La hibernació de l'euro

La intensa agenda de col·loquis del Cercle d’Economia de vegades depara l’oportunitat de contrastar opinions en pocs dies. Ha passat en les últimes setmanes a propòsit de les eleccions generals a Alemanya celebrades el 24 de setembre. Un acte anterior i un altre de posterior a aquesta data a la institució han permès conèixer, amb ponents de primeríssim nivell, la pervivència de les diferents visions del futur de la Unió Europea i el seu mascaró de proa, l’euro.

Recompte. El divendres 22 de setembre, sessió conjunta del Cercle d’Economia amb el Cidob i EuropeG per aportar una visió optimista ('Després de la crisi, un avenç a la zona euro' n’era el títol) després dels indicis racionals que el pitjor de la crisi financera iniciada l’estiu del 2007 a la zona dòlar està a punt d’obtenir l’alta mèdica, amb revisions periòdiques. El ponent, ni més ni menys que Enrico Letta, ex primer ministre italià i europeista amb el pedigrí de presidir l’Institut Jacques Delors (l’últim europeista francès, el segle passat). 

Segona part, amb tot el mèrit: la Cambra de Comerç Alemanya compleix cent anys de presència a Espanya i ho commemora al Cercle d’Economia ('El futur de la Unió Europea'). Indiscutible l’aportació i influència alemanyes en l’estructura econòmica catalana. Una altra sessió el 27 de setembre, amb un ponent del màxim nivell, Clemens Fuest, president de l’IFO-Institut. El càrrec pot sonar a cosa comuna, però no és així: l’IFO, amb seu a Munic, és el centre de pensament més influent a Alemanya, cosa que equival a ser determinant també en el debat de les idees al voltant de l’Europa econòmica i política, per aquest ordre.

Letta va advertir que les eleccions alemanyes del 24 de setembre marcarien el futur de la Unió Europea almenys fins al 2020, combinada amb el previ final de mandat de personatges tan rellevants com Mario Draghi (l’'expremier' italià el va definir gairebé com l’autèntic refundador salvífic de la UE) i Jean-Claude Juncker, l’actual equilibrista al timó de l’entramat burocràtic de Brussel·les.

Letta va dibuixar escenaris postelectorals a Alemanya. La guanyadora Angela Merkel hauria de triar entre mantenir la coalició amb els socialistes o recuperar l’aliança amb els liberals als quals hauria de sumar als Verds, segons l’aritmètica parlamentària. En això estan aquesta setmana. Però el discurs de Letta, en termes que són decisions exigibles i necessàries, era que tot el que es faci a partir d’ara ha de ser la consolidació de l’euro, és a dir, que es creïn d’una vegada els instruments que l’han de mantenir com la millor idea dels fundadors de la UE a mitjans del segle passat. 

L’expressió visible és que hi hagi un Fons Monetari Europeu, és a dir, que es creï un instrument monetari supraestatal europeu que, amb dotació suficient, pugui ser el que fa i desfà en les economies de 512 milions de ciutadans. I qui mani allà hauria de tenir com a interlocutor un ministre europeu d’Economia i Finances poderós, és a dir, capaç de tractar de tu a tu, i per sobre, amb els ministres de l’eurozona. ¿Per què? Perquè hi ha prou consens que adoptar l’euro va ser precipitat perquè es pensava que tot l’any seria estiu, però després arriba l’hivern i els microbis s’expandeixen.

El nucli compleix

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

I aleshores arriba Fuest, recentment designat l’economista més influent d’Alemanya, i treu una successió de gràfics que tornen els presents a l’escenari del rigor, l’exigència i la doctrina que si hi ha euro és perquè el nucli central (Alemanya, Benelux, Àustria, Finlàndia) compleix millor. O sigui, novament, nord-sud, ignorant en excés que l’euro, malgrat tot, els ha acostat tots dos quan la política va per sobre de l’economia.

A part d’això, Fuest va posar el dit a la llaga, un principi que cap economista versat negarà: no es pot compartir moneda i divergir en productivitat els països que la integren. Es creia que la moneda única forçaria aquella convergència i ha sigut tot al contrari. Que es pretengui ara que la solució a la crisi de l’euro és que el deute públic dels països sigui comú, és a dir, deute europeu (i aquí s’hi ha d’incorporar la idea del Fons Monetari Europeu com a autoritat supervisora). «Ningú ho vol, no passarà», va sentenciar Fuest. No és que arribi l’hivern de l’euro, és que Alemanya vol hivernar-lo. I ho farà, amb raons sòlides.