L'exgovernador Caruana se'n renta les mans i culpa els banquers de la crisi

Ni indici d’autocrítica. Fa uns dies, el governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, va admetre per fi que la institució podria haver fet més per punxar la bombolla immobiliària. Però el seu responsable en aquella època, Jaime Caruana, ho va rebutjar ahir. L’organisme va fer «molt», de fet «més que els d’altres països», i si no va prendre més mesures va ser perquè no tenia «eines», s’ha escudat després d’acusar de la crisi els gestors de les entitats financeres i, de forma més indirecta, els polítics.

L’avui director del Banc Internacional de Pagaments (BIS) de Basilea va plantejar una jerarquia de responsabilitats: els gestors de les entitats (bàsicament caixes), els seus òrgans de govern, el control del mercat (analistes i inversors institucionals) i, només en últim lloc, el supervisor bancari. «El Banc d’Espanya no era el que concedia els crèdits», es va defensar Caruana, després d’afirmar que «la tolerància al risc dels gestors no pot ser substituïda pel supervisor».

La seva autodefensa va ser molt criticada per tots els grups parlamentaris en la comissió d’investigació del Congrés sobre la crisi bancària. Significativament fins i tot pel PP, tot i que Caruana va ser alt càrrec del Ministeri d’Economia en el Govern de José María Aznar, abans que el vicepresident Rodrigo Rato l’ascendís a governador entre el 2000 i el 2006, per posteriorment emportar-se’l amb ell al Fons Monetari Internacional (FMI).

Millor que la resta

L’exgovernador, sabent que Linde l’havia deixat en una posició complicada, va iniciar la seva intervenció defensant la necessitat d’avaluar les decisions tenint en compte les circumstàncies i la informació que hi havia quan es van prendre: «A posteriori tot es veu més clar». Amb aquest argument podria haver reconegut algun error, però es va enrocar.

De fet, va presumir que el Banc d’Espanya «va anar al davant de moltes altres institucions a l’hora de veure part dels problemes». I si no va saber preveure’ls tots va ser perquè «era impossible» predir la «descomunal» crisi global. L’organisme, va sostenir, «va avisar reiteradament» sobre la forta alça del crèdit, i en un document del 2003 ja va assenyalar una «sobrevaloració» dels actius immobiliaris d’entre el 8% i el 20%.

Sobretot i repetidament es va acollir a una mesura «innovadora» no adoptada per altres ­països: les provisions genèriques per afrontar futures pèrdues. Aquestes, va assegurar, van ser objectiu de «crítiques» i «pressions» tant a nivell internacional com dels bancs, però, encara que «no van ser suficients, van ajudar, juntament amb la supervisió, a moderar els efectes de la crisi». Així, va assenyalar, les entitats comptaven amb 26.400 milions de provisions el 2006, de les quals la ­majoria (23.100 milions) eren ­genèriques.

Carta dels inspectors

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Molts portaveus de grups parlamentaris li van retreure la carta que l’associa­ció d’inspectors del Banc d’Espanya va remetre al vicepresident socialista Pedro Solbes l’any 2006, en què acusaven Caruana d’un «complaent optimisme» en la valoració que feia de les entitats bancàries. «Confonen el to (moderat) amb la complaença», es va defensar l’exgovernador, que també va al·legar que la «legislació no permetia fer algunes de les coses que ells deien».

De forma més velada, també va criticar els dirigents polítics. Així, va negar haver patit «pressions» dels governs d’Aznar i Zapatero, però va lamentar que no prenguessin més mesures fiscals i de reformes estructurals. Quan va deixar el càrrec, va afegir, l’economia espanyola «no tenia un camí predeterminat, tenia marge de maniobra». Una pulla a l’Executiu del socialista, que el va substituir per Miguel Ángel Fernández Ordóñez: «Me’n vaig anar amb certa frustració que al Banc d’Espanya no li haguessin fet més cas sobre el crèdit».