Pablo Carbonell: "Vaig tenir la meva primera experiència sexual amb un noi"

Fa anys que va escriure les seves últimes paraules. En un autògraf. Una noia li va demanar una firma sota una taula enmig d’un tiroteig. “No sé si aquestes seran les meves últimes paraules -va escriure-, tant de bo que no. Per a Roberta Patricia de la Asunción, amb molt carinyo”. Així es podrien resumir les memòries de Pablo Carbonell: ni t’imagines quant et pot sorprendre un bala perduda.

Pablo Carbonell Sánchez-Gijón. “Dibuixant, actor, cantant, director de cine, presentador de TV”, es resumeix. Tot sense passar de 2n de BUP. 53 anys. És aviat, assumeix, per escriure unes memòries. “Crec que fins i tot porta mala sort”. Però “van bé per plantejar una reflexió aclaridora sobre per què un és com és”. ¿Que si ha descobert per què és com és? “Suposo que no –respon–. Però potser m’he acceptat més”.. 

Dimecres publica 'El mundo de la tarántula' (Blackie Books). Contundent radiografia de la faràndula dels 80, 90 des del pell (a estones, les entranyes) del cantant de Los Toreros Muertos, habitual de 'La bola de cristal', reporter de 'Caiga quien caiga'. Més que escriure el llibre, diu, l’ha vomitat. Revela intimitats que encara li provoquen “un pudor”. Parla amb sinceritat de confessionari de la seva infància en mans de Déu, de la seva primera experiència sexual amb un noi, de tants àcids, ratlles, alcohol, dones, inferns. Fins i tot confessa, no sap gaire bé per què, que s’ha posat cabells. “No m’he posat cabells -puntualitza-, m’he canviat cabells de lloc”. Carbonell també es descobreix com a caixa negra de la 'movida'. Llegir aquestes memòries courà a uns quants: sobretot a l’aleshores programador dels 40 Principales i a les editorials de música. Parla de “tripijocs”, acords econòmics per convertir una cançó en èxit i com Ariola els va fer xantatge perquè cedissin a l’editorial el 50% dels drets d’autor de Los Toreros Muertos.

¿El que no explica? La seva vida després de Mafalda, la seva segona filla (té 7 anys). “Ens van dir que no caminaria”. Aquest és un altre llibre. “És un altre llibre –respon–. Així que es va poder posar dreta, la seva mare la va apuntar a classes de ball”..

"He posat a prova la meva immortalitat. Si no arribo a tenir aquesta consciència que sóc immortal, no faria el que faig"

Ningú sospita al veure'l -escriu a les seves memòries- que és un esguerrat. L’home que em va operar de l’esquena ensenyava als seus pacients una foto meva saltant a l’escenari per convèncer-los que passessin pel seu quiròfan.

A 2n de BUP el van operar de la columna: escoliosi. Una cicatriu li travessa l’esquena. Ell la compara amb “la cremallera d’una disfressa d’ós”. “No, la gent no ho sospita –contesta–. Vestit estic molt apanyat” [riu].

Sempre ha evitat la confrontació. És un home fràgil. Fràgil. M'he hagut de mossegar els punys.

No fa aquesta impressió. No, no la faig. Em va passar una vegada: algú em va estar burxant d’una manera tal que m’estava demanant que li pegués. I no li vaig poder pegar, perquè em donen un cop i em deixen…

¿Li han donat algun cop? M’he donat tants cops…  He posat a prova la meva immortalitat. Si no arribo a tenir aquesta consciència que sóc immortal, no faria el que faig.. 

¿El més bèstia que ha fet? Muntar en moto sense saber on està el fre. O prendre 'datura stramonium', l’herba del diable [és verinosa]. Tot el que veus t’ho imagines. Moltíssims joves s’han matat amb això.

Vaja. Jo no sé com estic parlant amb vostè. ¿Servirà aquest llibre perquè altres joves no facin el que he fet jo? A mi els consells mai m'han funcionat.

¿Ho repetiria tot? No, no. Perquè això que sóc immortal sé que és una broma [riu].

¿Què evitaria? No em trencaria una cama amb una moto perquè no sé frenar-la. Per confiar en la meva bona estrella. Jo m’he cregut en mans de Déu durant molt temps. Els meus principals cops vénen d’aquí. 

A la família Carbonell funcionava el sistema següent, detalla al llibre: “Si et mors és perquè Déu ho ha volgut. El que passés o no era responsabilitat únicament del Suprem Faedor”.

El seu pare és sant. El meu pare és sant [es riu]. El meu pare flota. El meu pare és perfecte.

La fe catòlica -escriu a les seves memòries- va convertir el seu pare en el cuirassat Potemkin. Sí. Sí, sí. 

No devia ser fàcil conviure amb un sant. El meu pare, a part de sant, és equànime. Un model en el qual m'he mirat i m'ha portat a intentar ser just, a no mentir...

... A ser ateu. L'ateisme em va venir perquè vaig canviar de fe. Em vaig fer hedonista i faldiller i això era incompatible amb la fe. També la ciència m'ha ajudat molt. 

¿Per què? Descobrir el que significa l'home en la història de la Terra. 

