HABITAR UNA OBRA D'ART «Visc i treballo envoltada de bellesa»

Viu i treballa en espais dissenyats per Pigem, Aranda i Vilalta. I no té palpitacions, vertigen ni marejos, com li va passar a Stendhal quan va passar una estoneta a la Santa Creu de Florència. Fina Puigdevall (Olot, 1963), que té lava a les venes, es treu el pijama a la Casa Horitzó de la Vall de Bianya i, en 10 minuts en cotxe, es posa l'uniforme de xef amb dues estrelles Michelin al restaurant Les Cols, que dijous passat va complir 27 anys.

El 2000, quan la cuina ja feia 10 anys que funcionava amb llum artificial, la Fina va demanar a Pigem, Aranda i Vilalta «una finestra». I ells, que senten la paraula 'llum' i s'activen, van obrir un pati, van unificar espais, van emmarcar el picotejar de les gallines i el tremolorde les fulles, van fer refulgir al menjador el daurat -un atreviment que copiaria Loewe Barcelona més tard- i van dibuixar una bassa a l'entrada on beuen els ocells. Van evocar, en les seves paraules, el temps, l'aire lliure, la sensualitat, l'art culinari. Fina no només es va convertir en la mestra d'obres, sinó que, a la vegada, ho va aprofitar per donar un espectacular gir gastronòmic, centrant-se en el producte de quilòmetre zero de la Garrotxa.

Després els arquitectes van projectar els pavellons de Les Cols, que regenta la seva cunyada, Judith Bellostes. I com que a la Fina li va la marxa de les bastides i els morters, es va animar a rebaixar un terreny adjacent al restaurant i fer un camí de pedra volcànica que portés a una carpa per a celebracions -«un aplec a l'aire lliure»-, amb un joc laberíntic de cortines de PVC que no acaba d'agradar als olotins. «A la comarca molts treballen en les càrnies, i allà hi ha cortines d'aquesta mena. 'Aquests plàstics', diuen. Ens està costant que vinguin a fer les seves celebracions». I li sap greu, perquè ho ha invertit tot, aquests últims anys han sigut difícils i han pogut resistir perquè el seu marit [Manel Puigvert] «és un crac per als números». Ara, explica, fan un menú low cost d'arròs els dijous, «perquè vinguin i vegin que l'espai no mossega».

Ni timbre ni escales

Però no era suficient. «Una vegada treballes en un lloc com Les Cols, has de viure en un espai similar», diu amb una naturalitat impressionant. Al mateix temps que RCR treballava en els pavellons, els va encarregar la reforma de la casa de pagès de la família a la Vall de Bianya. Les finestres eren petites -«no suportava haver d'obrir i tancar porticons»- i les seves tres filles no disposaven d'habitació pròpia. La Casa Horitzó, que així s'anomena, és segons els experts el germen del Museu Soulages.

Notícies relacionades

El trident d'Olot RCR

La botiga del futur ja és aquí

Emmarcada entre les esglésies romàniques de Sant Martí Vell i Sant Pere Despuig, es compon de volums d'acer que es patina amb l'òxid natural, travessats per un llarg passadís en penombra. No hi ha timbre ni escales. Només s'accedeix a la planta en un muntacàrregues exterior («si hi ha una apagada, aquí ens quedem»). A dins, el buit. Res a la vista. Al saló, una xemeneia i un sofà. A l'habitació, el llit i una pica on caben els cinc de la família. A la cuina, uns fogons. Però al descórrer els vidres, es produeix una hemorràgia de paisatge. L'ermita, les pastures, les vaques, les flors blanques i rosades del fajol, les orenetes.

«És una casa per viure els cicles naturals», explica Puigdevall. De manera que si un vol llegir un llibre al llit, la foscor de la nit l'hi impedeix. ¿I on estan la televisió, els plats, les camises, els llibres, la fruita, les factures pendents? Tot està amagat darrere de les lamel·les del passadís. ¿I això resulta còmode? «A mi em costa anar-me'n de casa al matí», assegura. «La casa transmet serenitat, et connecta amb el paisatge, contemples la bellesa del sol i de la pluja, de la calamarsa i de la neu», explica. «Visc envoltada de bellesa, la natural i la que ha construït RCR», resumeix.