Els altres anticapitalistes

El 2010, quan no es coneixien les dimensions de la gran recessió encara no superada, el catedràtic i president de l’Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner, va publicar un assaig (El futuro del capitalismo, Península) que intentava respondre les preguntes més urgents sobre el col·lapse mundial iniciat a Wall Street dos anys abans. «¿Té futur el capitalisme?», es preguntava en el seu repàs de la història econòmica des del segle XIX. Tot i desconèixer l’inesperat desenllaç posterior, amb un capitalisme encara més intens, Giner apuntava a remeis com l’austeritat (abans de la perversió del vocable) igualitària contra l’opulència, i la racionalitat democràtica.

Set anys després, posar la paraula capitalisme en un assaig s’ha revelat com un recurs comú, com un tractat mèdic que assenyala una malaltia, els seus diagnòstics diversos i la farmacopea adequada. Vegem un parell de llibres recents i altres una mica anteriors que contenen i qualifiquen la paraula capitalisme, sigui ideologia o model econòmic, amb dos segles d’existència.

Tres avisos

La nueva piel del capitalismo (Galaxia Gutenberg), d’Antón Costas i Xosé Carlos Arias recull, sintetitza i amplia el que han anat advertint els autors des que la majoria dels governs occidentals van aplicar receptes equivocades per superar el col·lapse financer global provocat per la cobdícia (arrogància en deien els autors en la seva obra anterior, per així incloure en l’error bona part del sector acadèmic oficial). Costas i Arias han explicat detalladament la persistència doctrinal dels polítics a prendre decisions equivocades per superar la recessió, i aporten tres avisos d’importància bàsica. Primer, que és fals l’axioma que el sistema de mercat i el seu substrat neoliberal és el millor i més exitós pensable. Segon, que hi ha alternatives al model vigent que garanteixen el progrés social, perquè la solució està en l’economia política i no pas            en la política econòmica, recuperar l’equilibri entre expansió del sector financer i la necessària intervenció dels governs democràtics per posar-hi límits. Sí, límits, com es va pretendre des de la Unió Europea (UE) el 2010 (l’esperança de Giner) i es va diluir per la pressió del mateix capitalisme depredador. La tercera advertència que s’ha d’aprendre de la història econòmica és que «el mercat només funciona si afavoreix la moral pública». O sigui, governs capaços de posar límit als monopolis i la corrupció sistèmica, i de recuperar un principi moral perdut, la confiança dels electors en les seves institucions.

¿I si no passa, què? Doncs és el que planteja una altra obra d’imminent aparició, La senectud del capitalismo (EDLibros), de Lluís Boada. Un altre viatge amè i erudit pel pensament econòmic en els dos últims segles escrit a manera de carta a la seva filla Eleonor per un autor cosmopolita fascinant que compagina coneixements d’economia, medicina i planificació urbana. 

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Així, és fàcil per a Boada advertir la seva destinatària que gairebé tot el que es diu ja és conegut, excepte el dret a mantenir l’esperança. «A qualsevol força d’una acció li correspon una reacció de la mateixa força», recorda, seguint Isaac Newton, per advertir de l’escassa fiabilitat de les solucions que es proposen per superar l’actual període de progressiva desigualtat. Aconsella: «No perdis mai de vista la relació entre economia i cultura, en totes les seves manifestacions», i tot seguit sentencia el seu avís persistent que «no és el mateix creixement i desenvolupament». El capitalisme es mesura en creixement (PIB); el desenvolupament, en benestar social i en superació de la desigualtat. 

Tesis vigents

Posats que hi estem, es podria recuperar l’assaig econòmic més exalçat i criticat de la dècada, El capital del siglo XXI, de Thomas Piketty, amb la seva fórmula de síntesi de R>C, és a dir, que el creixement sempre és menor del que es retorna al capital. Les seves tesis segueixen vigents, encara que li ha sortit un jove replicador, Matthew Rognlie (un és de Harvard; l’altre, del MIT) que nega, més aviat precisa, aquella relació desigual perquè, segons ell, el benefici del capital no és superior al creixement si del primer se’n resten les rendes immobiliàries, de clara tendència especulativa al llarg d’aquestes dècades. Bonica lliçó, sens dubte, i avís per als que celebren i exalcen que Barcelona i bona part de Catalunya siguin objectiu cobejat d’inversors mundials en el seu sector immobiliari. O sigui, rendistes del segle XXI.