El declivi del Banc d'Espanya

Setembre del 2008, nou dies després que la falldia de Lehman Brothers marqui l’inici de la pitjor crisi econòmica des de la segona guerra mundial. «Potser Espanya té el sistema financer més sòlid de la comunitat internacional. Ha tingut un marc de regulació i supervisió reconegut internacionalment per la seva qualitat i pel seu rigor». Ara pot sonar a broma pesada, però ho va afirmar el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, davant d’alts executius de grans empreses nord-americanes a Nova York. Nou anys i mig després, i arran de la imputació per l’Audiència Nacional de Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d’Espanya nomenat per l’Executiu socialista, i de part del seu equip per la sortida a borsa de Bankia, la reputació dels supervisors –el banc central i, en menor mesura, la Comissió Nacional del Mercat de Valors– viu el seu moment més baix.   

Els problemes, però, venen d’abans. El Banc d’Espanya compta amb una llei d’autonomia que en teoria li dona independència del poder polític. Però diferents fonts financeres sostenen que aquesta suposada llibertat, si bé mai ha sigut absoluta, es va reduir notablement després dels mandats de Mariano Rubio i Luis Ángel Rojo. «L’error del Banc d’Espanya va ser acceptar ser corretja de transmissió del Govern quan no és el seu paper», explica un alt executiu bancari que va ser testimoni directe de l’actuació i les pressions al supervisor abans i durant la crisi.

La institució va saber anticipar en part la bombolla immobiliària. Així ho testifiquen diferents pronunciaments («la magnitud de la sobrevaloració podria arribar al 20%», va advertir, per exemple, el 2003) i el fet que obligués els bancs a crear la inèdita guardiola de provisions anticícliques per quan la situació empitjorés, que de fet es va revelar insuficient, però que al seu dia li va comportar una dura  pugna amb el sector.

El problema, més enllà de l’imprevisible d’una crisi de la magnitud de la gran recessió, és que la seva cúpula es va veure contaminada per la influència política de forma inusitada en el pitjor moment. Rodrigo Rato, com a vicepresident econòmic, va posar al capdavant de la institució el seu director del Tresor, Jaime Caruana, en uns anys en què el sobreescalfament del totxo impulsava un fort creixement econòmic del qual presumia el Govern. El 2006, en una carta dirigida al substitut de Rato, el socialista Pedro Solbes, l’Associació d’Inspectors del Banc d’Espanya va denunciar la «passiva actitud adoptada pels òrgans rectors del Banc d’Espanya, liderats pel seu governador».

TRUCADES A LA BANCA

El Govern de Zapatero tampoc hi va posar remei. Per contra, va nomenar Fernández Ordóñez, el seu secretari d’Estat d’Hisenda, en substitució de Caruana. Al nou governador li va tocar gestionar la pitjor crisi financera de la història recent del país, i l’Executiu va tornar a marcar els seus passos. Es va posar especialment en evidència quan el 2011 el Govern va aprovar una llei que a la pràctica anava destinada a forçar Bankia a sortir a borsa, al fixar requisits de capital diferents dels bancs segons cotitzessin o no. Malgrat les advertències de l’inspector en cap de l’entitat, que va alertar els seus superiors que el banc presidit per Rato «no era viable», els alts càrrecs del supervisor es va afanyar a dir que l’operació tirés endavant.

Fernández Ordóñez va trucar presidents bancaris, llevat Francisco González, del BBVA, amb qui tenia mala relació i al qual sabia que no podia convèncer, explica un alt directiu que va participar en aquells contactes. El subgovernador, Javier Aríztegui, es va encarregar dels consellers delegats, defensant que l’operació era bona per a l’economia i la banca. Fins a tres vegades va parlar amb cadascun. El director general de Supervisió, Jerónimo Martínez Tello, va contactar amb els directors financers amb arguments més tècnics. La vicepresidenta econòmica, Elena Salgado, es va ocupar de les empreses no bancàries que van recolzar l’operació, com Iberdrola, Telefónica i ACS. I, conclou la font, el secretari d’Estat d’Economia, José Manuel Campa, també va fer gestions per impulsar una operació que Zapatero va qualificar de «decisiva». 

El BBVA va ser l’únic gran banc que s’hi va negar. L’operació, va argumentar, no tenia sentit perquè suposava entrar en un competidor, pel mal estat real de Bankia malgrat les afirmacions de les autoritats, i perquè el millor era que es purgués les entitats dolentes, segons va argumentar l’entitat que presideix González. La resta del sector bancari estava pendent del que fes el Santander: només si els dos grans rebutjaven l’operació podien negar-s’hi ells també. Però Emilio Botín, sempre partidari de portar-se bé amb l’Executiu de torn, no va trigar a donar el seu sí.

PRESSIONS PEL SAREB

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

 El relat coincideix amb el del ministre d’Economia, Luis de Guindos. «La sortida a borsa de Bankia va ser una decisió política. Es va definir pel Govern com una qüestió d’Estat, en la qual el seu Executiu va forçar voluntats i va fer que els supervisors miressin cap a un altre costat», li va deixar anar a un diputat socialista el 2014. La seva gestió, no obstant, ha repetit formes del passat. Un directiu assegura que la pressió per participar en el banc dolent Sareb va ser «molt més dura» que la de l’època de Zapatero per Bankia. «En una reunió perl rescat de les autopistes, Fernando Jiménez Latorre [exsecretari d’Estat d’Economia] ens va dir: ‘El ministre m’ha dit que us recordi que els principals beneficiaris de la reestructuració financera sou vosaltres’», posa com a exemple.

També amb el Banc d’Espanya. Després d’arribar al ministeri, Guindos va començar a exercir a la pràctica de governador («el Banc d’Espanya feia bastants anys que no bregava amb una crisi financera», es va justificar en el seu llibre del 2016), regulant les provisions que havia de fer la banca via reial decret, i forçant la sortida anticipada de Fernández Ordóñez i la seva substitució per un tècnic Luis María Linde. En els anys següents ha mantingut enfrontaments amb l’organisme, particularment amb el ja exsubgovernador, Fernando Restoy, que han sigut el corol·lari de 17 anys de declivi de la institució.