O boxejador, o violinista

«Pretendre que qui decideix es comporti èticament per motius econòmics és tan insensat com pretendre que una persona s’abstingui de beure un verí perquè té mal gust. Aquest mena de formació acabaria educant directius condemnats a morir enverinats tan bon punt topessin amb verins amb un sabor que els resultés agradable». Així s’expressava Rafael Termes en una conferència a Mèxic, el 1993, quan analitzava un dels seus temes favorits: l’ètica en el món dels negocis.

Termes va ser un dels principals directius bancaris espanyols de l’últim quart del segle XX. Enginyer de formació, humanista (tenia passió per l’antropologia), impulsor de l’IESE el 1959 i de l’Associació Espanyola de la Banca (AEB) el 1980. També va fundar, a Barcelona, l’Institut d’Analistes Financers (IEAF), la secció catalana de la qual, presidida per Cirus Andreu, ha posat el nom de Rafael Termes al nou guardó per a estudis sobre l’actuació professional dels analistes financers.

Diferents prioritats

Fa uns dies hi va haver acte acadèmic a l’IESE de Barcelona. El premi s’ha atorgat a 'La (ir)rellevància de l’ètica', treball conjunt del degà d’Econòmiques de la Universitat de Navarra (amb seu a Pamplona), Ignacio Ferrerro, i la professora Marta Rocchi, de la Universitat de la Santa Creu de Roma. ¿Tot queda a casa? Això sembla, però no tant. N’hi ha prou de recuperar una de les frases introductòries de Ferrero a l’hora d’exposar les tesis del treball premiat: «Potser no és aquest el lloc adequat…». Per simplificar: el professor d’Ètica en Econòmiques sabia que estava en l’entorn propi d’una escola de negocis, en què les prioritats de formació són unes altres, probablement per les expectatives de l’alumnat, sobretot els joves del MBA.

Això no vol dir, que consti, que a l’IESE no el preocupi l’ètica, tot i que el mateix professor Antonio Argandoña, l’abanderat de la responsabilitat social a l’institut de Pedralbes, més d’una vegada ha mostrat la seva discrepància, en aquest punt, de Termes, doctrinalment més pròxim a Adam Smith i Friedrich Hayek i el liberalisme de mercat.

Ferrero i Rocchi, sense apartar-se del rigor acadèmic exigit, són explícits en la seva tesi de 30 pàgines: a les escoles de negocis no els aniria malament introduir assignatures d’humanitats, com ara antropologia, ètica i història. Ja el 2009, el responsable d’estudis de l’IESE, en declaracions a aquest diari davant la debacle financera iniciada a mitjans del 2007, admetia que si molts exalumnes es proposaven com a principal objectiu professional treballar a la City de Londres i el seu entorn de cobdícia i curtterminisme, d’inspiració calvinista, alguna cosa podria estar fallant en el pla de formació.

L’argumentació del treball de Ferrero-Rocchi té un punt de partida original, un article del filòsof escocès Alasdair MacIntyre de fa un parell d’anys titulat de forma bastant explícita: 'The irrelevance of ethics'; és a dir, per a qui es dediqui a les finances l’ètica és un destorb, «igual que l’entrenament d’un boxejador li dificulta convertir-se en un violinista virtuós».

L’humor britànic de MacIntyre, reconegut entre filòsofs per la recuperació del pensament d’Aristòtil en la filosofia contemporània, és només un punt de partida per assentar la seva exigència, compartida pels guardonats, de nous valors humanístics per als operadors financers, que compensin les seves tendències principals, com ara l’excés de confiança en un mateix, la temeritat, la desvinculació de les conseqüències de les seves decisions i el curtterminisme.

Situats en el context d’Aristòtil i el seu concepte d’ètica de virtuts (no religió, moralitat en sentit ampli, el que avui se’n diu valors), a cada un d’aquests vicis s’oposen els esmentats coneixements d’antropologia, disciplina financera (temperància), ètica i història.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Per si algú veu símptomes de penediment o culpabilitat (catòlics) en aquestes reflexions, cal afegir la cita que Rocchi i Ferrero fan del gens sospitós banc Morgan Stanley, segons el qual cada vegada són més les companyies que seleccionen alumnes d’humanitats competents i elles s’encarreguen de la formació tècnica.

El savi Termes, quan era directiu del Banco Popular, sempre explicava que entre creixement o rendibilitat preferia això segon. Profecia que es compleix aquests dies. Només cal veure si, a més, des de les humanitats s’aconsegueix que un boxejador toqui el violí.