Evolució i pagues extres

Segurament, molts dels afortunats que treballen ja estan fent plans per gastar la paga extraordinària del mes de juny: les colònies d'estiu dels nens mentre no tenim vacances; el viatge d'estiu per rescabalar-nos de l'alienant vida quotidiana; l'ingrés a Hisenda del primer termini de l'impost de la renda, o simplement el pagament de les asfixiants despeses corrents.

En qualsevol cas, la «paga extraordinària» és una benedicció. Una espècie de regal que ens reconcilia amb la nostra feina i amb la nostra empresa. Una feliç ficció que, almenys, dues vegades a l'any incrementa la nostra nòmina i activa els dispositius de l'abundància.

Si és així, ¿com pot algú qüestionar-ne l'existència?...

Anem als orígens. El Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) del 24 de desembre de 1944 va publicar una ordre en què es disposava que, per commemorar la Nativitat del Senyor, s'abonés una gratificació equivalent a la retribució d'una setmana, pagadora el dia 23 de desembre.

Un any més tard, una altra ordre va aprovar que la paga tingués caràcter general i indefinit amb motiu de les festes de Nadal. La popularitat de la mesura, a l'Espanya de la postguerra, va provocar que el 1947, el Govern franquista reconegués, «per raons fonamentals de justícia social», una altra paga extra, aquesta vegada per commemorar «el Alzamiento Nacional».

Els temps han canviat i la cosmètica semàntica ha democratitzat clarament la redacció legal, de manera que l'actual Estatut dels Treballadors només assenyala que «el treballador té dret a dues gratificacions extraordinàries a l'any, una d'elles en ocasió de les festes de Nadal i l'altra el mes que es fixi per conveni col·lectiu o bé per acord entre l'empresari i els representants legals dels treballadors».

Més enllà de les formes, el contingut subliminal es manté intacte. La idea que és una «gratificació extraordinària» amaga que es tracta del pagament diferit d'un salari que ja hem meritat i al qual tindríem dret cada mes.

Dit d'una altra manera, la paga extra és la suma del trosset de sou que cada mes se'ns treu per donar-nos-el per Nadal o a l'estiu.

Notícies relacionades

Impostos i el gat de Schrödinger

Hereu anima a fer pedagogia sobre la innovació i les marques

La seva finalitat és la d'«ajudar» a cobrir les despeses extraordinàries que es generen en unes èpoques d'any, fet que transforma l'empresari en gestor dels nostres actes privats de consum i el legislador en un tutor que ens protegeix davant la nostra falta de planificació i capacitat d'estalvi.

I l'obligació que s'imposi un dels pagaments per Nadal reitera una vegada més la falta de sensibilitat i d'obertura a altres cultures i abunda en una tradició que, d'una manera clarament dirigista, associa celebració i temps lliure a consum. Si és així, ¿com és que no se'ns acut convertir el que és extraordinari en simplment ordinari i que cadascú pugui gestionar autònomament el que és seu?