Unai Sordo: "S'ha de desincentivar la contractació precària"

Unai Sordo (Barakaldo, 1972), nou secretari general de CCOO, té l’agenda plena per a un mandat de quatre anys i prepara la seva reunió amb Mariano Rajoy d’aquest dilluns.

–¿Ser elegit amb un 88% de vots però amb una executiva amb el 61% és un problema?

–Crec que és una mostra que una part del congrés no ha entès alguna polèmica interna. El que toca és aclarir les coses i que la gent sigui conscient que més enllà del resultat, aquest és un projecte col·lectiu, és una executiva molt solvent i hem de posar-nos mans a l’obra.

–¿Com veu el cas de Francisco Carbonero?

–Està dins d’una investigació, no se l’acusa de res i encara no ha declarat. És un home que no ha tingut cap actuació sobre els ERO d’Andalusia i s’espera que això se substanciï en l’actuació judicial.

–¿Quin és el significat d’aquest ­sindicalisme de proximitat que promet?

–Significa que el sindicat ha de construir la seva capacitat de negociar amb els governs i amb les patronals enfortint la base, i això només es fa amb una presència contínua als centres de treball, que són molt diversos. La construcció d’aquesta legitimitat sindical parteix de la força que tinguem per baix. No és una tonteria. En aquest moment en què els marges de negociació dels governs i l’orientació de les polítiques són les que són, molt difícils per als acords, quan la patronal té voluntat de bloquejar la negociació dels convenis, hem de tenir clar que s’ha de millorar la correlació de forces i això es fa guanyant posició a la base. Avui la realitat és més complexa que el salari i la jornada i les relacions laborals s’han de desenvolupar amb pre­sència contínua al centre de ­treball.

–¿Quina és la primera reivindicació que li plantejaria al president del Govern? 

–Té a veure amb els Pressupostos. Tal com estan les restriccions pressupostàries, producte del sostre de despesa, aquest país no va iniciarà una política expansiva que crec que necessita per tenir un creixement econòmic més sostenible. I s’ha de modificar el model de relacions laborals. Espanya no pot estar en la temporalitat i la precarietat sistemàticament tant si l’economia va bé, com malament o regular. S’ha de millorar la productivitat però no per la via de rebaixar els salaris, sinó per la millora tecnològica, s’ha de fer que els acomiadaments siguin l’última opció i s’ha de desincentivar la contractació precària; s’ha d’enfortir una política de rendes sobre una renda mínima i les prestacions de desocupació. No pot ser que la gent es quedi en situació d’exclusió social, i s’ha de reforçar el sistema públic de pensions millorant els ingressos i anul·lant la reforma del 2013.

–En aquest context, ¿on situa la mobilització?

–La mobilització és necessària quan es produeixen bloquejos o quan el Govern adopta mesures que van en contra dels interessos de la gent a la qual representem. La mobilització com a denúncia és un baló d’oxigen per a la societat. Però és molt més que vagues o manifestacions. És una actitud d’informació i contacte permanent amb la gent.

–¿Hi ha esperança per als joves?

–Sens dubte, però no s’ha de caure en l’èpica de l’individualisme. Els joves, com els que ja no ho són, només podran ser amos de les seves condicions de vida i de treball en la mesura en què estiguin organitzats. Ens han inculcat aquesta espècie de somni americà que un individualment pot resoldre la seva trajectòria vital i no és així. En les relacions conflictives que marquen el context, i les econòmiques ho són, només des de l’organització de la gent més jove es poden revertir algunes coses. Els canvis exigeixen adequació contínua dels sabers i les habilitats, però la joventut està preparada per a això. La lluita pel saber és fonamental en el món del treball perquè els canvis no ens deixin a la cuneta de l’exclusió social.

Notícies relacionades

Una 'app' clau en la gestió de la traçabilitat de palets amb la nova legislació

Solaria es crema amb el sol

–¿Considera inapel·lable la reforma constitucional?

–El debat territorial a Espanya ha de canalitzar-se per la negociació política amb altura de mires, amb un intent d’acords transversals, amb fórmules referendàries legals i en un model federal que possibiliti contrarestar l’hegemonia que exerceixen els agents econòmics debilitant el mateix espai públic. Crec que no es pot pensar que la judicialització del tema arreglarà els problemes, tret que pensem que, per exemple, en el tema de Catalunya no hi ha un problema polític sinó una bogeria col·lectiva, la qual cosa és no entendre la realitat. És perfectament compatible una legitimitat a través d’un referèndum que aniria implícit en una reforma estatutària amb una reforma constitucional que també requeria un referèndum en el conjunt de l’Estat.