Hervé Falciani, el terror dels evasors

No hi ha consens sobre Hervé Falciani. O és un lladre o és un símbol total de la lluita contra la corrupció. «Si alguna cosa sé és que no tinc la possibilitat de ser un covard», sentencia ell amb el mateix aplom amb què el 2007 va des­carregar i es va apropiar la base de dades de la filial de l'HSBC a Ginebra en què treballava com a informàtic. La veritat és que després d'aquella maniobra, 130.000 propietaris de comptes opacs de 200 països (2.600 relacionats amb Espanya) han dormit infinitament pitjor, o han corregut a regularitzar la seva situació -el difunt Emilio Botín va pagar 200 milions a Hisenda-, o han desfilat pels telediaris, com ha passat aquesta setmana amb Fernando Alonso, l'exvicepresident del Barça Alfons Godall o les pies mongetes de Sant Josep de Girona, que resulta que tenien 2,7 milions a ­Suïssa.

A canvi de destapar evasors, i servir-ho a l'opinió pública en dosis homeopàtiques i aquí no precisament pel ministre Montoro, Falciani viu una vida de pròfug digna d'una novel·la gruixuda de Ken Follet. El seu nivell de protecció és superior al d'algun ministre, viu entre França, Espanya i Bèlgica, i les seves cites amb la premsa no es confirmen fins a l'últim minut. Està, admet, en l'espiell telescòpic de ­clients inescrupolosos (narcotraficants i senyors de la guerra, entre altres) i de gestors de la banca sense ànima. «No em preparo perquè demà em matin -va confessar a aquest ­diari en un castellà més que acceptable-, només  he integrat aquesta possibilitat».

 

Ara bé, el que aquest monegasc de 43 anys s'emportarà a la tomba són les motivacions que el van impulsar a arriscar la pell de forma vitalícia. Mentre ell explica que el va moure «el deure com a ciutadà» davant les intolerables pràctiques de la gran banca i un «instint assassí contra els que han atacat els nostres interessos», la seva presumpta examant i inicial companya de peripècia, la francolibanesa Georgina Mikhael, va assegurar a Vanity Fair que Falciani va robar les dades per vendre-les al millor postor i amb la milionada pagar el seu divorci de Simona Calcagno i estrenar una palpitant vida amb ella.

Momento àlgid

Ja amb les dades al pendrive, l'operatiu va tenir el seu moment àlgid a Beirut, on Falciani va adoptar el nom de Ruben al-Chidiak i va encaminar els seus passos al Banc Audi, filial de HSBC, per mostrar-los la percala. Ell explica que d'aquesta manera va voler fer saltar les alarmes a Suïssa després que les autoritats helvètiques s'arronsessin d'espatlles davant la seva denúncia, mentre que l'ofesa  Mikhael assegura que al Líban els seus plans de venda es van torçar i que ell va canviar de discurs.

La cosa és que va ser detingut a finals del 2008, el seu ordinador confiscat i, aprofitant una debilitat policial, es va esfumar. La Interpol va dictar ordre de recerca i captura, i ell va fugir a França, on el fiscal en cap de Niça va quedar entusiasmat amb aquella llista de defraudadors que incloïa noms a investigar tan sucosos com el de Patrice de Maistre, l'assessor financer de ­Liliane Bettencourt, la patrona de L'Oréal.

França el protegiria, sí, i compartiria la seva llista, però Falciani, que és un paio llest, va preferir ser caçat a Espanya, on hi havia fiscalia anticorrupció i la possibilitat d'extradició semblava de baixa intensitat. Així que es va embarcar a Seta i es va deixar enxampar al port de Barcelona. Va passar uns mesos a la presó de Valdemoro, es va presentar a l'Audiència Nacional disfressat de Christian Bale a La gran estafa americana, i el maig del 2013 va quedar lliure.

Lliure però, com dèiem, condemnat a l'ocultació. Ell explica que tot aquest temps s'ha anat guanyant la baguet teletreballant per a l'Inria, un institut públic francès d'investigació numèrica, i que no ha parat d'ajudar gracio­sament les fiscalies d'Espanya, Alemanya i França, partits com el PS francès, xarxes ciutadanes com X Net -va participar en la filtració dels correus de Blesa i va ser cap de llista del Partit X en les europees-, les agències tributàries d'Itàlia, l'Argentina i l'Índia i fins i tot la mateixa CIA. «Hervé és la seva pròpia marca», assegura una íntima seva, una mica molesta pels titulars sobre el seu recent «fitxatge» per Podem. «Ell no fitxa, és un ens lliure», recalca, assenyalant que el seu compromís amb Pablo Iglesias se circumscriuria a la redacció d'un informe sobre com combatre el frau.

Notícies relacionades

Un missatge per a les empreses: abordeu la sostenibilitat com a negoci

El Govern adjudica per 2,3 milions l’obra d’accés al port de Barcelona

Amagat i hiperactiu

I així es mou el responsable de la filtració de dades bancàries més gran de la història. Amagat, hiperactiu i sense dir ni piu sobre les seves interioritats. D'ell no hem sentit mai que va estar casat set anys amb una dona 10 anys més gran que ell, Morrisette, ni que malgrat tot el tràfec encara continua la relació amb la segona dona, bolcada en la seva filla de 10 anys afectada d'una malaltia genètica. Però sí que han transcendit minúcies, com que és un lector empedreït del Financial Times, que fa servir el patinet com a vehicle urbà i que li agrada el futbol. Algun dia un editor li pagarà una fortuna per la seva veritat.