Que no està en mans de Déu. Sí. Però jo a Déu el tinc molt present. El meu Déu hi és quan surto a l’escenari. Aconsegueixo una cosa semblant a l’espiritualitat. Jo visc com si fos un creient, però en realitat sé que no hi ha Déu.  

I això que té un oncle capellà. Dos. Dos oncles capellans i un pare sant. Persones intel·ligents i formades. I creuen en Déu.

El seu pare té 87 anys. Al llibre esmenta que a vegades no se'n recorda del seu nom. ¿Què té? Alzheimer. La meva mare també. 

Uf. Sí. Ara la meva mare té gravat un programa de Jordi Hurtado i se’l mira cada dia. El mateix. Cada dia sap les respostes a les mateixes preguntes. Les que no sap un dia, l’endemà tampoc se les sap. No és capaç d’aprendre una nova resposta.

¿I vostè com ho porta? Com que ja vaig viure l'Alzheimer de la meva àvia, a qui estimava molt, estic una mica vacunat.

¿No li fa por? No. Jo sé que tindré Alzheimer. 

¿Ho sap? I tant. És una malaltia que a tothom ens toca. A qui no li toca és perquè es mor abans.

¿Per això ja ha escrit les seves memòries? No ho havia pensat, no és un acte de... Hi ha alguna cosa en mi que em diu: “No ets capaç de fer això”. 

¿Es desafia a si mateix? Sí. Em desafio. Si fos un cavall, seria un cavall que corre al Grand National. Perquè veig una tanca i em tiro contra la tanca..

¿Què li queda per fer? Ara vull dirigir un programa de televisió. Ho vaig decidir ahir a la nit.  

"Jo estava convençut que era bisexual. Després m'he adonat que no. ¿M'he adonat que no? No ho sé"

Quan la seva mare, de petit, li va preguntar què volia fer de gran, ell li va respondre: “Vull tocar el botó de l’ascensor”. Encara no hi arribava. “Jo crec que el que estava pretenent era la fuga”, afegeix ara. 

A la primera nena que se li va declarar li va respondre: “Els meus pares no em deixen sortir amb ningú fins que no acabi els estudis”. M’ho vaig inventar. Jo no tenia ni idea del que significava fer un petó a una noia, ni el compromís. Jo era una ànima lliure i ja percebia que en la parella hi havia una cadena. 

¿Una cadena? Una cadena que et lligues al coll.

I va començar a sortir amb “el col·lectiu àcrata de Huelva” [així l’anomena al llibre]. Sí. 

I va tenir la seva primera experiència sexual. Vaig tenir la meva primera experiència sexual amb un noi, sí. 

“¿Com vol que no muntéssim orgies entre nosaltres? -explica en les seves memòries-. Era una qüestió d’urbanitat. Hauríem trencat les cabines de telèfon, arrasat els parcs, cremat els contenidors per treure de nosaltres el foc de la frustració i la soledat”.

Tenia 16, 17 anys. Sí, més o menys. Estava convençut que era bisexual, però és que la bisexualitat era el normal.  

¿Per què? Estàvem molt reprimits. I jo estava convençut que era bisexual. Després m’he adonat que no. ¿M’he adonat que no? [s’ho pensa]. No ho sé. Diuen que els besucs canvien de sexe quan els arriba l’edat provecta [riu].

¿Se n’ha anat al llit amb més homes o dones? Me n’he anat al llit possiblement amb 500 vegades més dones que homes. 

És que se n’ha anat al llit amb moltes. Sí, he tingut moltís­sima sort. He tingut moltíssima sort.

¿Supera Julio Iglesias? No crec que Julio Iglesias hagi follat tant com he follat jo. No ho crec, no. 

El plaer pel plaer. Sí i també per la por a la soledat i una mica d’esperit de caçador.

¿Se’n penedeix? No, no me’n penedeixo. A mi m’ha encantat sempre lligar.

¿Quina seria la seva lliçó sentimental? [S’ho pensa] L’he d’estudiar. Potser per a un altre llibre. 

“No vaig tenir mai la pretensió de posseir ningú –escriu–. És la meva manera d’estimar”. Sí. 

Tenir-lo de parella no deu haver sigut fàcil. No. De totes maneres, no em considero una persona infidel. He viscut en parella i he sigut fidel. El que passa és que també sóc fidel als meus principis [riu], a la meva naturalesa, i també potser una mica feble. 

¿Ha trobat l’estabilitat? Sí, per fi ja l’he trobat. M’estremeix pensar a tenir una doble vida. A més [riu], en l’onanisme hi trobo un gran alliberament. 

"He viscut en parella i he sigut fidel. El que passa és que també sóc fidel als meus principis [riu], a la meva naturalesa, i potser una mica feble"

És paranoic aprensiu, confessa al llibre. “La sospita que podia haver contret la sida era la certesa de tenir la sida”. Així que es va passar anys convençut que es moriria. “Potser vaig estar dos anys”, fa memòria. Dos anys “amargat i destruint-me a sac”. Ni tan sols s’arreglava la boca. “¿Per a què si m’estava a punt de morir?”. 

