Un imperi de fang

No feia ni un any que Rumasa s'havia convertit en el primer grup espanyol en nombre de treballadors, empreses i activitat, quan el somni es va trencar. L'expropiació del hòlding de l'abella, el febrer de 1983, que no va estar exempta de polèmica, va convertir la vida de José María Ruiz-Mateos en un malson del qual, tot i el volum del frau, no va sortir tan mal parat.

Després de més de 20 anys d'expansió imparable, el grup comptava aquell particular 23-F amb unes 700 empreses, encara que només unes 250 estaven operatives. Donava feina a 60.000 treballadors i havia facturat l'any anterior 350.000 milions de les antigues pessetes, al canvi d'avui, uns 2.108 milions d'euros.

El negoci era variat i tocava desenes de sectors: financer, construcció, comerç, indústria, alimentació i begudes, publicitat i socioculturals, de l'estil del Patronato Nuestra Señora del Perpetuo Socorro.

Notícies relacionades

2.000 llocs de treball, en l’aire al trencar Meta amb la seva moderadora

El sector hoteler reclama que es faci complir la llei de pisos turístics

Sota el mateix mantell de poder unipersonal es van reunir firmes i noms d'importància a l'Espanya posterior a la Transició. És el cas del Banco Atlántico, de societats borsàries i financeres (Diagonal de Finanzas), desenes d'immobiliàries i urbanitzadores, grups hotelers (Hotasa), grans magatzems (Galerías Preciados) i firmes de luxe (Loewe), cellers (Federico Paternina, Conde de Caralt o Castellblanch), Hispano Alemana de Construcciones, i altres que també han sobreviscut a l'enginyera financera, com Calmante Vitaminado o Roca Radiadores.

Malgrat que en els cinc anys anteriors a l'expropiació abundaven els rumors sobre l'entramat de peus de fang, Ruiz-Mateos va comprar empreses fins a la vigília. Quan va presentar el nou hòlding fa 10 anys va assegurar que el valor del grup abans de la seva expropiació era de 12.000 milions d'euros. No va dir res dels números vermells.