Divideix i venceràs

Imagino que una llei hauria de ser capaç d'impulsar determinats canvis socials. Desitjaria, a més a més, que els responsables polítics encarregats de la seva execució rendissin comptes regularment sobre el seu impacte i que, a partir d'aquí, sabessin redefinir els objectius proposats de millora, també subjectes a avaluació.

Fa uns dies, reflexionava amb experts en matèria de discriminació de sexes en quina mesura la llei d'igualtat del 2007 ha millorat la situació laboral de les dones i quines són les raons per les quals, per exemple, la llei del tabac o la de seguretat viària han obtingut més bons resultats. Un exemple: des de l'entrada en vigor de la citada llei d'igualtat, la taxa d'activitat de les dones ha caigut un 40,9% respecte al 2002-2007 i la d'atur s'ha disparat 13,92 punts.

Ningú pensava, quan es va promulgar la llei, que ens cauria a sobre la crisi. Això pot explicar que algunes de les mesures estrella que la llei preveia, com el pla d'igualtat, no hagin millorat substancialment els paràmetres bàsics d'ocupació femenina. Però si comparem les dades amb les relatives als homes, veiem que la taxa d'activitat femenina ha baixat.

Encara que en termes absoluts els homes han tingut més pèrdua d'ocupació, el flux des de la desocupació a l'ocupació per a les dones és el doble de lent. I tot i que la població inactiva femenina ha baixat i presenta una evolució millor cap a l'ocupació que en el cas dels homes, la raó bàsica d'inactivitat no pensionada és la de tenir cura de familiars. En aquest paràmetre les dones queden atrapades en un 90,4% dels casos.

I què es pot dir de la bretxa salarial, que es manté al voltant del 30%. O de la bretxa en les pensions, que ronda el 40% i que provoca que el 60% de les pensionistes cobrin entre 600 i 650 euros al mes, mentre que el 46% dels pensionistes homes cobren més de 1.000 euros mensuals. I més precisió: el 51,6% de pensionistes homes cobren entre 1.600 i 2.500 euros al mes. Unes diferències que s'agreujaran amb la reforma de les pensions.

Els resultats, per tant, es mereixen la crítica.

La primera: és un despropòsit que el gruix de mesures contra la discriminació només sigui exigible a empreses de més de 250 treballadors. Equival a dir que la igualtat només s'aplicarà a un selecte club d'empreses del país.

La segona, contundent: falten mecanismes que garanteixin que gran part dels homes facin el que la llei els exigeix: tenir cura dels seus familiars, una cosa que ni socialment ni jurídicament és el mateix que atendre'ls patrimonialment.

Notícies relacionades

La Generalitat assumeix l’administració de Cellex i Mir Puig

Treball vigila que les empreses no utilitzin IA per abusar dels empleats

La tercera: la llei es confon en el seu relat, en què es barreja la protecció de la salut vinculada a l'embaràs, al puerperi [període necessari perquè la dona recuperi la seva condició pregestacional] i la protecció per l'exercici dels drets i deures de la cura dels fills. L'enfocament normatiu és erroni, converteix les dones en subjecte necessitat.

La igualtat es fracciona i subtilment confronta els seus beneficiaris (dones, joves, grans, persones amb discapacitat). Marina Garcés ho anomena «el triomf de la primera persona portada al plural», Standing, el precariat. Total, un fracàs per a un model social integrador.