Els bancs fan tremolar Renzi

Els ciutadans de Siena en deien el banc i no la banca com habitualment es diu en italià. Pronunciaven la paraula amb afecte, respecte i tranquil·litat, perquè era la pòlissa d’assegurances de la ciutat que durant segles va ser rival del ducat de Florència, inventora dels bancs. El Monte dei Paschi di Siena (MPS) és el més antic del món i el tercer més gran d’Itàlia. Es diu així perquè el mont de pietat prestava diners amb els avals de les pastures de la vall.

A Siena l’MPS, dirigit per maçons i comunistes i comunistes maçons, ho era tot. A les albors d’internet, el banc va cablejar la ciutat i els habitants accedien no només a la xarxa sinó també a l’ajuntament, al metge de capçalera, a les escoles dels fills i a totes les instàncies oficials sense moure’s de casa. Una televisió local per cable mantenia unida la família, perquè d’això es tractava, una societat família o un nosaltres, com els que sabia crear el principal Partit Comunista (PCI) occidental. Passava a Siena, Florència i Bolonya i els diaris nord-americans, estupefactes, hi anaven per relatar el miracle del «comunisme italià». Però s’ha acabat.

Risc d’efecte dòmino

Risc d’efecte dòminoL’MPS ha perdut el 80% del seu valor des de començament d’any, després que des de l’any 2011 ja li fossin injectats 11.000 milions d’euros per l’Estat. No és l’únic banc italià en caiguda lliure, perquè a les caixes fortes de les entitats financeres hi ha 360.000 milions d’euros en crèdits dubtosos (el total de l’eurozona és de 900.000 milions), dels quals 200.000 milions són irrecuperables. El dany a l’MPS no ha sigut pel brexit, sinó que s’arrossegava de molt abans, malgrat que ara ha arribat a un punt de pràcticament no retorn. «Si cau l’MPS, cau Europa», afirmen diversos centres d’anàlisi. «El problema dels bancs italians és seriós, però no constitueix una emergència sistèmica», rebat i tranquil·litza Ignazio Visco, director del bano central d’Itàlia.

El primer ministre, Matteo Renzi, ha hagut d’aparcar altres urgències per afrontar un possible efecte dòmino bancari i resoldre amb Brussel·les el retard de decennis a sanejar els bancs del país. «Els clients no han de témer pels seus estalvis», tranquil·litza també Renzi.

Els últims mesos, el Govern ha hagut d’intervenir 16 bancs, principalment caixes rurals i bancs populars. D’altra banda, els 12 bancs italians cotitzats en borsa necessiten urgentment 23.000 milions d’euros per tapar el 80% dels crèdits deteriorats de les seves carteres, que no seran tornats o no se sap quan es tornaran.

Les noves regles

Les noves reglesLes noves normes europees (2013) obliguen a salvar els bancs amb diners interns i no amb els dels contribuents o clients amb comptes inferiors als 100.000 euros. L’Estat ja no pot injectar capitals, sinó només, eventualment, avalar-los, perquè els obligacionistes directes i potser els subordinats es transformen en accionistes de la institució. Roma havia predisposat un fons (Atlante) de 4.200 milions per a aquesta finalitat, dels quals només en queden 2.500, absolutament insuficients per als 40.000 milions d’euros com a mínim que segons els analistes necessita el sistema bancari.

Notícies relacionades

Submer obre la nova era dels centres de dades

La productivitat registra l’alça més gran des del tercer trimestre del 2022

«Ens saltarem les normes a la torera», va venir a dir Renzi. «Ara hi ha regles més severes», li va respondre Jeroen Dijsselbloem, president de l’Eurogrup, subratllant que «altres països [Irlanda, Portugal, Espanya i, en menor mesura, Grècia] van reestructurar els bancs abans de les noves normes sobre el rescat bancari, però Itàlia no ho ha fet». «Les classes dirigents italianes han preferit no destapar els massa amagatalls del crèdit, especialment a les províncies», escriu el periodista econòmic Federico Rubini.

El primer ministre Renzi ara es troba atrapat entre Brussel·les i minvar els capitals d’accionistes, obligacionistes i clients normals i corrents dels bancs del país, que no volen ser sacrificats i convertits en accionistes de bancs devaluats. Renzi perdria la popularitat. Llevat que, com adverteixen alguns centres d’anàlisi, es trobi una solució negociada amb Europa. El mes d’octubre se celebrarà un referèndum que hauria de coronar un cicle de reformes constitucionals que no van fer Silvio Berlusconi, Mario Monti i Enrico Letta, consulta que Renzi perdrà si uns clients molt enfadats surten al carrer. I si la rebutgen i cau el seu Executiu, serà Europa la que perdrà l’estabilitat de la tercera economia de l’eurozona. «Alarma vermella», titulen alguns diaris.