Ainhoa Arteta: "Va voler abusar de mi"

D'AVANTMÀ

Ainhoa Arteta Ibarrolaburu. A ella els vuit cognoms bascos li queden curts. En té 32. “Comptabilitzats, 32 –riu–. Vaja, que vinc de la caverna”. Acaba de fer 51 anys. Viu amb el seu tercer marit, dos fills, quatre gossos, dos gats, un peix i un ocell –Caruso– que li diu “¡calla!”. “O ‘molt bo’ si canto alguna cosa”, afegeix la seva propietària. Fa 25 anys que la van batejar com “la top model de la lírica”. “¿Vostè creu? –somriu–. Com deia la meva mare: sóc atractiva, res més”. 25 anys de carrera compleix aquest any sense que li falti res en el currículum. “Això del cant per a mi és una manera d’expressar-me. Jo cantaré encara que sigui al lavabo de casa meva”. Ho va descobrir al morir la seva mare. “Vaig estar 15 dies deambulant per casa sense cantar, i un dia, a les quatre del matí, em va sortir un ¡guaaa! No sé si vaig cantar tres òperes seguides”. Ainhoa es toca el coll. Porta de collaret una papallona de la seva mare. La seva mort [el 2007] va ser un punt d’inflexió, diu. “Estava molt unida a la meva mare”. 

La soprano té poc de diva en les distàncies curtes. Dóna confiança al fer dos petons. Mira als ulls, parla sense filtres. Es reconeix tossuda. “Molt, molt burra i molt basca”, afegeix. Li costa trobar “l’interruptor de l’off del cap”, que diu ella. Tan patidora com els seus personatges de l’òpera. “Reconec que sóc exigent”. Autoexigent, sobretot. “Buf. Però he après a deixar anar llast”. 

A vostè sí que no li prenen el pèl. 

Sí [riu].

Es va criar a la perruqueria de la seva mare.

Sí, sí. Vaig treballar sis anys a la perruqueria de la meva mare. Vaig tallar cabells, posava rul·los i feia permanents. 

La mare de Josep Carreras també tenia una perruqueria.

Ah, ¿sí? 

A veure si la laca té un component líric.

[Riu] No, però sí que té un component tòxic.

“Era una espècie de gabinet de psicologia”, ha dit.

Sí. Les dones a Espanya en lloc d’anar al psicòleg van a la perruqueria. 

És més barat.

Ara comença a ser una miqueta més... normal anar al psicòleg o al psiquiatre. Això ho vaig aprendre als EUA.

¿Ah sí?

Sí, perquè als EUA el que no va al psiquiatre o al psicòleg és el que està malament. 

¿Allà va començar a anar-hi vostè?

Sí. Sí, sí. Em sembla una cosa fantàstica. T’ajuda a posar els teus problemes davant teu i analitzar-los amb els ulls d’una altra persona.  

¿Què li van ensenyar a vostè?

¡Buf! Moltes coses. A entendre’m. A entendre els traumes. De petita moltes vegades et passen coses que després són traumes que et coarten.

¿Té algun trauma?

Ehhh. [Vacil·la]. Sí, de petita vaig tenir un trauma important, perquè vaig tenir un… un… un…  un episodi… d’un... d’una persona… quan era molt petita, tenia 6 anys. No va acabar passant res, però sí… sí va voler abusar de mi. 

¿Què?

Sí. I això em va quedar a dins com una cosa... que, és clar, en aquella època els pares eren una mica: “No es parla d’això”. Però quan et passa amb 6 anys una cosa així… 

¿Una persona pròxima?

No, no, no, no. Era un desconegut. Jo anava amb els meus cromos a jugar i em va dir: “¿M’ajudes a pujar uns paquets?” o no sé què. I jo, amb 6 anys en un poble, doncs imagini’s: “Sí”. I quan va començar allò, és clar, jo me’n vaig adonar i vaig començar a cridar. Em va salvar la veu, miri. Vaig començar a cridar. Era un portal, va sortir gent i es va escapar. Però tot això em va quedar a mi... 

