'Fracking', una ruleta russa

H.B. Ruckman es disculpa pel desordre que impera al seu despatx. Capses i arxivadors s'amunteguen als racons com si esperessin el camió de la mudança. Però no aniran enlloc. El banc que presideix a Karnes City, un poble de 3.000 ànimes al sud de Texas, simplement no dóna l'abast. En els últims cinc anys, l'entitat ha quadruplicat els seus dipòsits fins a arribar als 350 milions de dòlars. Els mateixos ranxers asfixiats per la sequera que ploraven cada vegada que havien de vendre dues vaques per poder pagar les factures, arriben ara amb xecs d'un, tres, cinc o deu milions. És com si els diners ploguessin del cel.

«És com la febre de l'or a la Califòrnia dels anys 20», diu Ruckman sota un article emmarcat a la paret on es llegeix El lloc més dur del món. Recorda els dies del Salvatge Oest, quan els duels estaven aquí a l'ordre del dia i es matava per un grapat de dòlars. «En aquesta zona molta gent té petites granges. Van cedir els drets d'explotació del subsòl a les petroleres i cada mes els arriba el xec amb les regalies». Les companyies paguen una prima per la cessió dels drets, a més a més d'un percentatge mensual dels diners generats pel gas o el petroli extrets de la seva propietat que arriba fins al 25%.

Aquests talons han començat a minvar des que es van desplomar els preus del petroli. Però Karnes City ja no s'aferra per sobreviure a les tres presons que hi ha als seus límits, la perversa indústria a la qual recorren els municipis on s'ha assecat la feina, la imaginació i el futur. Al poble ja hi ha 450 milionaris, una de cada tres famílies. I les terres del comtat, que té unes 15.000 persones censades, han passat de tenir un valor estimat de 500 milions de dòlars a 10.000 en només cinc anys, segons fonts municipals.

A un ritme vertiginós

Tota la regió està canviant a un ritme vertiginós des que la fractura hidràulica o fracking es va començar a aplicar en aquesta conca de l'Eagle Ford per extreure gas natural i petroli cap al 2008. La seva roca de pissarra conté unes reserves de 3.000 milions de barrils de cru, suficient per satisfer tot el consum dels Estats Units durant gairebé un any. Per extreure'l, s'injecten al subsòl milions de litres d'aigua a pressió, barrejada amb sorra i químics (alguns de tòxics), que fracturen la roca i alliberen les bombolles d'hidrocarburs incrustades als seus porus i cavitats. La matèria orgànica cuinada a la roca durant milions d'anys surt a la superfície transformada en combustible fòssil.

On abans només hi havia pastures resseques i pobles de badall, ara es construeixen escoles, parcs, cases, restaurants i motels. «Han millorat els salaris, la competència, la vida de tots nosaltres», diu Ray Kroll, el funcionari de Karnes City al capdavant del desenvolupament econòmic. «L'únic problema és trobar treballadors i espai per allotjar-los».

 

Cap d'aquests pobles estava preparat logísticament per al que els venia al damunt. La consultora Wood McKenzie va estimar el 2013 que l'Eagle Ford és l'explotació d'hidrocarburs més gran del món en termes d'inversions de capital. Als restaurants, el menjar s'acaba en unes hores, i els motels tendeixen a penjar el cartell de complet. Molts treballadors dormen en autocaravanes o als camps d'homes aixecats per les petroleres, barracons prefabricats on es descansa per torns perquè als pous es treballa les 24 hores.

Però, tot i així, la demanda ha duplicat i triplicat els preus dels lloguers a la regió. També han proliferat la prostitució i les drogues, alguns dels reversos socials d'aquesta bombolla prodigiosa. «Aquest era un poble tranquil i amigable, ara no coneixes a ningú i només hi ha cobdícia», es queixa Tricia Ramírez, empleada d'una companyia de crèdits ràpids. «Gent que feia anys que vivia de lloguer l'han tret per llogar la casa a les petroleres». També s'han trencat moltes famílies en el repartiment de les terres heretades.

A l'única farmàcia de Karnes City, on sembla que el progrés no hagi entrat ni se l'espera perquè han posat un supermercat Walmart a uns quilòmetres, el seu amo resumeix el sentiment general. «La gent que rep diners del petroli està contenta; per a la resta ha sigut un trastorn perquè han augmentat els preus de tot i els accidents de trànsit», assegura John Kotzur. Però hi ha altres molèsties més difícils de pair.

Lynn Buehring viu en un ranxo enmig del camp. Camí de casa seva, els camions cisterna volen per la carretera com erugues gegants propulsades per amfetamina. Les vaques pasturen al costat de martells hidràulics que bomben petroli amb la cadència de garses famolenques. I a l'horitzó es retallen les flamarades de metà, el component principal del gas natural, que es crema perquè no és rendible processar-lo i transportar-lo. El foc dispersa a l'atmosfera potents gasos d'efecte hivernacle i agents tòxics com l'àcid sulfhídric o el benzè, un cancerigen.

