Prenguem-nos les coses amb filosofia

Espanya inverteix l'1,24% del seu producte interior brut (PIB) en investigació i desenvolupament. La mitjana de l'OCDE se situa en el 2,4%. Israel, l'Estat que encapçala el rànquing, hi destina el 4,2%. Cap empresa espanyola apareix a la llista Fortune100 de les millors organitzacions on treballar. I en la versió espanyola de la llista Best Place to Work, més del 95% de les empreses són d'origen estranger.

L'OIT acaba de publicar un informe sobre el paper de les dones en la gestió empresarial. A la pàgina 8, hi apareix un quadro que reflecteix que menys del 5% d'empreses cotitzades en borsa als països de l'OCDE tenen dones com a directores generals. I Espanya apareix entre els Estats en què el percentatge de dones a les juntes directives està entre el 5 i el 10%, només va al davant de països com Bahrain, Kuwait, Oman, Qatar, l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, l'Índia, Corea, Taiwan o el Japó. I una altra dada més amb què m'he topat recentment. Espanya és el país de l'OCDE on més costa tenir un contracte indefinit. De fet, cada mes les xifres de contractació publicades pel Servei Públic d'Ocupació Estatal ens mostren que només una ínfima minoria dels contractes subscrits són indefinits. El mes passat, només el 7%.

Evidentment, no hi ha una correlació directa entre totes aquestes dades. No obstant, sí que podem relacionar-les, amb el noble objectiu de sortir de la narcotitzant zona de confort en què obstinadament se'ns convida a estar amb les enlluernadores previsions de creixement del 3,1%.

Sempre instal·lats en la contingència, ensabonant-nos de balsàmica autocomplaença, sumits en la delirant i «gallinàcia» (de gall) carrera de desbancar «els altres» a cop del «tu no i jo sí», o condemnats a maquillar o (segons els casos) torturar les dades estadístiques, per mostrar a l'opinió pública uns èxits rarament sostenibles i que acostumen a diluir-se després de la celebració de les eleccions.

Un difícil ecosistema des d'on veure amb ulls crítics la realitat, assumir de forma honesta que no estem tan bé i, al mateix temps, tramar aliances horitzontals i verticals des de les quals construir propostes amb valor estratègic.

Molts s'afanyen a cridar «no som com Grècia». Però ¿algú és capaç de definir en positiu, i no per negació o contrast, la nostra identitat?

Aristòtil, grec per cert, deia: intentem recórrer aquelles parts que han sigut ben estudiades pels nostres predecessors; després intentem veure quines coses salven o destrueixen les ciutats i per quines causes unes ciutats són ben governades i altres al contrari.

Notícies relacionades

La Generalitat assumeix l’administració de Cellex i Mir Puig

Treball vigila que les empreses no utilitzin IA per abusar dels empleats

Després, potser estarem en més bones condicions per percebre quina forma de govern és millor i quines lleis i costums hem d'utilitzar.

Una filosofia de vida: la «filosofia dels assumptes humans». S'hauria d'aplicar no només a ciutats, sinó a individus, famílies i a qualsevol forma de comunitat.