Antón Costas: "La mare del malestar social és la desigualtat"

Antón Costas Comesaña (San Pedro de Matamá, Vigo, 1949) va accedir a la presidència del Cercle d’Economia l’octubre del 2013. Enginyer tècnic industrial, doctor en Economia i catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona, ha sigut el primer acadèmic que ha presidit aquest influent lobby. Al capdavant de la institució, Costas s’ha caracteritzat per incitar amb valentia els polítics perquè estableixin ponts de diàleg en un moment d’elevada crispació entre Catalunya i l’Estat. Avui, dilluns, Costas serà rellevat per Juan José Brugera, president de Colonial.

–Ha viscut un període marcat per una greu crisi institucional i política. ¿Ha millorat el context?

–Sí. El 2016 ha sigut l’any del canvi polític a Espanya en el qual s’ha passat d’un període històric de bipartidisme i majories absolutes al multipartidisme. En contra del que es diu que serà una legislatura curta i convulsa, jo crec que és la legislatura que obre la porta a un possibilisme per trobar solucions a problemes enquistats.

–¿Quins problemes?

–Hi ha una crisi de l’Estat liberal que és comuna a tots els països democràtics occidentals i que comença a partir de l’11 de setembre del 2001 amb la caiguda de les Torres Bessones als Estats Units, que canvia el discurs polític, i s’agreuja amb l’inici de la crisi financera l’any 2008 i de les retallades a Europa el 2011. A Espanya hi ha dos grans problemes: el qüestionament de la legitimitat de l’Estat liberal i el del model d’Estat de les autonomies.

–¿És bon moment per al diàleg?

–Sempre he sostingut que mentre a Espanya hi hagués un govern de majoria absoluta seria molt difícil obrir el diàleg. No és per una qüestió de perversitat del PP o del PSOE, és que un govern de majoria absoluta hi té poc per guanyar i molt per perdre obrint la reforma de l’Estat de les autonomies.

–¿Catalunya està preparada per a aquest diàleg?

–Com a etapa prèvia al diàleg eficaç seria necessari que es produís a Catalunya un debat ampli en el marc del Parlament sobre què entenem pel concepte de més sobirania i independència. Mentre no vegi un acord polític i social que arribi al 70% de la societat catalana em sembla difícil arribar a una segona etapa de pactar amb les Corts un nou estatus per a Catalunya. Si aquest acord polític es produís, la consulta o referèndum cauria com si fos una fruita madura de manera natural. El que no veig possible és una consulta unilateral.

–¿Quines aspiracions veu en la societat catalana?

–Una aspiració al reconeixement de Catalunya com a nació dins d’Espanya, amb plenes competències en les dimensions lingüística i cultural i, amb un model de finançament propi i diferenciat, una cosa semblant al concert basc. Però els últims anys, l’Estat espanyol no ha tingut un interlocutor polític a Catalunya prou fort perquè els acords que es puguin aconseguir siguin eficaços. Els governs de Pujol amb el peix al cove garantien a l’Estat espanyol que els acords tindrien un suport polític a Catalunya, com va passar amb el pacte del Majestic. Un acord intern més important donaria fortalesa negociadora.

–L’economia millora, però la societat no sent que li arribi...

–Els anys 50, 60 i 70 del segle passat el creixement va ser sinònim de progrés social entès com a creixement dels salaris, programes de serveis públics, assegurança de desocupació, pensions, etcètera. Aquest nexe va reconciliar capitalisme amb igualtat social. La dècada dels 90 es va començar a trencar, però no ens en vam adonar. La primera crisi financera global del capitalisme des de l’any 1929 va tenir lloc l’any 2008 i en aquesta va emergir la ruptura entre creixement i progrés. Espanya és des de l’any 2015 el segon país del món que creix més després de la Xina, però veiem que aquest creixement no comporta progrés social. Fa falta una goma d’enganxar que lligui el creixement econòmic amb el progrés social.

–¿Per això ha guanyat Trump?

–No entenc la sorpresa pel triomf de Trump. Des que es va produir el brexit era molt clar que vindrien altres brexits. El següent era Trump i ara hem vist la caiguda de Renzi a Itàlia. El malestar social que ve de la ruptura del creixement amb el progrés és un senyal anticipat de les convulsions polítiques i l’auge del populisme.

–¿Per què es produeix aquesta ruptura?

–La mare de tot el malestar social és la desigualtat. Jo diria als governs que es focalitzessin en la desigualtat. Hi ha el risc de començar a pensar que els salaris baixos són bons per a l’economia i això és una barbaritat. Seria com tornar a una mentalitat esclavista. És necessari introduir una dieta d’equitat en els salaris mínims i màxims i en les polítiques públiques de redistribució d’ingressos. Cal plantejar-se una reforma del sistema fiscal.

–¿Què genera desigualtat?

–La pobresa no ve només de la falta de llocs de treball, sinó que també ve dels preus de monopoli. Espanya és el país europeu que acumula el nombre de càrtels més elevat. És necessària una política antimonopoli i anticàrtel a favor de les llars. Aquest sobrepreu sostreu recursos de les llars que paguen els serveis i els productes més cars, no pel seu preu real. A Espanya la desigualtat ha augmentat molt perquè la desocupació ha sigut més important, però també perquè els impostos i els programes socials tenen una eficàcia redistributiva menor.

Notícies relacionades

Impostos i el gat de Schrödinger

Hereu anima a fer pedagogia sobre la innovació i les marques

–¿Quin balanç en fa de la seva presidència del Cercle?

–El meu objectiu ha sigut introduir una veu moderada i pausada en el debat polític català i espanyol. Hem defensat que quan el debat està tan polaritzat cal respectar la llei. Les regles no es poden trencar, es poden canviar, però no de manera unilateral. Hem intentat acostar-nos a tothom i donar veu a tothom. Un exemple va ser la participació de Pablo Iglesias i Ada Colau a l’última reunió del mes de maig passat.