La feina és per a l'estiu

El turisme, principal indústria espanyola, concentra l’oferta d’ocupació més gran per a aquest estiu, especialment a les zones de sol i platja, una tendència que es mantindrà al llarg d’un any en què es preveu un  nou rècord de visitants. Si a l’activitat turística pura (els hotels, els transports i l’oci, entre altres) s’hi uneix la de restauració (els bars i els restaurants), l’oferta supera en un 39% la del 2016, segons dades de la plataforma Infojobs.

Encara que el nombre de vacants a cobrir per a totes les feines es manté en xifres similars a les de l’any ­passat, Infojobs centra l’increment en les referides a les activitats de turisme i restauració. Per exemple, dels 537 llocs de treball vacants oferts per a aquest estiu fins fa dues setmanes, 494 eren per treballar en l’hostaleria.

L’ATRACCIÓ DE BARCELONA

L’aplicació Job Today, que posa en contacte empreses i treballadors per cobrir llocs de treball en 24 hores, sospesa una xifra similar, un creixement del 35% respecte al 2016, a totes les zones, si bé és cert que Barcelona i Madrid superen la mitjana amb ràtios del 37% i del 42%, respectivament. Dins del sector serveis, el segment de les activitats vinculades a l’hostaleria i al turisme representa el 50% de totes les ofertes publicades. La capital catalana encapçala la llista de vacants d’Infojobs (1.008) i acapara gairebé el total de les que hi ha a Catalunya (1.275).

A través de tots dos intermediaris, el perfil més demanat és el de cambrer, seguit per volum d’ofertes pel personal de cuina, els comercials, el d’esdeveniments i els professionals del transport.

 En la seva projecció d’ocupació per al tercer trimestre de l’any, Manpower, un dels grups internacionals líders en treball temporal, preveu un creixement en la previsió de contractació del 16%.

POBRESA LABORAL

El que no millora, però, són les condicions en què els treballadors duen a terme la seva activitat. «Gairebé el 96% dels contractes d’aquest sector són de caràcter temporal, molts d’ells contractes formatius sense formació, en pràctiques i becaris per pagar menys», afirma Gonzalo Fuentes, coordinador d’hostaleria de la Federació de Serveis de CCOO.

 En la professió, «hi ha ocupació pobra», subratlla Fuentes, «perquè hi ha molts treballadors que reben salaris d’uns 500 euros que poden sumar 200 euros més si es netegen més habitacions».

 «La pobresa salarial repercuteix enormement en la qualitat del servei i en aquestes condicions no hi pot haver un model sostenible de turisme», insisteix, i amb les dades de rendibilitat a la mà assenyala que els beneficis del sector han crescut per sobre dels que hi havia abans de la crisi, cosa que, segons la seva opinió, és «indecent i immoral». A aquest responsable sindical amb gairebé 40 anys de feina en el sector no li estranyen les expressions com turismofòbia manifestades en ciutats com Barcelona perquè, «al final, el repartiment de la riquesa no arriba a la gent». La precarització que en els últims anys impera en el sector té dues causes relacionades: l’entrada de les empreses multiserveis, que són tentacles de les turístiques pròpiament dites, i la falta de convenis col·lectius. 

CONVENIS BLOQUEJATS

En l’actualitat, hi ha 27 convenis bloquejats, denuncia CCOO, dels quals 20 són provincials (entre ells els de Barcelona, Madrid i Sevilla) i set d’àmbit autonòmic, que afecten un total de 609.061 treballadors.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Les empreses multiserveis, que són les que proveeixenmà d’obra temporal i barata, han aflorat pels avantatges que ofereix la reforma laboral als empresaris perquè es despengin del conveni sectorial, amb més drets i salaris més alts, i prioritzin els d’empresa, que en la majoria dels casos són nous i amb menys presència sindical. 

«Aquesta és la cara B del turisme», subratlla Fuentes, en què es «maximaliza el benefici» mitjançant el dúmping i el «frau de llei». En concret, denuncia que és habitual el contracte per dues, tres o quatre hores però en realitat se’n fan vuit, 10 o fins i tot més. Per això una de les reivindicacions sindicals és que les subcontractes paguin els mateixos salaris que les empreses a les quals presten els seus serveis.