Una qüestió de salut

Itornem al ritual de l'EPA. Com un automatisme, tornem a focalitzar la nostra atenció, primer, sobre la taxa d'atur i després, sobre la comparativa entre autonomies, cosa que no deixa de ser molt pròpia de la nostra cultura. «En terra de cecs, el borni és rei…».

Les primeres anàlisis, com és habitual, se centren a valorar positivament o negativament el gran titular del «25,93%» i a dilucidar si el sensible descens en la xifra de l'atur es deu a la creació neta d'ocupació o a la disminució de la població activa. Des d'aquesta perspectiva, tot sembla apuntar que la «millora en l'ocupació» s'ha frenat i que el que hi ha d'escassament positiu de les dades de l'EPA es deu a un fet paradoxalment negatiu: la disminució de la població activa, bé per desànim, bé per emigració.

En quarantena hem de col·locar l'impacte que pugui haver tingut sobre aquestes dades el canvi que va fer l'Institut Nacional d'Estadística sobre la base poblacional de l'enquesta i amb les noves estimacions de la població activa, inactiva, ocupada i parada. Uns canvis metodològics necessaris, sobre els quals sorprenentment ningú havia prestat atenció fins ara i que segurament incidiran, si no en aquests, sí en els resultats del trimestre que ve.

Fora del guió oficial, el mercat de treball està molt malament i el pitjor del cas és que se'l sotmet d'una manera contínua i sense treva a remeis pal·liatius de tota índole i nivell d'agressivitat, sense que a més a més sigui un únic facultatiu el que prescriu intervenció i tractament. En aquestes condicions, resulta extraordinàriament difícil, no ja simplement poder identificar des de quin àmbit es pot iniciar la recuperació, sinó ni tan sols controlar que determinades constants del pacient no es col·loquin en situació crítica.

Si comencem per la taxa d'activitat, que a nivell estatal arriba a un paupèrrim 59,46% i en descens, constatarem que en aquestes condicions es fa impossible sostenir qualsevol sistema de Seguretat Social basat en les contribucions per cotització i assentat en la solidaritat. El desequilibri que hi ha entre els actius i els inactius i, dins els primers, entre els que treballen i els que estan desocupats, és dramàtic.

Els temporals

Si continuem amb les dades sobre contractació, confirmarem que seguim sense controlar la utilització dels contractes temporals, que han augmentat un 4,97% a nivell interanual, cosa que és especialment preocupant en la mesura en què la contractació indefinida baixa un 1,92%. Tendim a la temporalitat quan la nostra existència vital, social i econòmica suposadament té vocació de permanència.

No canvia el panorama en relació amb les dades de parcialitat, que mostren l'augment del contracte a temps parcial, amb les seves ombres especialment allargades i que aparentment comença a generar un efecte substitució, com així ho demostra el fet que els contractes a temps complet disminueixin un 0,94% respecte de l'any passat.

Notícies relacionades

Impostos i el gat de Schrödinger

Hereu anima a fer pedagogia sobre la innovació i les marques

I tampoc en relació amb les dades d'atur de llarga durada, que continuen augmentant, en un context extraordinàriament preocupant, no només per la total inefectivitat de les polítiques actives d'ocupació que no suposen altra cosa que pedaços per a aquest col·lectiu, sinó perquè els canvis tecnològics que estan experimentant determinats sectors de producció fan preveure que el risc de cronificació per a alguns d'aquests desocupats ja és de fet una realitat.

Com que el pacient no pot cridar a l'ordre, perquè prou que en té de no deixar-se matar, l'únic que queda és increpar-nos. Deixem-nos de rituals, sisplau, que la salut és una cosa molt més seriosa.