Europa no és tan pacífica

Aquesta setmana tornen a Miami la Comissió Europea i els Estats Units per continuar la negociació per establir un tractat de lliure comerç, en la seva part més visible (reducció  d'aranzels, que ja no superen el 5,5%), però que conté concessions mútues que freguen -fins i tot superen- aspectes de sobirania i de model social.

Es reprenen les converses amb dues fites importants dels últims mesos, que planaran sobre les trobades, que, per part europea, dirigeix la comissària de Comerç Cecilia Malmström. La fita més recent és l'acord aconseguit pels EUA amb 11 països del Pacífic (TPP, en anglès), quatre del continent americà i la resta d'Àsia, amb el Japó al capdavant. Objectiu més que evident, excloure la Xina i les seves arts competitives.

Segona fita, la pressió política europea posada en evidència, cosa bastant inesperada, en la sessió del 10 de juny passat al Parlament d'Estrasburg, per la manera de negociar-se l'acord transatlàntic, TTIP, segons les sigles en anglès (la I, que no apareix en l'altre acord, és d'inversió). Les ales més extremes de l'hemicicle van convergir a forçar la retirada de l'informe de la comissió de la cambra que avalava la part coneguda fins llavors de la negociació.  Més ben dit, la desconeguda, perquè durant dos anys el secretisme, per imperatiu dels EUA, va dominar la negociació.

Aquesta fase s'ha acabat, encara que falta molt per arribar a la transparència. Per a més orientació de les esquerdes obertes en l'hermetisme, la sentència del tribunal de Justícia de la UE del 6 d'octubre passat, en què adverteix que els EUA no protegeixen prou les dades personals. Des de la UE es van afanyar a advertir que aquest és un dret fonamental, i per tant exclòs del TTIP. Les companyies gegants de les xarxes socials dels EUA pressionaran en sentit contrari.

Serveixi aquest exemple per entendre que aquests tractats no són de lliure comerç, a més de comportar una marginació important de l'Organització Mundial de Comerç (OMC), acord transcendental aconseguit a Doha a finals del 2001, poc després dels atemptats terroristes a Nova York i Washington.

La part comercial de l'acord del Pacífic -que ha de passar el tamís parlamentari- té elements clàssics d'intercanvi i protecció, com que  el Japó no allibera el seu mercat d'arròs i els EUA demanen més durada de la patent dels seus medicaments. Etcètera, etcètera.

Però la bilateral UE-EUA no és de dos ni de 12, sinó d'un amb, almenys, 28 països, tan integrats entre ells com es vulgui acceptar, però distants en interessos de tota mena. I si l'ampliació exprés de la UE dels últims anys ha posat en evidència els efectes no desitjats de la integració de mercats tan asimètrics, és evident que el tema ressorgirà davant el TTIP.

L'europarlamentari Ernest Maragall (grup Els Verds), actiu en el control de les negociacions, ha precisat aquests dies: «Sota el nom del lliure comerç no es pot concretar tot l'acord en un pacte occidental anti-Xina. Endavant amb el lliure comerç, però no a uns acords en què la UE surti perdent en drets dels ciutadans, laborals o mediambientals».

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

I com va passar al juny, la pedra de toc -el material per mesurar la puresa de l'or- és la instància davant la qual s'arreglen les discrepàncies. Ja se sap que els EUA demanen un organisme d'arbitratge de diferència entre els estats i els inversors (ISDS, en anglès) de perfil privat: les empreses poden denunciar els estats si se senten perjudicades, però no al revés.

Aquesta línia infranquejable (l'Eurocambra és taxativa), ¿s'entén millor amb la sentència de protecció de dades? ¿Hauria sigut la mateixa?