¿Massa grans per treballar?

Tres de cada 10 desocupats a Catalunya tenen més de 45 anys. D'aquests, el 70% fa més d'un any que està en situació de desocupació, i el 51%, més de 24 mesos. Aquestes són algunes de les dades que s'han fet públiques recentment en el Sisè informe de més grans de 45 anys en el món laboral d'Adecco.

La generació de baby-boomers sembla haver trobat un obstacle important per al seu desenvolupament personal i professional, quan suposadament encara no hauria arribat a la maduresa i suposadament quan encara estaria en condicions de seguir suportant, com fins ara, el pes fonamental del sistema de benestar, amb els seus impostos, amb les seves cotitzacions i amb la seva capacitat de consum.

Criteris caducs

Possiblement, fa unes dècades hauríem estat capaços de qualificar una persona més gran de 45 anys de vella. Avui, m'incloc entre aquells que considerem que fer-ho és un despropòsit. No solament perquè ja em vaig situar cronològicament en la pole position, sinó perquè estar aquí sembla que representa encapçalar la carrera cap a l'abisme de la sortida.

¿Què ha passat llavors perquè caduqui aquella premissa que partia del fet que entre els 40 i els 50 s'arriba a la plenitud a nivell professional i personal? ¿Per què el 62% dels desocupats més grans de 45 anys pensen que la variable edat els perjudica més que la crisi en el seu procés d'inserció laboral?

La meva conclusió és tan radical com complexa d'articular. Els més grans de 45 anys no són vells. És el mercat de treball el que ho és. Els valors i principis sobre els quals es basa el sistema productiu i, consegüentment, el sistema de gestió del treball, s'han quedat atrapats en estereotips simplistes del mesozoic social: útils versus inútils, capaços versus  incapaços, bons versus dolents, nou versus vell…

Davant d'això, hauríem de contaminar-nos de forma urgent de l'«esperit dels Millennials», amb un sentit més gran de la comunitat, entesa com a espai comú i a compartir,  entesa com a espai d'intersecció de coneixements i talents diversos i entesa com a grup d'identitats individuals que només tenen sentit des de les dels altres.

Per fer-ho, hem de començar pels símbols, les imatges i els instruments. ¿És apropiat que l'any passat el legislador promulgués una normativa per promoure l'«envelliment actiu», amb un centre de gravetat que clarament pivotava sobre l'interès material de mantenir en l'ocupació com sigui els «més grans» perquè segueixin aportant recursos a la Seguretat Social?

O vist des d'una altra perspectiva, ¿és coherent que aquesta normativa no incorporés, en paral·lel, un paquet específic d'accions per reduir l'atur de llarga durada entre la població de més de 45 anys?

Notícies relacionades

Impostos i el gat de Schrödinger

Hereu anima a fer pedagogia sobre la innovació i les marques

El 96% dels més grans de 45 anys busquen feina en sectors no relacionats amb la seva ocupació anterior.És el senyal inequívoc d'un fracàs estructural.

La inversió i els costos de la reinvenció són molt més grans que els de l'actualització. I el missatge de fons que subjau a la «reconversió» resulta devastador: «Tu ja no serveixes, fes una altra cosa o quedaràs fora». ¿On queda l'experiència?, ¿on queda la saviesa adquirida pel transcurs del temps? ¿O és que no estem parlant de saviesa, sinó d'esclerosi? I si és així, ¿de què ens ha servit viure?