“Crec que porto un assassí de mi mateix al cos”, escriu. L’home que posava a prova la seva immortalitat. 

¿Ja no? Ara el meu assassí s’ha quedat en un ésser que se’m menja les ungles.

¿Ha deixat les drogues i la beguda? Sí. A més, quan afronto projectes nous deixo el mambo aparcat.

Vostè té “crisis d’aigua mineral”. Deixa de beure i es torna asocial. Deixo d’anar a dormir tard i de fer festes a casa. Són èpoques en què produeixo moltes coses. 

Confessa que ha begut molt. He begut molt.

¿Què és beure molt? Beure’s 10 cubalibres per nit. En l’època en què pensava que tenia la sida i em vaig separar de la mare de la meva filla Carlota estava fet un vàndal. Estava fent un 'Leaving Las Vegas'. Però, ja ho veu, no em vaig matar. No ho entenc. És més, tinc la sang collonuda.

¿I el fetge? Bé. ¿Sap què passa? A mi m’ha salvat la vida treballar. Pujar a l’escenari és un exercici que per a mi és impensable fer-lo sota l’efecte de res. 

¿Ha pujat alguna vegada a l’escenari sota l’efecte d’alguna substància? Que jo recordi, he fet dos concerts d’àcid: un amb Los Toreros i un altre amb Las Alimañas del Swing.

Que recordi. No, no, no, no, són aquests, cap més. Jo no sóc un defensor de la droga.

No repetiria. No, jo he perdut moltíssim temps. 

¿La seva reflexió? La que més m’ha ensenyat és la que fins i tot no considero una droga. És una experiència. L’LSD. 

És el primer que va fer quan li van treure la cotilla [després de ser operat de l’esquena]. Quan em van treure la cotilla, que vaig portar un any, em vaig prendre un àcid i, és clar, no podia mantenir-me dret, no tenia musculatura, i em doblegava de riure. M’ho he passat molt bé amb els àcids. Després tots els vols tenen el seu aterratge. Hi ha hagut aterratges mortals.  

¿Quants descensos als inferns ha tingut? De descensos als inferns n’he tingut uns quants. 

¿El més avall que ha estat? Jo crec que a principis dels anys 90. Després que em van trucar per a 'Caiga quien caiga' m’he mantingut bastant bé. 

¿Com se’n va sortir? Gràcies a l’amor. Em vaig enamorar.

D’Eva [Salmerón]. Sí, em vaig enamorar d’Eva, vaig fer un llibre amb ella i això em va salvar. Em va salvar la vida. L’hi vaig dir una vegada i es va posar a plorar. Perquè es va sentir molt bona.  

"En l'època en què pensava que tenia la sida estava fent un 'Leaving Las Vegas'. Però, ja ho veu, no em vaig matar. No ho entenc"

Vostè es va passar anys sentint-se responsable d’haver matat un amic. Jo tenia 12 anys, 10. Li vaig dir “bona nit”. Ell em va dir: “Si Déu vol”. I jo li vaig dir: “Jo crec que voldrà”. I, l’endemà, Déu el va matar com a càstig a la meva petulància d’intentar marcar els camins del Senyor.

Ha anat a molts funerals. Més dels que voldria.

¿El més dolorós? El de Pedro Reyes va ser molt dur. Molt dur, perquè a Pedro no li tocava. 

Amb ell va començar a fer teatre. Sí. Si parlo de morts al llibre, ho faig per ordenar els meus sentiments per aquestes persones, reconèixer el que m’han aportat i que serveixin com a models per si algú vol seguir aquests passos. 

La seva germana Nuria és un cas especial. Se sent culpable per haver-se “escaquejat”. També havia de revisar això. 

Tenia la síndrome de Prader-Willi. És una cosa bastant complicada.

“Les persones afectades –detalla al llibre–, a més de tenir un retard en alguns nivells intel·lectuals, no coneixen la sacietat pel que fa al menjar”. Nuria feia un metre i mig i pesava 130 quilos.

Té molts capítols Nuria. Sí. Perquè… És com si als còmics no ens poguessin passar coses que ens afecten moltíssim. Durant el temps que estic de dol de Nuria, més llarg del que jo esperava, vaig fer un concert que va ser dels pocs que faig i poso el públic dret. 

¿Què va passar? Com que sóc transparent, ho vaig explicar. Mentre cantava les meves cançons jocoses, anava fent comentaris de quan vaig haver de redactar l’esquela, o dir-ho als meus pares, o les bronques amb el meu oncle capellà que no venia.

          

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

L’oncle capellà va acabar plorant. El meu oncle capellà, que és molt semblant al meu pare, també una mica cuirassat Potemkin… En realitat, cap dels meus germans estarà d’acord que el meu pare ho és. El meu pare és el cuirassat Potemkin a nivell moral, però és un ésser humà amb una fragilitat de papallona de porcellana. Adoro el meu pare, per si algú ho posa en dubte. I la meva mare és la dona més bonica del món i possiblement la persona que més m’ha estimat. Però després d’aquestes coses tan evidents, situes la teva educació en el paper, la veus, i dius: “¡Quin desastre!”.

.