En un radi de quatre quilòmetres al voltant de casa seva, Buehring té més de 50 pous de fracking. I són aquests núvols de fum negre provocats per les flamarades a què acusa d'haver-li amargat la vida. Li han agreujat l'asma i a més a més ara té seriosos problemes per respirar. «Vam aconseguir que vingués un equip de l'agència mediambiental de Texas a veure els pous, però se'n van anar de seguida perquè van dir que l'aire era massa perillós. El que és terrible és que a nosaltres no ens evacuaran». Cada vegada que apareix el núvol, Buehring s'ha de connectar a un respirador i no surt al jardí sense una màscara de gas.

Un quadro similar al dels seus veïns, els Cerney. Problemes respiratoris, marejos, dolors musculars, confusió, nàusea... Després de molts contactes infructuosos amb la petrolera propietària dels pous, les dues famílies han demandat Marathon Oil. «Jo no m'oposo per principi a l'extracció de gas i petroli, però s'ha de fer en llocs on sigui segur. No es pot fer mal a les persones i als animals», afirma aquesta exprofessora de 59 anys. És el que els va passar als seus tercers veïns. Com si els hagués caigut a sobre una plaga, se'ls van morir totes les gallines. Per comprar el seu silenci, la petrolera els va reubicar a canvi d'un acord de confidencialitat.

El fracking ha revolucionat el món de l’energia per bé i per mal. No només ha desterrat el temor a un límit del petroli, la idea que s’havia arribat globalment a la cota màxima d’extracció i s’entrava en una fase de declivi terminal, sinó que ha abaratit enormement el gas natural a Amèrica del Nord. El gas està reemplaçant a poc a poc el carbó, un combustible tres vegades més contaminant, i ha alleujat a curt termini la pressió sobre el canvi climàtic. Però el fracking també allarga la vida dels combustibles fòssils quan els seus efectes comencen a fer estralls i la ciència alerta que s’ha acabat el temps per contemporitzar. 

Els seus beneficis són inqüestionables. Als EUA, on hi ha més d’un milió de pous actius en 32 estats, crea feina, està ressuscitant la indústria per l’accés a l’energia barata i ajuda a dissipar la idea d’una superpotència en declivi. El país ha reduït un 40% les seves importacions de cru en una dècada. Ja és el primer productor mundial de gas natural per sobre de Rússia i competeix amb l’Aràbia Saudita pel ceptre del cru. 

Altres països intenten emular-lo. Rússia posseeix les reserves més grans de petroli d’esquist. La Xina i l’Argentina, de gas. A Espanya, un estudi estima que podria tenir reserves de gas natural per a 70 anys. Però tots aquests països tenen un gran desavantatge. A gairebé tot el món, els minerals del subsòl són propietat de l’Estat, cosa que deixa sense incentius la ciutadania per acceptar una zona industrial al jardí de casa seva. Per això, el Govern de Rajoy ha canviat la llei d’hidrocarburs per posar bitllets a l’ham dels propietaris de les terres, als quals vol pagar un 1% de les regalies. També ha aconseguit que el Tribunal Constitucional anul·li els vetos aprovats a Catalunya, Cantàbria, la Rioja i Navarra. La seva aposta no admet dubtes. 

Però aquesta prosperitat té un preu. Per analitzar-ho s’ha de viatjar uns 500 quilòmetres al nord fins a la conca de Barnett, situada a l’àrea metropolitana de Dallas-Fort Worth, on viuen més de sis milions de persones. Va ser aquí on el fracking va començar a ser rendible comercialment el 2002, després de dècades d’assajos infructuosos amb el vistiplau del Govern federal. El seu èxit té un nom: George Mitchell, el fill d’un pastor de cabres grec. 

Un paisatge de pous

«Es va passar 20 anys buscant la fórmula per fracturar la roca. Va provar primer amb un gel viscós, però no va funcionar fins que va començar a injectar-hi aigua a pressió», explica el representant de la indústria, Ed Ireland. El 2001, Mitchell va vendre la seva companyia a Devon Energy, que va començar a usar el fracking injectant l’aigua en pous horitzontals. La suma de les dues tècniques va obrir els dipòsits de gas natural de Barnett i va posar en marxa la revolució de l’esquist (shale). «Les grans petroleres no hi van participar inicialment. Estaven centrades a trobar una nova Aràbia Saudita a l’estranger i, encara que sabien el que passava a Barnett, creien que no era més que xavalla». 

Més d’una dècada després, els pous, els compressors i els gasoductes formen part del paisatge quotidià de la ciutat i els seus voltants. Estan davant d’escoles i cases, al costat de les esglésies o als campus universitaris. I això ha fet que, fins i tot en un estat amb tanta tradició petrolera com Texas, la tolerància de part de la ciutadania es comenci a esgotar. 

El mes de novembre passat, la petita ciutat universitària de Denton es va convertir en la primera localitat texana a prohibir el fracking, una cosa que també han fet l’estat de Nova York i dotzenes de municipis en més de 20 estats. «La gent s’ha cansat que els pous es perforin tan a prop de les cases», diu Adam Briggle, un professor universitari que va liderar la campanya per vetar el fracking. Al poble hi ha prop de 280 pous de gas, alguns a poc més de 100 metres d’un hospital. I encara que la indústria va gastar 10 vegades més durant la campanya que va precedir el referèndum, la prohibició es va acabar imposant. 

