La volatilitat de la situació econòmica

Les famílies s'han trobat, fa més d'un any, amb una dràstica reducció d'ingressos reals perquè han de pagar més impostos. A més a més, acumulen molts altres sobresalts. Per exemple, un dia s'assabenten que les autonomies gasten 28.000 milions més que quan es va iniciar la crisi o que el nombre d'assalariats que treballaven per a les autonomies el 2006 va augmentar al llarg de la crisi -del 2006 al 2013- en 300.000 persones i ara supera la xifra d'1,5 milions. El Govern va pagar aquest any als autònoms per compte de les administracions públiques 5.510 milions d'euros.

Aquests avatars han servit per facilitar els alts i baixos de cobraments i pagaments de milions. No amb els propis, sinó amb els del país. Han tensat la capacitat del Govern i han aconseguit que gran part de la població estigui empobrida. Com que el deute es deu a l'estranger, la demanda interior es debilita i això fa que l'atur augmenti, i això, al seu torn, obliga les administracions públiques a elevar les seves prestacions i a extremar la recaptació d'impostos, taxes, multes, etcètera. Al seu torn, aquest entorn ha propiciat el creixement de l'economia irregular que s'evidencia per tot arreu.

Els esforços esmentats servien per pagar el deute acumulat més els seus interessos, i això estava lluny de l'abast de qualsevol govern, perquè, una vegada atès el que és imprescindible, amb prou feines es podia atendre els interessos i, encara pitjor, obligava a endeutar-se més per poder pagar-ho. Aquesta trajectòria no presagiava res de bo, però el compliment dels pagaments i l'evidència de canvis rellevants van aportar confiança i van facilitar que el mateix interès dels creditors portés a reduir el cost del deute.

El primer repte frontal de la crisi ha passat, encara que pels pèls. L'atur registrat a l'abril es va reduir en 46.050 persones que no sembla que hagin marxat a l'estranger i que, la gran majoria, treballen en el sector serveis a Catalunya. Una dada real tènue, però, malgrat tot, benvinguda.

¿Què s'ha de fer? ¿Què demanaria un interventor capacitat i benèvol? La primera cosa, després d'informar de la seva missió, seria explicar que convertir un ajuntament, una comunitat autònoma, o qualsevol entitat en un alberg remunerat és un càstig a tots els altres i, afegiria, que ningú té autoritat per usar al seu arbitri els recursos públics.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Suggeriria l'eliminació del que és prescindible i recordaria que la conveniència de tota nova contractació per part d'una entitat pública ha d'estar acceptada per una autoritat externa, amb potestat específica per fer-ho, i aquesta mateixa autoritat hauria d'acceptar o qüestionar les noves incorporacions. Demanaria l'eliminació de les partides de despesa prescindibles i explicaria els protocols en cada operació.

Aprendre dels altres és bo. Per exemple, Alemanya és un país amb més població i riquesa que Espanya, però té menys ajuntaments que Espanya i el nombre delsländersés inferior al de les comunitats autònomes. Un interventor extern i equànime demanaria una cosa semblant, però un del país ho faria millor.