Llei, cultura i teoria de l'evolució

«L'observança del precepte de santificar les festes és un deure el compliment del qual no es pot eludir de cap manera. Els sentiments religiosos que la nostra existència nacional atresora no permeten que Espanya sigui en aquest punt excepció llastimosa respecte a altres països». Així iniciava el seu text la reial ordre de 26 de març de 1884, que establia l'obligació de descansar els diumenges en les obres públiques i que el 1904 va ser elevada a rang de llei: «Queda prohibit en diumenge el treball material per compte aliè i el que s'efectuï amb publicitat per compte propi».

La nostra actual normativa, un cop passat pel bany de modernitat de la transició i encara ranquejant després de la rebolcada de la globalització, reconeix que «els treballadors tindran dret a un descans mínim setmanal que, com a regla general, comprendrà la tarda del dissabte o, en el seu cas, el matí del dilluns i el dia complet del diumenge».

La lectura d'aquest article sempre m'ha deixat estupefacta. ¿Ni més ni menys que una llei ha d'especificar amb exactitud els dies en què s'ha de realitzar el descans setmanal?

És clar que aquest tipus d'imposició ordena els fluxos socials, ordre que ha de ser considerat pels nostres governants com un interès públic del més alt nivell. Només així es pot entendre aquesta intromissió del legislador en l'esfera privada dels ciutadans i de les empreses.

No negarem la necessitat de cert ordre, més bona sincronització, entre els temps de treball, per fer possible la conciliació dels temps de vida. Però la pregunta és si tot plegat s'aconsegueix amb una previsió puntual en una llei, que es perd en el detall del quan en perjudici de l'impacte del què i del com.

Alguns diran que aquesta és una relíquia normativa «que sempre ha existit», que en realitat no molesta i que actualment està desproveïda de connotacions religioses: no s'imposa la festa el diumenge perquè els ciutadans vagin a missa. «És només una tradició».

Notícies relacionades

Impostos i el gat de Schrödinger

Hereu anima a fer pedagogia sobre la innovació i les marques

Davant d'aquest conservacionisme, però, reivindico l'evolució. Perquè la llei confon la gimnàstica amb la magnèsia i equipara el que no és equiparable. L'important és que es reconegui el dret a un descans de dia i mig setmanal i no que es blindi legalment el diumenge com a període obligat de descans. En segon lloc, perquè ordena «des de l'imperi de la llei» i des d'una raó cultural que deriva d'un mandat religiós, que si fóssim més hàbils en l'art d'interpretar, veuríem que realment no imposa el descans «al setè dia», sinó com a recompensa al treball que s'ha realitzat amb èxit, s'acabi el dia que s'acabi. En tot cas en el terreny religiós, perquè dificulta que els membres de confessions religioses diferents de la catòlica puguin exercir els seus drets de culte.

I en definitiva, perquè rigidifica sense necessitat, ja que provoca una tradició poc permeable a la innovació i a la flexibilitat bona en la gestió dels usos del temps, una cosa que és absolutament imprescindible si volem aconseguir realment la conciliació.