opinió
El 'pastito interior' a la casa Macaya
40175892 601
«'Decíme Miguelito, a vos no os indigna este cartel'», pregunta Mafalda. El rètol avisa que no es pot trepitjar la gespa [pasto, per als argentins]. Respon el ninot de Quino més repentinat: «'No. Qué me importa. Yo tengo mi pastito interior'». Ve a dir que no val la pena discutir sobre espais comuns que no s’han de trepitjar si cadascú té els seus espais interiors als quals no s’ha d’accedir i encara menys molestar.
Jaume Lanaspa, patró de La Caixa i delegat del Club de Roma a Barcelona va utilitzar aquest diàleg de Miguelito i Mafalda, dilluns passat, per obrir curs de col·loquis a la casa Macaya amb un oferiment encomiable, la presència de Lola López, comissionada d’Immigració de l’Ajuntament de Barcelona. Antropòloga, gallega, des de fa anys postula una tesi de digestió col·lectiva difícil, la interculturalitat. Per resumir, aquest concepte va més lluny de la multiculturalitat, que és l’acceptació que en un país d’al·luvió d’habitants, i Catalunya ho és des de fa dècades o segles segons es miri, assumeixi que han de respectar-se els costums dels veïns, tant de vestuari com de menjars preferits, però sense anar més enllà.
La interculturalitat abona la tesi que s’han de compartir les aportacions dels altres en qüestions de convivència, fins al punt d’acceptar, per exemple (ho va posar López), que abans que una adolescent (i la seva família) rebutgi les activitats a la piscina o a la platja, hauria de contemplar-se l’opció del burquini. En el mateix camí, potser d’anticipació, cada vegada són més les empreses britàniques i franceses que adapten el seu calendari laboral a les necessitats dels seus empleats musulmans de respectar el Ramadà.
L’adaptació multicultural és tesi controvertida, presa fàcil ideològica dels que sacsegen els barcelonins que ens governen, amb motiu o sense. Però també extensible als que han programat la ponència de Lola López a la seu de CaixaBank, en la seva variant Obra Social, i ni més ni menys que com a lliçó inaugural de les activitats de la casa Macaya, a càrrec dels membres del Club de Roma.
Posats a revisar equívocs, la citada apologia de la multiculturalitat, documentada i sòlida, de Lola López, té una empara impecable, per més que els pesi a previsibles detractors (¿Què fa La Caixa patrocinant aquesta López partidària de la dissolució de l’Europa cristiana?, seria un tuit previsible) entre els objectius del Club de Roma. Des de 1968, aquesta xarxa de debats mundial, plena de científics solvents, ideada fa 60 anys per l’industrial progressista italià Aurelio Peccei, promociona desenes d’estudis sobre sostenibilitat i benestar del planeta. I entre les seves derivacions, també en l’àmbit socioeconòmic, hi ha analitzar i promoure polítiques que trenquin estereotips. Per exemple, el de la integració d’altres cultures en el model productiu català/europeu.
Falsos mites
¿Va convèncer Lola López els assistents? No del tot. Per exemple, quan se li va preguntar si el seu model multicultural (no el pluricultural, que és el que acaba en guetos en grans ciutats) hauria d’assumir les diferents concepcions de no pagar impostos o tornar crèdits, adaptant-se a altres cultures com la xinesa, l’índia, la musulmana... La comissionada municipal per a Immigració va ser directa al respondre: És llegenda urbana que els xinesos no paguen impostos; i el model musulmà que rebutja la usura tampoc és desgavellat, vistos els disbarats locals en hipoteques.
Notícies relacionades
Tot bé fins que en el debat, cara a cara amb gent diversa i molt versada (Pipo Carbonell, Rafa Jorba, Baldiri Ros, Francesc Subirada, Kira Bermúdez, Albert Batlle, Gaelle Patin-Laloy, Enric Vendrell, Jordi Moreras, Francesc Raventós…) va aparèixer el gran dubte, irresolt i que turmenta a tothom en termes d’immigració: ¿Per què fracassen els models d’integració? Parlaven de Ripoll, on ningú va pensar en la importància del 'pastito' interior.
