El Banc d'Espanya admet que el retard en el rescat bancari n'ha encarit el cost

Nou anys després de l’esclat de la crisi, el governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, va fer ahir per fi una autocrítica pública, encara que matisada, de la gestió de la crisi bancària per part de les institucions espanyoles. La més innovadora i inesperada (no apareixia en el seu recent informe sobre la crisi) va ser admetre que el retard de les autoritats polítiques i bancàries del país a afrontar els problemes de les entitats financeres els primers anys de la crisi «podria haver compromès un  volum de recursos públics més elevat que un enfocament més agressiu o ambiciós». És a dir, que la tardança a actuar va obligar a aportar més ajudes, fins al punt d’arribar en termes nets a l’equivalent a 3,8 punts de deute públic, dos punts més que la mitjana europea.

Tot un dard al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero i del mateix supervisor en època de Miguel Ángel Fernández Ordóñez. Entre el 2008 i el 2009, tant a l’Executiu (el recolzava el ministre Miguel Sebastián) com en el sector (ho va demanar el president de la patronal de les caixes, Juan José Quintás) es va plantejar la possibilitat d’injectar ajudes urgents de capital a les entitats més febles i treure els actius tòxics a un banc dolent, com va passar en altres països com Alemanya, el Regne Unit i els Estats Units. L’oposició del ministre Pedro Solbes i l’interès de Zapatero a restar importància a la crisi els van fer optar per un enfocament més gradual.

Linde, nomenat per l’Executiu de Mariano Rajoy el 2012, va destacar que al començament de la crisi hi va haver un «excés de confiança» en la capacitat de les entitats per solucionar els seus problemes per si mateixos. Però també va matisar la seva crítica. «Quan es podia fer (el llavors anomenat 'manguerazo', el 2007 i 2008), no feia falta. I quan feia falta (2009 en endavant), no es podia fer, no hi havia capacitat fiscal», va afirmar en la primera sessió de la comissió d’investigació de la crisi bancària al Congrés.

CRÍTICA I DEFENSA

L’època del Govern de José María Aznar i del governador Jaime Caruana també ha rebut crítiques. El Banc d’Espanya, va reconèixer, «no va adoptar mesures que potser haurien pogut frenar el gran augment del crèdit» entre el 2001 i el 2007 (un 221% en el sector privat). Li faltaven, va admetre, eines legals per fer-ho, però podia haver fet servir la seva capacitat de «persuasió moral, que als bancs centrals és important».

LES QUOTES PARTICIPATIVES

Notícies relacionades

Impostos i el gat de Schrödinger

Hereu anima a fer pedagogia sobre la innovació i les marques

Una altra vegada respecte de l’època de Zapatero i Ordóñez, va sostenir que les fusions fredes de caixes (els anomenats SIP) «no van ser suficients per resoldre els problemes de solvència i governança» d’aquestes entitats. Tampoc van donar «bon resultat», va argumentar, les quotes participatives (una espècie d’accions sense drets polítics que podien emetre les caixes per captar capital però que només va fer servir la CAM) i no es va saber com «ningú o gairebé ningú» np va poder veure venir la segona recessió, que –ha disculpat les autoritats d’aquell moment– «va truncar» l’estratègia seguida fins llavors.

Linde, d’aquesta manera, va elevar el to de les autocrítiques esbossades a l’informe del Banc d’Espanya sobre la crisi, molt criticat per la seva tebior. «Que hi va haver errors soc el primer de reconèixer-ho», va admetre després de defensar que el document buscava que «tothom el pugui llegir sense sentir-se molest». Autocrítica, això sí, matisada: «No puc estar d’acord que el que va fer el Banc d’Espanya aquells anys va ser un fracàs». I va defensar que l’estratègia des del 2012 (en la seva època i la de Rajoy) «ha permès aconseguir la normalització» del sector bancari.