Blesa: el banquer a qui li van arribar les vaques magres

Any 2005. Els resultats de Caja Madrid pugen com l'espuma sobre l'onada de la bombolla immobiliària, que poc després es revelaria com un sisme submarí. Ildefonso Sánchez Barcoj, director financer de la quarta entitat financera espanyola i mà dreta del seu president, anuncia al seu cap, Miguel Blesa, que li farà un pagament extraordinari i tanca el correu amb una frase que avui dia resulta premonitòria: “Disfrutem, per si algun dia arriben les vaques magres”.

Les vaques magres sens dubte van arribar i es van carregar la carrera i la imatge d'aquell llicenciat en Dret de Linares (Jaén) que havia de complir 70 anys d'aquí uns dies i que mai hauria somiat arribar a l'elit bancària si no hagués sigut per la seva íntima amistat amb José María Aznar, a qui va conèixer preparant les oposicions per a inspector d'Hisenda. "Sempre anaven junts. Aznar era simpàtic, però feia la sensació que estava molt condicionat per la seva dona, Ana Botella, que resultava bastant antipàtica. Blesa i la seva dona (María José Portela) eren, en canvi, agradables. Hi havia molta gent que els tenia mania per la seva pinta de senyorets 'pijos'. Semblaven molt més grans del que eren per la seva manera de vestir”, recorda algú que els va tractar en aquells anys.

La proximitat entre Aznar i Blesa era tanta que van decidir demanar el mateix primer destí com a inspectors, Logronyo, on van ocupar dos pisos al mateix edifici que es van jugar tirant una moneda a l'aire. A partir d'aquí, els seus camins es van separar. Aznar va entrar en política i Blesa va ocupar alts càrrecs al Ministeri d'Hisenda. Després va passar al sector privat com a assessor fiscal. Però l'amistat mai es va trencar i l'expresident va utilitzar el seu ascendent poder polític per col·locar el seu vell company als consells d'Antena 3 i Caja Madrid. 

INVERSIONS ARRISCADES 

Només uns mesos després de l'entrada d'Aznar a la Moncloa, el 1996, Blesa va ser elegit president de l'entitat financera, la segona i eficient caixa del país, que alguns anys havia aconseguit fins i tot uns beneficis més elevats que La Caixa. Des del primer moment va donar prova de la seva ambició. En una reunió amb 230 directius, els va anunciar la seva intenció de llançar un procés d'inversions "més complexes", que comportaven "grans riscos" però també "la possibilitat de més beneficis".

Aquesta estratègia va ser la que va portar a terme fins al gener del 2010, quan Mariano Rajoy va entregar el seu lloc a Rodrigo Rato, en una decisió salomònica per acabar amb la pugna entre Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallarón per controlar l'entitat. La seva gestió, així, va ser l'exemple paradigmàtic de la carrera d'excessos que va suposar la desaparició de bona part del sector financer i va obligar Espanya a demanar el rescat europeu el 2012.

Malgrat això, Blesa va presumir públicament de multiplicar per sis les dimensions de Caja Madrid, però es va negar a assumir cap responsabilitat en la caiguda de Bankia (fruit de la fusió de l'entitat i sis caixes més): "Els excessos els vam cometre tots els actors". Ni tan sols va reconèixer haver perjudicat els clients de l'entitat que van comprar 3.000 milions d'euros en preferents. "No admeto que digui que he causat un dany", va desafiar Alberto Garzón, diputat d'IU, durant una compareixença al Congrés el novembre del 2012.

RETIR NO TAN DAURAT

Deixar l'entitat que l'havia enlairat a la cúspide del poder econòmic va ser un fort cop per a l'executiu. "Sí. Jo estava fenomenal", va confessar en la seva última roda de premsa davant la pregunta de si li hauria agradat seguir. Una pena, això sí, ben esmorteïda pel semiretir daurat del qual pensava disfrutar (va cobrar 12,44 milions només entre el 2007 i el 2010). Amb el que no comptava és amb l'allau de casos judicials que se li cauria al damunt i que li va esborrar el somriure que presumia, en ple assetjament d'Aguirre per per fer-lo fora del seu càrrec, que “mai” havia de perdre.

El primer cop va ser inaugurar la llista de banquers que han entrat a la presó durant la crisi per decisió del controvertit jutge Elpidio José Silva, que investigava la compra d'un banc a Miami i uns crèdits a l'expresident de la CEOE Gerardo Díaz Ferrán. La mesura va ser anul·lada 15 dies després i el magistrat va ser condemnat a 17 anys i mig d'inhabilitació. “He patit molt en la meva vida personal, professional i familiar, i en el meu prestigi, que en tenia”, es va queixar Blesa.

Però pitjor va ser l'esclat de l'escàndol de les targetes ‘black’, pel qual va ser condemnat a sis anys de presó al febrer després de gastar-se 436.688,42 euros en safaris, restaurants i hotels de luxe, i vins d'alta gamma. També la publicació de més de 8.000 'mails' de la seva època de Caja Madrid, en què van quedar patents la ingerència i la petició de favors d'alts càrrecs del PP, així com la seva posterior implicació en els ‘papers de Panamà’.

TASQUES DOMÈSTIQUES

Notícies relacionades

Un tret al pit acaba amb Blesa

"Un jubilat no és un ignorant financer": les 10 frases més polèmiques de Blesa

Blesa estava pendent del seu recurs al Tribunal Suprem per la condemna de les ‘black’ i afrontava un altre judici amb una petició de presó de quatre anys pels sobresous a directius en Caja Madrid, a més d'una tercera causa a l'Audiència Nacional per les preferents. Els seus comptes, un dipositat en la banca privada (alts patrimonis) de Bankia, estaven embargats i el banquer caigut en desgràcia es lamentava de no tenir diners i d'haver de fer ell mateix les “tasques domèstiques”.

Segons han explicat fonts del seu entorn, en els últims temps no se'l veia deprimit. Sí preocupat per la batalla judicial en què estava immers, però tenia “serioses esperances” que el Suprem li donés la raó. L'exbanquer havia perdut tracte amb bona part dels seus antics contactes al PP i en el món econòmic i dedicava la major part del temps a les seves aficions (la fotografia, la caça i la jardineria) i a la família (la seva única filla el va fer avi el 2012 i s'havia casat amb Gema Gámez, exempleada de Caja Madrid, el 2013 després d'anys de relació).