La pèrdua de la innocència.

Totalment. Però recordo que la reacció a això va ser que em van portar a un metge i em van posar no sé quantes coses al cap. Els meus pares… pensant… doncs no sé... I, després, ja no parlar del tema. I cada vegada que jo treia el tema era com que no havia existit. Que no havia passat. 

Però sí que havia passat.

¡És clar que havia passat! Però tot això ho vaig deixar anar de gran. Perquè un fet així no s’oblida. 

Buf.

Per això li dic que els psicòlegs i els psiquiatres estan molt bé a la vida. Tothom ha tingut algun episodi, no dic fins a aquest extrem, però sí algun episodi que no ha sabut resoldre.

Solia ser molt pessimista.

Sí. 

No ho sembla.

No, no ho semblo, ¿oi? Va ser un abans i un després, quan va morir la meva mare. No em pregunti per què. [Fa una pausa] No ho sé. 

¿Es va fer optimista?

Sí. La meva mare era una persona amb una força vital i un optimisme impressionants. Una de les últimes coses que em va dir abans d’anar-se’n va ser: “Filla meva, no et preocupis per tantes xorrades” [riu]. Així, ¿eh? “Et preocupes massa per xorrades”. “La vida –em va dir–, la vida se’n va”. És una de les coses més boniques que em va deixar la meva mare [s’emociona]. La pena és que no m’ha vist. Bé, espero que m’estigui veient i que sàpiga que estic disfrutant molt. No diré que la meva vida és superguai, perquè passen coses, però té tota la raó del món: s’ha de fer una lectura positiva de les coses. 

A l’escenari sempre es mor o la maten o viu turmentada. ¿En la vida rep tantes punyalades?

[Riu] No, per Déu. El que més m’agrada després d’acabar una obra on he mort és arribar a casa, obrir la porta i trobar-me el nen amb uns mocs fins aquí [s’assenyala la barbeta].

¿Què té de diva en la vida real?

Poc, poc. Potser la determinació. Que sóc molt temperamental. Però en la resta sóc una persona supernormal.

Diu que ve de família pobra, conviu amb milionaris i sap què és tenir milions.

Sí. Sé què és tenir milions econòmicament, però també sé on resideix la verdadera felicitat. 

¿I on resideix?

A estar content amb el que un té. 

¿I vostè n’està?

Sí. 

Va inventar l’“agut de clau”.

¿L’agut de clau?

Va explicar que portava un clau al cosset.

[Somriu] Això sempre. ¿I em va punxar? [No ho recorda]. Possiblement.

I va treure un agut…

Important [riu]. Jo sempre porto un clau tort de cada producció.

¿Per què?

Perquè diuen que dóna sort. 

¿Posar-se’l al cosset?

Al cosset m’hi poso el clau i tots els anells que porto sempre. Amb un imperdible. 

¿I li dóna sort?

No ho sé, però és com anar acompanyada dels meus esperits. El clau és pel respecte a les energies dels cantants que han passat per aquell escenari. 

A part de cantar, ha netejat cases, ha treballat de cosidora.

[Assenteix]. 

Li han passat moltes coses.

Moltes, sí. Moltíssimes. Fixi’s que vaig sortir amb 18 anys de casa meva en plena transició. Sóc d’una família molt humil. Jo he viscut la vida del carrer i la vida, com dic jo, a peu de guerra.

Als EUA va viure amb 1 euro al dia.

Sí. Ets jove i aquestes coses te les agafes com a normals. Però sí que vaig passar moments... que no eren fàcils. Em tocava viure en barris durs.

¿A què ha sobreviscut?

Al suïcidi d’una companya d’habitació i coses així. Vivia en un convent on hi havia refugiades de l’Àfrica i gent amb vides tremendes. He viscut a prop de gent que es drogava moltíssim.

