Quan la neutralitat és impossible

«Fins després. Me'n vaig a veure la vaga». I se'n va, com qui se'n va a un casament. A vegades sembla com si la història fos un espectacle al qual es pot assistir sense pagar entrada. Veure la vaga és el silenci on abans hi havia estrèpit. És diumenge sense que la data estigui impresa de color vermell. La vaga no es veu. En tot cas s'ensuma, es mastega, es tem o s'escolta en veu baixa.

A la Diagonal uns nois han tallat la calçada. Són les vuit del matí. Un entusiasta de la vaga em diu: «Aquest és el paradís de la classe obrera». L'expressió classe obrera no em porta al paradís sinó al túnel del temps. En el millor dels casos, la classe obrera la formen avui els temporers africans i els joves de més de 30 que no arriben a mileuristes.

El paradís dura poc. Se senten a la llunyania les sirenes dels Mossos dirigits per Saura que arriben per dissoldre -¡oh, fatalitat!- ni més ni menys que una vaga general, i nos-

altres que tant la volíem.

Ens hem de definir

3 Una conversa telefònica caçada al vol a Gran de Gràcia. «¿Tu obriràs?» En una vaga general ningú es vol quedar sol. Una vaga general no és només una eina política sinó, sobretot, una festa de l'esperit. És d'aquelles ocasions en què la ciutadania s'ha de definir. Davant d'una vaga general la neutralitat no és possible. Ningú pot dir: «Això no va amb mi».

Mercat de Galvany, un dels més cars de Barcelona. Els botiguers dediquen el seu temps a col·locar la mercaderia. La Carmen, una peixatera, em diu que el peix és bo -i, efectivament, ho és- però que el gel el van haver d'anar a buscar en plena nit. «No crec que vingui ningú. Però els clients truquen per telèfon i aquí tinc el meu fill perquè els ho porti a domicili».

Hi ha un humor nerviós entre les parades. «Posa'm una ampolla d'oli». «Només una, ¿eh?. No te'n vendré més perquè estem en serveis mínims». Riuen. La verdulera hi fica cullerada i pregona: «¡Oferta! ¡Més barats que mai! ¡Pebrots del piquet o pebrots del patró!». Més rialles entre els passadissos buits. I de cua d'ull miren cap a l'entrada per si hi treu el cap la fera ferotge dels piquets. Recorden: «El 2002 vam tancar tot el mercat. Ara és diferent».

La crisi genera covardies

3 Un taxista està parat davant d'un centre de maternitat. Li dic si no té por de treballar. «No estan les coses per deixar de fer carreres». Aquesta és la diferència. Que la crisi genera mesures, però també covardies. M'assenyala la ràdio: «I si em busquen truco als meus companys i ja es poden preparar».

Altres s'ho prenen amb més calma. A la seu del Banc Sabadell un piquet llueix les seves pancartes. De l'interior en surten un parell d'oficinistes encorbatats. Treuen els seus cigarrets i es donen foc. El que separa la lluita sindical el tabac ho uneix.

Notícies relacionades

Barcelona sols va viure l'aturada general quan els piquets van pressionar

¿Intent o paròdia?

Davant de la catedral un grup d'ugetistes baixa per la rampa del pàrquing Saba perquè tanqui. En surt un guàrdia de seguretat i els sindicalistes van a buscar peixos més grossos. Li pregunto al guàrdia si el pàrquing està obert: «Mentre jo sigui aquí, el pàrquing estarà obert». En una vaga general un simple pàrquing pot semblar El Álamo i ja no sabem si el defensa un heroi o bé un bocamoll.

I els rumors, evidentment. «M'han dit que hi ha hagut enfrontaments a la ronda. Diuen que s'han trencat vidres al centre». Sempre el rumor, que és l'antesala de la por. Perquè l'ànima del comerciant és tan transparent com el vidre del seu aparador.