L'última fuga de Rumasa

A José María Ruiz-Mateos (Rota, Cadis, 1931) se'l recordarà sempre per una imatge que ha quedat gravada a la retina de tots els espanyols. Va anar a les portes d'un jutjat d'instrucció madrileny el 3 de maig de 1989, sis anys després de l'expropiació de l'imperi Rumasa -el símbol de l'abella es va assimilar primer a la seva tenacitat empresarial forjada a l'empara de l'Opus Dei, i després es va convertir en imatge de l'embolic societari a gran escala mai del tot desentranyat.

Aquell matí, l'empresari de Jerez, al crit de «¡Que te pego, leche!», es va llançar sobre el llavors ja exministre d'Economia i Hisenda Miguel Boyer, li va propinar un sonor cop de puny al cap i li va trencar les ulleres. La seva enemistat amb Boyer es va forjar a principis dels anys 80, durant el primer Govern de Felipe González. L'Executiu socialista, al cap de pocs mesos d'arribar al poder, va decidir expropiar el hòlding de Ruiz-Mateos, amb una figura jurídica poc utilitzada, com un avís a navegants: l'era del tot s'hi val s'havia acabat.

La vella Rumasa, sota la bandera de la creació d'ocupació, va créixer del no res la dècada dels anys 60 i es va convertir en un hòlding amb més d'una vintena de bancs, centenars de societats, algunes de les quals apareixien i desapareixien en qüestió de setmanes, i 60.000 treballadors.

Mentre creixia i creixia en els sectors financer (Banco Atlántico, Banca Masaveu, Bankisur), turístic (Hotasa) i comercial (Galerías Preciados, Almacenes Sears), entre molts altres, la seva estabilitat era la d'un funambulista en una delicada corda. Ruiz-Mateos comprava les empreses amb els diners dels dipositants dels seus bancs com si fossin recursos propis, emetia certificats de dipòsits garantits amb res i pagava elevats extratipus per captar clients. A més a més de no pagar a Hisenda i a la Seguretat Social, Rumasa funcionava com un Estat dins d'un Estat. El 22 de febrer de 1983, per frenar la sagnia de dipòsits als bancs del hòlding després de les declaracions de Boyer, Ruiz-Mateos va oferir una roda de premsa per confirmar la solvència del seu imperi. Un dia després, el Govern del PSOE anunciava l'expropiació que va donar lloc a una llarga guerra judicial que va acabar al Tribunal Constitucional. Ruiz-Mateos va reclamar la devolució de les empreses i el pagament del preu just, però el Tribunal Suprem li va denegar la reversió i el Constitucional va ratificar en diverses ocasions la legalitat del decret de l'Executiu.

El cop polític dissenyat per Miguel Boyer i Carlos Solchaga va transformar per sempre el caràcter de l'empresari de Jerez que es va convertir en pròfug de la justícia, amo de la disfressa, figura histriònica i polèmica fins al final.

Notícies relacionades

Un imperi de fang

Submer obre la nova era dels centres de dades

El març de 1983 va fugir a Londres. Va ser extradit a Espanya el novembre de 1985. També va fugir l'octubre de 1988 quan, en una compareixença a l'Audiència Nacional, va aprofitar una badada dels policies per fugir disfressat amb una perruca i una gavardina. Entre les seves aparicions estel·lars als jutjats de Castella figuren aquelles en què va aparèixer vestit de Superman o de natzarè, amb aquella vocació catolicomariana de la qual va fer sempre gala. José María Ruiz-Mateos va arribar a treure dos escons en unes eleccions europees l'any 1989 i ell mateix va ser eurodiputat.

Actualment, Ruiz-Mateos, arruïnat i malalt, s'enfrontava als tribunals a diverses acusacions d'estafa, insolvència punible i frau a la Hisenda pública, causes en què estan implicats també diversos dels seus fills. El jutge va arribar a ordenar el seu ingrés a la presó el 18 de juny passat, encara que els seus problemes de salut li van estalviar el mal trago. Avui serà enterrat a Rota, la seva ciutat natal.