L'euro, error inevitable

Els que van pensar que es podia debatre sobre com és de dolent seguir a l’Europa de l’euro sent un país del Sud, mediterrani i perifèric, però que aquesta opció segueix sent una bona elecció malgrat els efectes negatius, van tenir dilluns l’oportunitat d’alimentar les seves fílies i fòbies a la moneda comuna assistint a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu barceloní. Debatien dos pensadors de pes, Josep Borrell i Antón Costas, convocats pel mateix Ateneu (Josep Maria Carreras) i dos fòrums més d’opinió: els Amics de la UAB (Antonio Franco), i el portal Economistas Frente a la Crisis (Emili Ferrer). El col·lega Manel Manchón (Economia Digital) hi va posar les pauses adequades.

 

L’euro, com a moneda i com a línia definitòria de la Unió Europea no agrada ni a Borrell ni a Costas. Tots dos comparteixen europeisme, però discrepen sobre qui n’ha d’assumir el lideratge i, sobretot, si l’única representació visible de la governança de l’euro, els presidents del BCE Trichet i Draghi, han complert amb les seves obligacions. En opinió de Borrell, si Trichet hagués actuat anys abans que Draghi dient allò que «farem el que faci falta per mantenir l’euro», s’hauria estalviat bona part del malestar als països del sud d’Europa. Però Draghi va pronunciar l’emblemàtica frase l’any 2012 i Trichet va gestionar malament la crisi monetària global el 2010. Així és com  va néixer el creixent rebuig a la moneda comuna europea.

 

MANTENIR PERÒ CANVIAR

¿Borrell i Costas estan a favor de mantenir l’euro? Sí. ¿En les actuals condicions? No. Els seus matisos van enriquir el debat. Borrell va dir: «L’eurozona no ha sigut bona, i s’haurà de buscar qui en té la culpa. Dèiem que la moneda única faria convergir en riquesa Alemanya i Espanya, però la realitat ho ha desmentit». L’expresident del Parlament europeu, estenent la seva frustració, però amb perfil positiu, va ampliar: «Som el continent més divergent del món entre rics i pobres. L’única manera d’evitar-ho és reforçar la unitat política. És clar que només amb l’euro no és possible». Passió pel que va haver de ser i no ha sigut. A l’altre costat, el circumspecte Costas, disposat a seguir aportant doctrina econòmica amb drets d’autor (Toni Judt, Robert Lucas, Charles Kilderberger i la seva frase «l’euro ha sigut un error inevitable») apuntava el mateix, però amb altres arguments. Per ell hi ha un error en la concepció de l’euro, perquè «hauria pogut ser un sistema de canvi monetari fix, sense necessitat d’una moneda única» i després tots els esforços per mantenir una decisió política discutible, la moneda única, han anteposat la prioritat de l’euro a la compressió dels que en pateixen els efectes de la pitjor manera. «Tota decisió econòmica té guanyadors i perdedors i ens correspon als economistes buscar com equilibrar-ho», va advertir Costas.

¿Per què no ha servit l’euro per pal·liar la crisi social i política, a diferència del que ha passat en altres àrees monetàries? Una altra vegada Borrell i Costas coincideixen que la moneda única, malgrat els defectes de fàbrica que té, no és la principal responsable del desori actual europeu, encara que hi hagi contribuït.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

El pitjor és que tampoc seria tan difícil reorientar-ho: amb uns simples ajustos de convergència fiscal amb joc net entre els països de l’eurozona es recuperaria la il·lusió sobre el futur del projecte de la connexió europea.

Així transcorria la partida de ping-pong d’arguments sòlids de dos enginyers de carrera i economistes de vocació quan algú els va advertir que el títol de la convocatòria proposava parlar d’Europa després de la crisi de Grècia. Cap problema. Borrell va dir que «els grecs no volen sortir de l’euro, encara que el seu deute ja és del 200% del PIB». I Costas es va refugiar en Keynes: «Contra la desigualtat indecent, més democràcia». I la moneda segueix el seu curs.