho has pensat bé?”, em deia. “L’hi agraeixo però jo me’n vull anar a casa amb la meva família”, contestava jo. “El director no accepta un no per resposta”, seguia ella. “Si és per diners, això no és cap problema”. I al final em vaig haver d’enfadar.

No poden entendre que algú no vulgui la seva forma de vida.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Ells són dalt de tot i entenen que un s’hauria d’arrossegar fins allà. No sé què m’hauria passat en una altra edat. Ara ja no estic per a això. Tampoc és que tingui res contra Hollywood, el cine de Hollywood. Només m’irrita la seva metodologia professional.

O sigui, la seva fama d’actor anti-Holly­wood és injusta.

Evidentment. M’he criat amb pel·lícules americanes, les adoro. Però això no té res a veure amb el que penso de Hollywood com a professional, diguem. Aquesta és la realitat. Lamento haver-me fet aquesta fama, perquè sembla més una postura que una posició. Jo no sóc antiianqui. De fet, parlo seriosament, no sóc antirès.