El rescat d'Europa i el compliment d'Espanya

L'agost avança i la tensió als mercats augmenta. Aquesta crisi financera passarà a la història i s'estudiarà a les escoles d'economia, igual que va passar amb la del 1992, com un parèntesi en el projecte europeu. Les crisis financeres són similars als huracans: no es poden anticipar, no saps quin esdeveniment l'acabarà provocant i, quan esclaten, la seva dinàmica és caòtica i impredictible. La bona notícia és que, com els huracans, no són eternes. La mala notícia és que deixen danys col·laterals que s'han de reparar.

La crisi està en el seu màxim apogeu i, per tant, encara és aviat per escriure'n la història i treure'n conclusions definitives, però ja es pot acabar amb alguns mites. El primer és que ha estat provocada per malvats especuladors. La setmana passada es van prohibir les vendes a curt i les accions dels bancs continuen en caiguda lliure. La causa és que els inversors institucionals estan venent renda variable i comprant bons alemanys i nord-americans principalment per protegir el patrimoni dels seus partícips en fons de pensions i d'inversió.

Un altre mite és que la culpa de la crisi era de governs malgastadors i que la medicina que tranquil·litzaria els inversors era l'austeritat. Grècia ha reduït el seu dèficit públic en dos anys del 15% del PIB al 9%, una fita històrica. Malgrat això, la seva situació fiscal ha empitjorat i el seu deute públic ha augmentat, perquè tres quartes parts del dèficit es dediquen a pagar els interessos del deute, i aquests no han parat d'augmentar en els mercats de deute. ¿Per què? Perquè el pla d'ajust ha provocat una nova recessió pròxima al 5% el 2011.

El mite més pròxim és que Espanya era el gran esdeveniment que provocaria el final de l'euro. Ha passat un any i mig des que va esclatar la crisi del deute i continuem finançant-nos en els mercats sense necessitat de demanar cap pla d'ajuda. Aquesta és la prova definitiva. A més a més, hem aplicat la retallada de la despesa pública més gran de la història de la democràcia i l'economia no ha entrat en recessió. Malgrat això, el pla d'austeritat ha provocat un estancament del consum i ha prolongat la destrucció d'ocupació, i per aquesta raó ens hem quedat penjats d'un fil.

En aquest context, s'ha d'entendre les mesures extraordinàries que va aprovar ahir el Consell de Ministres. Un entorn de mínim marge de maniobra de la política econòmica que, per desgràcia, no ha estat l'únic els últims 30 anys. En la crisi dels 70 i en la del 1992 el marge era igual de limitat o fins i tot més, i amb taxes d'atur més elevades i un 50% menys d'ocupació, vam aconseguir sortir-ne i continuar el nostre procés de convergència amb els nostres socis europeus. Per això, com va dirFranklin D. Roosevelt,«ara només s'ha de tenir por de la pròpia por».

Les mesures van encaminades a reduir el dèficit en almenys mig punt del PIB. El relat que el Govern ha estat explicant als inversors des de l'abril del 2010 va ser que la prioritat seria complir l'objectiu del 6% de dèficit el 2011, i amb el que es va aprovar ahir es reforça enormement el compromís, fins i tot si es produïssin desviacions a les comunitats autònomes.

Notícies relacionades

Impostos i el gat de Schrödinger

Hereu anima a fer pedagogia sobre la innovació i les marques

El més important és que les mesures no només tindran un impacte mínim sobre l'activitat, sinó que donen marge per a un crèdit fiscal temporal que intenti reanimar les vendes de vivendes noves. L'avançament del pagament a compte en l'impost de societats afecta 4.000 empreses dels tres milions de censades i no suposa cap augment de la pressió fiscal. Per tant, no altera el compte de resultats de les companyies, encara que sí la seva liquiditat. En el cas de reducció de la despesa farmacèutica, l'impacte sí que serà sobre els marges, però s'aplicarà a fàrmacs amb la patent ja amortitzada que s'hauran de substituir per genèrics.

Les mesures haurien d'haver tingut un reflex immediat en la cotització del nostre deute públic i haver reduït el nostre diferencial amb Alemanya. Això no ha passat, però ningú podrà dir que ha estat per haver incomplert els nostres compromisos. Ànim, podem fer-ho.