«La gent ha entès els riscos que comporta: la pol·lució que emeten els pous, la possibilitat que es contaminin els aqüífers o que hi hagi fugues i explosions», explica Briggle. No són riscos teòrics, malgrat que les conseqüències mediambientals del fracking i el seu impacte en la salut segueixen sent objecte de debat. Sols a Pennsilvània les autoritats han certificat 250 casos de contaminació de pous d’aigua, produïda per la migració del metà cap a la superfície, un procés natural que pot accelerar el fracking, pel vessament a la superfície del fluid utilitzat per fracturar la roca o per les deficiències en el revestiment de ciment que protegeix la canonada dels pous. 

«La gent que s’oposa al fracking ho fa per por. Aquí hem perforat més de 16.000 pous sobre dos grans aqüífers i no hi ha hagut grans problemes», diu el geòleg Larry Brogdon, cofundador de la petrolera Four Sevens, una de les pioneres en l’ús del fracking. Tècnicament té raó perquè l’agència mediambiental de Texas no ha validat cap de les més de 2.000 denúncies presentades per contaminació d’aigua. Però també és veritat que un estudi de la Universitat de Texas va trobar elevats nivells d’arsènic i altres metalls pesants en les aigües freàtiques pròximes a diverses explotacions en aquesta conca de Barnett. «Jo crec que més que sobre el fracking és un debat sobre el canvi climàtic. La gent que s’hi oposa vol acabar amb els combustibles fòssils», assegura. 

Dave Britton té 16 pous de gas a les portes de la seva urbanització a Arlington, un altre dels pobles de la perifèria de Dallas-Fort Worth. «Hi treballen les 24 hores al dia i quan fraquegen, les finestres tremolen», diu aquest biòleg. Quan la petrolera Chesapeake es va reunir amb els veïns per explicar-los el projecte, va tenir dubtes, però estava en minoria. Chesapeake va acabar pagant-li 6.300 dòlars (5.500 euros) perquè no donés maldecaps als tribunals. 

Cues de camions

Però ara està fart de les cues interminables de camions, del soroll que torna inaudibles les converses al jardí o de veure com les cisternes no deixen de xuclar aigua de l’embassament quan els veïns viuen amb restriccions. Perquè per fraquejar un pou s’arriba a utilitzar l’equivalent a 16 piscines olímpiques, quan gairebé tot Texas pateix una greu sequera des de fa uns quants anys. La combinació dels dos fenòmens ha arribat a deixar alguns pobles del sud de l’estat totalment secs, sense una gota a l’aixeta. I segurament tornarà a passar, perquè dos de cada tres pous de fracking als EUA estan en regions on l’aigua és escassa. 

A uns quilòmetres d’Arlington, prop de 200 persones abarroten un teatre. Hi ha torn de paraula i la platea escolta amb tanta atenció que molesta l’aleteig d’una mosca. Tots són veïns d’Irving i hi han sigut convocats per discutir l’onada de terratrèmols que sacsegen últimament el poble. En els últims sis anys hi ha hagut més de 130 terratrèmols, el màxim de 3,6 graus, quan tradicionalment és una zona de baixa activitat sísmica. «S’han tornat tan freqüents que no et sents segura a casa. Ningú és capaç d’explicar què està passant», diu Alice Atwell, una mestressa de casa. «Els sismes van començar amb el fracking perquè en els 25 anys que fa que visc al poble no n’havíem tingut cap». 

En realitat no és el procés de fracturar la roca el que causa aquestes sacsejades sísmiques, «que han augmentat de forma dramàtica en els últims anys», segons el Servei Geològic dels EUA, sinó el que ve després. Una de les maneres de desfer-se del còctel d’aigua i químics utilitzats en el fracking és injectant-lo en pous a centenars de metres de profunditat. Una vegada injectats, els residus poden lubricar les falles, i això facilita que rellisquin i causin terratrèmols. 

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Per més que les centenars d’agrupacions ciutadanes que han sorgit contra el fracking a tot el país hagin aconseguit algunes victòries importants, aquesta és una batalla enormement desigual. La indústria del gas i el petroli va gastar gairebé 350 milions de dòlars a finançar campanyes polítiques i fer lobby al Congrés federal entre el 2009 i el 2010, segons el Center for Responsive Politics, una organització dedicada a rastrejar els diners en la política. A més a més, la indústria recorre sense cap vergonya a la porta giratòria, de manera que col·loca les seves figures en càrrecs de responsabilitat política i els fitxa quan abandonen el càrrec. 

«La indústria està bombant tants diners al nostre Govern que els polítics fan els ulls grossos a l’horrible impacte del fracking», opina des de l’organització ecologista Earthworks Sharon Wilson. Al final, la decisió sobre el fracking és una qüestió de prioritats: ¿Què és més important, la prosperitat o la salut? ¿La independència energètica o el futur del planeta? Potser hi ha una via del mig o potser no.