La demografia sempre avisa

¿Què tenen en comú un historiador, un matemàtic i una demògrafa? Que tots tres arriben a les mateixes conclusions des dels seus respectius camps d'investigació.

En diverses trobades privades amb empresaris, directius i acadèmics, el vicepresident de la Generalitat, Oriol  Junqueras (professor d'Història econòmica), explica que en el seu nou càrrec, tan pendent del finançament i el deute, ha tornat a descobrir la importància de la piràmide de població per entendre, per exemple, que les finances globals tractin millor, o sigui, tipus d'interès més baix, les emissions del Tresor dels EUA que les del Banc Central Europeu. La raó és la demografia, és a dir, la composició de la societat que s'analitza per edats i sexe. La nord-americana, amb les excepcions que es vulgui, no ha desplaçat en excés la mitjana d'edat.

A la UE, és igual que es consideri la que comparteix l'euro, l'ampliada afegint-hi el seu nivell de benestar (la Gran Bretanya, Suècia, Dinamarca) o la total dels 28, perquè la dada que genera més desconfiança és l'envelliment global de la seva població. I amb emissions de deute a més de 30 anys de restitució i cancel·lació, el càlcul és fàcil: cada vegada hi haurà menys contribuents disposats o capaços d'afrontar els deutes públics i privats contrets els últims anys.

¿Pot pal·liar-ho la política? Difícilment, si s'atén al segon factor d'advertència, les matemàtiques. Per concreció, el llibre presentat aquesta setmana del matemàtic i exassessor de grans bancs d'inversió de la City de Londres César Molinas. En el seu text -ja conegut en gran part-, Molinas i la coautora Pilar García Perea ('Poner fin al desempleo, ¿queremos?, ¿podemos?', ediciones Deusto) proposen en un dels capítols que es recuperi  la importància de l'evolució de la població com a dada bàsica per dissenyar polítiques de creixement. A pesar dels negacionistes que encara persisteixen a l'arena espanyola d'opinions sense fonament, l'obra de Molinas/García Perea aporta les raons més sòlides de per què és tan difícil crear ocupació a Espanya. Que les famílies hagin decidit no tenir fills o com a molt dos, a més que es despreocupin de la seva formació, està molt lligat a les altes taxes de desocupació. Un mal model econòmic espanyol des del segle XIX s'arrossega fins als nostres dies.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

La tercera peça l'aporta la nova publicació acadèmica 'Perspectives Demogràfiques', emanada del Centre d’Estudis Demogràfics (CED), impulsat per  la pionera, admirada i resolta demògrafa Anna Cabré. El seu primer número promet des del títol: 'La infecunditat a Espanya, tic-tac, tic-tac, tic-tac'. Anuncien una catàstrofe econòmica per al 2025. No és profecia, és simple càlcul amb dades elementals de població, edat i sexe. “D'aquí 10 anys -una nimietat en demografia- les dones nascudes el 1975 superaran els 50 anys d'edat i seran les més infecundes de totes les dones nascudes a Espanya des de finals del segle XIX”. Infecundes vol dir que no han tingut fills i difícilment en tindran, deixant a part els avenços científics, els pròxims anys.

Al contrari de Molinas, que abunda en els arguments acadèmics de tot arreu per sostenir les seves tesis de regeneració política espanyola, els del CED redueixen a cinc les raons per explicar la baixa taxa de fecunditat (alerta, no s'ha de confondre amb l'anglicisme 'fertilitat'), reductibles a dos: perquè les dones o no poden o no volen. Creuades totes dues per l'edat i les circumstàncies econòmiques familiars o professionals, els tres autors del treball (Albert Esteve, Daniel Devolder i Andreu Domingo) són demolidors en les conclusions. A les dones espanyoles els agradaria tenir fills i més d'un si l'entorn econòmic públic i privat ho facilités. Traducció: només una societat i un govern masclista expliquen l'anomalia de la baixa taxa de fecunditat espanyola. Ho diuen les germanes història, matemàtiques i demografia.