Manel s'autoretrata

Em van trucar avisant que, per donar una mica d’alegria a la promoció del nou disc, ­DOMINICAL proposava que el cantant entrevistés la resta del grup. Ens vaig visualitzar asseguts al voltant d’una taula. Jo col·locava el telèfon al centre i comprovava que, efectivament, estava gravant. No faria cas de les bromes, dels “¿ens preguntaràs per què ens diem  Manel?” i dels “¿comenceu per la lletra o per la música?” amb què aquests cabronets em martiritzarien. Preguntaria amb intel·ligència, des del meu punt vista privilegiat…

Em vaig rendir ràpid, ho confesso. Entrevistar els meus companys de feina em va semblar impossible. Però el disc que publiquem es titula 'Jo competeixo' i, en la meva derrota, se’m va acudir que tenia accés a unes declaracions.

Repassaria els correus electrònics que ens hem enviat des de l’últim concert. Al Gmail hi havia enterrada una manera possible d’explicar la història de la composició del nostre quart disc. Roger Padilla, Arnau Vallvé i Martí Maymó parlarien amb mi amb la naturalitat amb què no han parlat davant un mitjà de comunicació.

Els últims concerts de la gira d’'Atletes, ­baixin de l’escenari' es remuntaven al setembre del 2014, així doncs vaig començar a repassar correus des d’aquell octubre. A sota de 1.650 mails s’esperava l’Arnau, que el dia 3 ja treballava en una cançó nova, 'L’espectre de Maria Antonieta': “He jugat amb la intro, l’he buidat i hi he afegit una veu greu que està tota l’estona en mi i un falset fluixet que no sé si és necessari”. En Padilla respon: “És bonic”; en Maymó hi coincideix: “¡Sí, és guai!”. Respostes curtes, si voleu, però molt efectives.

La nostra correspondència n’està plena i crec que reflecteixen una cosa que hem après junts: si algú es treballa una cosa, es mereix un copet a l’esquena. 

D’altra banda, és important no enamorar-te de la teva idea, confiar en els altres i acontentar-te, a vegades, d’haver estimulat la seva imaginació. En aquest cas, l’arranjament de l’Arnau va fer fortuna –és al disc–, però vam seguir treballant. 

El 30 d’octubre, en Martí enviava la seva versió: “Ahir vaig jugar una estona amb 'Maria Antonieta'. Em vaig desmotivar ràpid, però ho envio per si us suggereix alguna cosa. No us espanteu amb l’estèreo del delay”. El 14 de novembre li tocava a en Padilla: “Ho he deixat dormir i tampoc em flipa, però potser activa alguna cosa al cervell d’algú. Vaig partir d’Atmosphere, de Joy Division, encara que el tempo és diferent”. 

La precocitat de 'L’espectre de Maria Anto­nieta' és un cas aïllat. En general, a l’acabar la gira no hi ha material per pensar en arranjaments. Són mesos de veure’ns poc, de prendre una cervesa discutint idees per a cançons, i a mi em toca anar component.

Reconec que a vegades aquesta situació és tensa. No trobareu un compositor de grup que durant aquestes temporades no es cabregi secretament amb els seus companys, com si algú l’obligués a escriure les seves cançonetes. En Martí envia un arxiu el 22 de desembre, conscient del moment, ajudant-me: “Vaig fer això fa temps amb l’estètica de l’últim de Herman Dune. Potser encaixa en algun lloc”.

Però el dia 31 jo estic al local d’assaig de mala llet: “No es pot treballar del fred que fa, ¿algú m’acompanya a buscar una estufa?”. L’Arnau s’hi apuntaria, però està cuinant “uns entrants”. Jo segueixo, “tinc les putes mans congelades”, i en Padilla envia l’últim correu de la vetllada: “Tenia el pare i la mare dinant a casa i també cuino aquesta nit. Guillem, m’encanten els teus missatges enfadat amb fred”.

Quan arribo al 5 de gener s’adono que puc ser insuportable: “Arnau, tinc la bombona de butà al local. ¿Pots passar aquesta tarda i la instal·lem? A mi sol em fa cosa…”. L’Arnau respon que vindrà, i esmenta una cançó nova: “M’agrada l’arranjament dels títols de crèdit de la sèrie Boss. Crec que tenen alguna cosa en comú amb 'Les cosines'. M’agrada com arrenca i la línia de baix”.

La primera meitat del 2015 es plantejava com a època de dolç recolliment i composició, però a l’abril els nostres amics de Port Bo celebraven 50 anys d’havaneres al Palau de la Música i ens havien convidat a la festa. El dia de Reis, en Martí va proposar la cançó que vam acabar tocant al seu concert: “He trobat la partitura de La barca xica. A quatre veus, baix i acordió”. En correus successius van apareixent més cançons: el 7 de gener, en Padilla demana que algú pengi a Dropbox 'Temptacions de Collserola', i el 23 envia el que ha fet. “Mescla horrorosa –adverteix–, però hi ha idees”; el dia 30, en Padilla una altra vegada, comparteix, vés a saber per què, un article de la revista Vice sobre la moda de les botes punxegudes a la ciutat mexicana de Matehuala. L’Arnau respon: “¿Adoptem aquesta estètica quan surti el quart disc? ¡Lliga bastant amb 'La serotonina'!”.

GOTERES A POCS METRES DELS INSTRUMENTS

A mitjans de febrer vam tenir unes goteres exagerades al local. Al vespre, a l’hora de les dutxes abans dels sopars, una canonada es va rebentar en algun lloc i van començar a caure litres d’aigua ensabonada a pocs metres dels instruments.

