La prova del cotó de l'empresariat català

La llegenda que la història de l’empresariat català era impublicable pels seus pecats inconfessables de més de dos segles va quedar dissipada dilluns passat. L’incomprensible forat documental que permet comprendre el comportament de les classes dominants del catalanisme burgès des del segle XVIII fins avui s’ha rebaixat així una mica més. Amb indiferència general.

El desinterès per conèixer i celebrar en públic com es mereix la publicació, per fi, de La Història del Foment del Treball (1771-2011) va tenir lloc el mateix dia que es va reunir al matí a Barcelona la Unió pel Mediterrani (Carles Puigdemont, saludant Alfonso Dastis) i, a la nit, la gran gala de l’esport català per reconèixer els seus ídols Marc Márquez i Mireia Belmonte.

Tres actes en un sol dia, amb ganes per quedar bé amb els uns i els altres (Josep Antoni Duran Lleida i Josep Sánchez Llibre, saludant compulsivament abans que comcencés l’acte de Foment, per sortir després veloços cap a la gala esportiva, en van ser el símptoma) van deixar en una immerescuda zona grisa la presentació d’un parell de volums de mil pàgines que narren els orígens i la gestació del poder polític català a càrrec de dos historiadors de diferents escoles, Manuel Milián Mestre (14 anys de recerca en un arxiu de 80.000 volums) i Francesc Cabana (en 14 mesos va despatxar el recompte d’actes de reunions dels empresaris de l’últim segle). Tots dos coincideixen a situar com l’origen del poder empresarial català i les seves influències com a lobby polític en els industrials que van portar d’Anglaterra les noves màquines de teixir el cotó. 

Es va escollir com a gran convidat de l’acte el governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde. Per fer-li els honors previs, el president de Caixabank, Jordi Gual –que va predicar amb l’excusa, certa i documentada, que l’entitat que presideix va tenir els seus orígens a Foment–, va ser adulador amb el governador i li va recordar el seu erudit coneixement sobre Josep Pla, a qui va dedicar un extens article el 2003 glossant la descripció del capitalisme del de Llofriu com una cosa desordenada, caòtica i irracional, però a preservar perquè és com la mateixa vida.

Un brindis (¿o spoiler?) de Gual a Linde, de qui tots esperaven (i hi havia indicis de pacte que seria així) una glossa del que havia de ser el futur de l’empresariat a la manera de fa dos segles, després que l’actual ha quedat neutralitzat pel mandat constitucional de participar en els organismes de l’Estat. Així deixa de ser el lobby empresarial més antic d’Europa, des que proposava liberalisme polític i proteccionisme econòmic. El passatge de com els de Foment van convertir Prim i li van sufragar el canvi d’actitud, narrada per Manuel Milián Mestre, és un compendi de què ha sigut i què ha aconseguit la burgesia catalana.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Linde es va limitar, aigualint totes les expectatives, a llegir un document del servei d’estudis de l’entitat que presideix. Sembla que qui domina l’anomenada agenda catalana des de la Moncloa va decidir que l’acte de la Unió del Mediterrani no havia de córrer el risc que un bon historiador parlés gaire de Pla. L’esport va fer la resta.

Una altra vegada, la prova del cotó.