Fernández Ordóñez: "Gràcies a les polítiques de la troica, el PP va abandonar els seus errors"

Després de quatre anys de silenci des que va deixar el càrrec de governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez publica ‘Economistas, políticos y otros animales’ (Ediciones Península). Conscient del seu perfil polèmic, comença l'entrevista amb una advertència: “No parlaré de cap tema polític d'actualitat”.   

-¿Què pretén amb la publicació d'aquest llibre?

-Que la gent es faci una pregunta. Si hi ha altres països que han resolt problemes com l'atur, la planificació d'infraestructures i els monopolis, per què no fem el mateix. Aquesta és la pregunta. 

Aquest llibre no diu què s'ha de fer, sinó per què no es fa el que s'ha de fer. Tenim un procés d'elaboració de les polítiques que és molt democràtic, però no és il·lustrat. Falta anàlisi, estudi de polítiques estrangeres, veure quin efecte té una mesura, alternatives, etcètera… i això és el llibre.

-Vostè és assenyalat com un dels polítics que no van saber evitar la devastació per l'esclat de la bombolla immobiliària en el sector financer. I atenent el subtítol del llibre (‘Com acabar amb les polítiques que frenen el nostre progrés’), pot cridar l'atenció que doni lliçons de política.

-El llibre no dóna lliçons. Qui va crear la bombolla van ser les dues legislatures d'Aznar i la primera de Zapatero. Jo durant la formació de la bombolla no era al Banc d'Espanya. Hi vaig arribar després. A mi em va tocar la gestió de la crisi. Hi ha un altre consens sobre l'origen de la crisi, i és que la regulació bancària aplicada a Espanya, Alemanya, Anglaterra, els EUA, etcètera, va ser dolenta i, per tant, el que van aplicar els supervisors va ser una mala regulació. A mi em va tocar canviar aquella mala regulació ultraliberal a través de la meva participació en el Consell d'Estabilitat Financera creat pel G-20.

-¿Com a protagonista d'aquella gestió de la crisi, fa alguna autocrítica?

-No és el tema del llibre. Només hi parlo d'un període en què la gestió de la crisi bancària durant els sis primers mesos del Govern del PP va ser inadequada. No pel Govern del PP, sinó pel ministre d'Economia (Luis de Guindos). Però no sóc crític amb el que es va fer després ni amb el que es va fer abans. El Banc d'Espanya va assessorar bé el Govern i l'oposició durant el primer període.

Està bé el que van fer el PSOE i el PP votant la creació del FROB i la conversió de les caixes en bancs. I el que ha fet el PP després d'aquells sis primers mesos ha estat ben fet. Era, més o menys, la política que deia el Banc d'Espanya i la que el Memoràndum d'Entesa (MOU, per la seva sigla en anglès) va obligar a fer al Govern després del rescat. La gestió de la crisi a Espanya tant pel Govern de Zapatero com pel de Rajoy ha sigut correcta. La supervisió del Banc d'Espanya només va ser ignorada pel ministre durant sis mesos i això va portar on va portar.

-Es refereix al rescat. ¿S'hauria pogut evitar?

-És impossible respondre. Sabem que el que es va fer va portar a demanar diners, però no sabem què hauria passat si s'hagués actuat d'una altra manera.

-¿Què va passar en aquells sis primers mesos del Govern del PP?

-Espanya va perdre la confiança dels inversors perquè va actuar amb sectarisme. Només importava dir que el Govern anterior ho havia fet molt malament en dos temes: el dèficit i la banca. De cara a l'interior, dir que el Govern anterior va deixar el país en fallida pot valer electoralment. De cara a l'exterior, la pèrdua de confiança és enorme. A més, es va ignorar el Banc d'Espanya com a supervisor i se'l va desacreditar.

-En el seu llibre critica els "populismes polítics". ¿Per aquest populisme no es va abordar a temps la crisi econòmica a Espanya?

-Espanya va ser el primer a crear un fons de resolució bancària i que s'ocupa de reestructurar les seves entitats. La reacció bancària va ser ràpida. La pressupostària va ser més lenta. Per part del Govern de Zapatero, no es va reaccionar fins al maig del 2010. Però el PP va trigar més a reaccionar. Va criticar les retallades per populisme i no va reaccionar fins després de l'ensurt dels mercats el juliol del 2012, tres anys i escaig després de l'esclat de la crisi.

-Vostè afirma al llibre que les polítiques derivades del MOU van ser una benedicció per a Espanya.

-Sobretot per a la gestió del sistema financer, dient que s'havia de recapitalitzar els bancs i tornar al Banc d'Espanya determinats poders, cosa que no s'ha complert del tot. També va obligar a crear una agència per vigilar els dèficits pressupostaris. Gràcies al Memoràndum d'Entesa firmada amb la troica, Espanya va tornar a gestionar la crisi bancària tal com ho havia fet abans i el Govern va abandonar els errors dels sis primers mesos.

-¿Va ser un error del Banc d'Espanya permetre la sortida a borsa de Bankia? ¿Hi va haver comptes maquillats? 

-No parlo sobre res que estigui sotmès als jutges.

-Alguns passatges del seu llibre destil·len un cert menyspreu per la classe política. Per exemple, quan diu que "el problema és que les seves obres són més barroeres que les dels espanyols que no es dediquen a la política".

-Si he dit això, m'he equivocat. És el procés d'elaboració de les polítiques el que porta els polítics a fer nyaps. Tenim males polítiques perquè els polítics són populistes, perquè els mitjans de comunicació van a temes fàcils i simples, perquè les polítiques no s'analitzen a fons al Parlament i perquè els interessos particulars i monopolístics hi influeixen. Els ciutadans també en som responsables si elegim polítics populistes.

-Digui'm exemples d'aquests "nyaps polítics" 

-Per exemple, quan Rajoy va decidir durant les eleccions augmentar les pensions a les dones de més de 65 anys que es jubilessin per haver tingut fills fa 40 anys. És un nyap perquè si es fa per afavorir la natalitat, cap dona de 30 anys decidirà tenir un fill pel que Rajoy ha dit ara. Potser una discussió al Parlament hauria permès valorar altres alternatives, com facilitar guarderies.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

-¿Per això reclama una "segona Il·lustració"?

-Espanya és una democràcia, però per comparar-nos als altres ens fa falta ser una democràcia il·lustrada, on les polítiques s'estudiïn, s'analitzin, es valorin alternatives i efectes perversos.