El dia 20, en Martí estava negociant amb el propietari, i va enviar un correu adjuntant fotos de sostres i parets amb la pintura esquerdada i galledes a vessar d’aigua. Potser foragitats per les reformes, vam parar una mica les màquines, no hi ha gaire activitat a Gmail fins a la primavera. El 14 d’abril, en Martí envia més fotos, aquesta vegada del concert de Port Bo, i adjunta un link cap a ¿De què parles, ­havanera?, que Marina Rossell havia cantat aquell mateix dia al Palau de la Música. En aquest ­Youtube la interpreta amb Carlos Cano. És una meravella.

Un tema a l'horitzó ocupa part important de la correspondència des d’aquest moment: el productor del disc. No pensàvem en ningú en concret, però volíem sortir del nostre entorn i, busquéssim on busquéssim, ens hauríem de presentar. 

EL "VERGONYÓS" CORREU EN ANGLÈS AL PRODUCTOR

A principis del maig del 2015 trobo un esborrany de correu vergonyós, que no compartiré amb vosaltres, explicant en anglès qui som Manel. Per semblar més profes­sionals, el correu l’enviaria Gerardo Sanz, el nostre mànager, així que el vam redactar en tercera persona.

Em fa especial gràcia una frase on li diem a l’hipotètic productor que el seu treball ens agrada molt: “They’ve been listening to your stuff and they are really excited with the idea of working with you”  [“Han estat escoltant el que fas i estan molt excitats amb la idea de treballar amb tu”]. Per Déu... No van rebre aquesta frase 10 persones, ho juro, però més de dues, en fi, sí. 

Mentrestant, seguíem treballant: el 4 de juny hi va haver debat sobre el pont de 'M’hi vaig llançar'. A en Padilla potser li “entraria millor més endavant, havent plantat més les regles, tant melòdiques com de lletra”; en Vallvé “potser hi afegiria uns compassos d’espera per separar les parts”; en Martí coincideix amb en Padilla, “encara que l’ABAB seguit d’una C és el que passa a totes les cançons, i potser se’m fa estrany per clàssic”.

El 13 de juny vaig compartir 'BBVA' per primera vegada, disculpant-me: “L’emoció es dispara, falta mirar dinàmiques, entendre el clímax, retocar melodies, pujar les rimes…”. En Padilla va plantejar si necessitava més espai en algunes escenes, “¿o està fet expressament per picar més el muntatge?” i la setmana següent va enviar una maqueta d’'Avança, vianant': “En Martí es va treballar una base en la línia Mac Demarco, hi he afegit guitarres i crec que ens agrada bastant. En Martí també proposava començar amb una part instrumental”. A l’Arnau alguna cosa no li quadra: “El so tan brillant se’m fa estrany, sempre me l’he imaginat més fosca. ¿Potser la bateria i el sintetitzador de baix em sonen massa a pop comercial?”.

I, com ens passa sovint, el single va aparèixer al final. Tenim un sistema de composició en col·laboració amb en Roger que ens ha donat molts resultats: ell treballa en bases musicals i jo busco melodies i lletres que puguin encaixar a sobre. A vegades surt bé, i a vegades, no, però val la pena intentar-ho. Així van sortir cançons com 'Al mar!' i Teresa Rampell. 

Al setembre era moment de posar tota la carn a la graella, així que el dia 4 vam fer el primer intent. En Roger va enviar un MP3: “Té un aire d’himne popular. La podrien cantar patriotes de la guerra d’independència americana desfilant cansats i enfangats. Encara no he trobat una idea digna de lletra”. I tampoc la vaig trobar jo. Va ser un intent fallit. Però el dia 14 en Roger va adjuntar un arxiu que es deia Conga bum. Dues setmanes després, vaig enviar una cosa cantada a sobre d’aquesta  base anomenada Maquinisme, la primera versió de 'Sabotatge'.

Vam trobar productor el dia 2 d’octubre: Jake Aron envia un correu que ens il·lusiona per treballar amb ell a Nova York. Acaba d’escoltar la maqueta i comenta cap on li agradaria portar-la. En algunes coses no li faríem cas. 

Insisteix, per exemple, a retallar algunes cançons, que li semblen llargues. I altres ens van desconcertar, com quan diu que 'La serotonina' és “súper Manu Chao”, però transmet estar molt animat i en sintonia amb el que intentem fer. Ens devia convèncer tant que, la setmana entrant, l’Arnau ja està preocupat amb els preparatius del viatge: “Potser hauríem de començar a tenir clar els paquets a facturar. Tinc un dilema: ¿plats sí i caixa no? ¿Tambors i baquetes els compro allà?”. 

LES PRIMERES VERSIONS JA VALEN LA PENA

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

I ja estava tot a punt, tot i que hi ha cançons a les quals donem voltes fins al final i, quan ja hem perdut el criteri, trobem –o ens sembla trobar– en les primeres versions una cosa que valia la pena. A l’últim disc va passar amb 'Ja era fort'; en aquest, amb 'Jo competeixo'. El 5 de novembre, quan faltaven 10 dies per entrar a l’estudi, seguíem dubtant. En Roger va enviar un correu amb l’assumpte: “Potser anava per aquí el rotllet”, adjuntant una gravació primitiva de la cançó. Jo responc excitat: “Hòstia, ¡és la primera versió! ¡Bona!”. Ni l’Arnau ni en Maymó van respondre, conscients de la fragilitat d’aquella emoció, suposo, o pensant que, afortunadament, aquesta vegada Jake ens esperava a l’altre costat de l’Atlàntic.

Vam pujar a l’avió un dilluns, a les 12.10 hores. El dia anterior, 15 de novembre, en un missatge que avui ja ha quedat enterrat sota de 550 'mails', en Martí enviava els bitllets.