¿I com s’esquiva això?

S’esquiva fent com els ratolins: entrant i sortint sense que et vegin.

També ha tingut una crisi de veu. Per a vostè devia ser com una crisi d’identitat.

Totalment. Vaig perdre la veu.  

Amb 39 anys.

Sí, 39, 40 anys. Però va ser una pèrdua per mala utilització de l’instrument. 

I es va replantejar coses.

No vaig arribar a plantejar-me del tot què faria si no tornava a cantar mai més, perquè no va arribar. Però va estar a punt. ¿Per què no va passar això? 

¿Per què?

Perquè, com diu un amic pianista, la necessitat fa virtut. Jo necessitava tornar a cantar. I m’hi vaig esforçar molt. Vaig haver de baixar fins al més baix de baix de tot i deixar-me portar, cosa que em costa molt. 

¿Li han quedat seqüeles?

He après a dir que no. A cuidar el meu instrument com un autèntic tresor. I he après una altra cosa: que no existeix només un tren a la vida.  

Ah, ¿no?

No. No. Això són romanços. [Fa to d’explicar un secret]. Hi ha molts trens. 

Morirà cantant, diu.

Possiblement. Jo he vist morir cantant Victoria dels Àngels [la soprano]. En el seu últim alè cantava. Ja no tenia res, però tenia veu. 

Es dóna per fet que porta la veu cantant a casa.

[Riu] No cregui. 

¿L’amor és una altra cançó?

Sí. El meu marit [el genet Jesús Garmendia] parla molt menys, però el que diu va a missa. 

¿Al tercer matrimoni va la vençuda?

Sí [Riu]. 

“He sigut valenta en l’amor”, ha dit.

Sí. M’he deixat portar per l’instint. Equivocant-me, és clar.  

Com els seus personatges, s’enganxava a relacions tòxiques.

Totalment. 

És de les que diuen “t’estimo”.

Molt. 

¿A qui l’hi repeteix més?

Sobretot al meu marit i als meus fills [Sarah, de 15 anys, i Iker, de 5].  

L’últim any ha estat vuit mesos fora de casa. ¿Com es viu això en família?

Uf, doncs es viu malament. Per això vaig parar aquest estiu. Hi ha teatres amb els quals t’arribes a barallar, però a aquestes altures prefereixo perdre un teatre que perdre la família. O perdre’m a mi mateixa.   

La seva parella diu que és intensa fins i tot per anar a comprar el pa.

Sí [riu], és veritat. És que no ho puc evitar. 

No va acabar de llegir ‘50 ombres d’en Grey’ per avorriment. Això diu molt de la seva vida amorosa.

Per favor [to indignat]. Per favor. ¿Què passa? ¿Que no els han fet mai una bona repassada? [riu] Tampoc és estar tot el dia penjada d’un pi fent el tonto. No, home, però de tant en tant s’han de fer tonteries [riu].

Si la seva vida amorosa fos una òpera, ¿ara què estaria cantant?

Falstaff. 

Una comèdia.

És una de les òperes que més m’han marcat. Perquè és l’última que va compondre Verdi amb 80 i molts anys. Després d’haver compost les òperes més dramàtiques, en compon una que acaba dient: “Tot al món és una burla, perquè la meitat del món es burla de l’altra meitat”.

Així que cal prendre-s’ho de broma.

Això: que no ens hem de preocupar per les xorrades. 

Com deia la seva mare.

Notícies relacionades

Per conèixer Jordi Cruz com la palma de la seva mà

Per conèixer Antonio Orozco com la plma de la seva mà

Com deia la meva mare. I Verdi.  

EL DISC

La soprano baixa la seva veu lírica al món dels mortals del pop. No és un hobby, diu ella. “És una il·lusió”. Mayi és el seu tercer disc pop. Versions femenines amb nom de dona: de Layla a Yolanda.