PERFIL / JOSEP MARIA ÁLVAREZ

El doble accent

Asturià catalanitzat, és el dirigent sindical més antic, ja que fa 26 anys que dirigeix la UGT catalana

2
Es llegeix en minuts
MERCEDES JANSA / ANTONI FUENTES / MADRID / BARCELONA

El cas de Josep María (Pepe) Álvarez és molt comú entre els sindicalistes que es van iniciar en aquesta tasca poc després de la mort de Franco: ha dedicat més temps al treball sindical que a la seva activitat professional. També és un bon exemple d’una de les onades d’emigració que va arribar a Catalunya procedent d’altres zones d’Espanya a la recerca de feina. I fent honor al seu origen asturià (va néixer a Belmonte de Miranda, el 1956) i a la seva adopció catalana, quan parla en castellà li surten indistintament els dos accents.

Potser per aquesta doble condició, Álvarez ha desenvolupat una intensa activitat com a defensor del català entre la població que no el té com a llengua materna i ha considerat que és el vehicle principal per a la integració als centres de treball i a la societat en general. Aquesta dedicació a la llengua catalana li va valer, el 2003, ser reconegut amb el Premi d’Honor Lluís Carulla

El 1975, després d’estudiar formació professional, va arribar a Barcelona on va començar a treballar a La Maquinista i a l’any següent es va afiliar a la UGT. Es troba, laboralment, en fase de jubilació i percebent la desocupació després de resultar afectat per un ERO a Alstom, hereva de La Maquinista. El seu primer càrrec orgànic va ser secretari d’acció sindical de la central en l’esmentada empresa. A partir d’aquí la seva carrera de sindicalista va ser imparable. El 1980, va fer el salt a la federació del Metall de la UGT a Catalunya, de la qual va ser secretari general en l’organització de Barcelona.

COS A COS

Notícies relacionades

Està bregat en les lluites internes, com la que va protagonitzar entre el 1988 i el 1990 amb Justo Domínguez, a qui va vèncer després d’una dura batalla per la secretaria general de la UGT de Catalunya. A l’abril deixarà el càrrec, 26 anys després d’accedir-hi, com el degà dels dirigents sindicals i empresarials, amb l’únic parangó del president de la Pimec, Josep González.

La seva relació amb Cándido Méndez ha passat per diverses etapes. Curiosament, l’inici i el final del mandat de Méndez han estat marcats per la tensió. No és el primer cop que el dirigent de Catalunya se situa en l’oposició a Méndez. Va formar equip amb el desaparegut Manuel Fernánez, Lito, que el 1995 va disputar a Méndez la secretaria general. Llavors van perdre.