Receptes contra el malestar

Diumenge passat el suplement Més Diumenge d'aquest diari va publicar un extens reportatge de Ricardo Mir de Francia sobre una nova i poc coneguda epidèmia als Estats Units, l'addicció als analgèsics amb recepta. Se li atribueix la mort de 200.000 americans des del 1999. L'origen i expansió del fenomen és conegut: la creació del concepte del dolor crònic i la seva associació amb la possibilitat d'atacar-lo mitjançant fàrmacs (opiacis) amb recepta i els estudis oportuns que diuen que el seu consum controlat no genera addiccions. Una oportuna campanya avalada per metges de prestigi i el suport financer d'alguns laboratoris ha fet la resta.

Es pot argumentar que allà ells, perquè el model sanitari dels Estats Units es regeix per principis d'assegurances privades, fiant-ho tot a la regulació social o obligatorietat de l'assegurança, substancialment diferent del model del Sistema Nacional de Salut (SNS), que es basa en la provisió pública de l'assistència sanitària, amb independència de si la prestació és pública o privada.

Retallades en sanitat

Ja és tòpic assenyalar aquest SNS com un dels sectors que més han patit les retallades indiscriminades de la despesa pública des de fa deu anys. En procés de recuperació, molt discutible en la seva solvència, cal preguntar-se si en aquest cas s'aconseguirà recuperar el model vigent fins al 2007 amb les modificacions que calguin i si, a llarg termini, es poden establir principis rectors per a la sanitat pública que quedin a resguard dels cicles econòmics. Dos textos, de gènere molt diferent, poden orientar la resposta.

Primer, el document impulsat per la Fundació Novartis sobre el futur de l'SNS els pròxims anys postcrisi. El mètode de treball ha sigut la selecció d'un panell de 124 persones relacionades amb la sanitat (metges, infermeres, gestors hospitalaris, consellers de sanitat, usuaris, acadèmics…) amb un qüestionari bàsic de grans objectius i la classificació entre el que es desitja que passi i el que es creu que passarà. 

Síntesi d'algunes conclusions. S'hauria de recuperar el caràcter universal de la prestació sanitària i el seu finançament, encara que es tem, per un costat, que serà difícil aconseguir-ho; i, per l'altre, que s'haurà d'afrontar d'una vegada el mal anomenat copagament. Això sí, amb criteris discriminatoris en funció del cost-efectivitat, segons alguns, amb imposició del criteri previsible que al final seran els interessos polítics i pressupostaris els que fixaran les prioritats.

Diferències autonòmiques

Els dos grans temes que més dissentiment creen entre els consultats és el cost farmacèutic i l'anivellament de la despesa sanitària interterritorial (les diferències de serveis entre comunitats i l'assistència a pacients d'una autonomia en una altra). Dels fàrmacs, el que ja era previsible: es gasta massa i a vegades sense justificació, però el gat de la despesa seguirà campant sense cascavell. Es podria resumir que es tem un estancament de les polítiques de salut, però segueix encesa la llumeta esperançadora d'exigir més democràcia en el control social dels gestors i el dret del malalt a elegir i decidir sobre el seu propi benestar (o malestar, segons es miri).

Segon, el discurs del catedràtic (UPF) Guillem López-Casasnovas amb motiu de la seva incorporació com a membre numerari en la secció de Ciències Socials de l'Institut d’Estudis Catalans. Condensa en 31 pàgines bondats i defectes del sector. Una dosi combinada de filosofia moral (és just redistribuir des de l'Estat) i anàlisi del context de per què a vegades funciona el mercat i a vegades no, ¡amb els seus números! com a argument capital, és la recepta d'aquest acadèmic de llargues prestacions al sector de la salut.

Finançament solidari

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

"Redistribuir -adverteix López-Casasnovas- enfronta sovint eficiència i equitat", el que aporta el mercat i el que exigeix el bé comú. D'aquí ve la dificultat de triar el millor en cada situació. I anant al gra: hi ha d'haver finançament solidari per a les prestacions que demostrin que hi ha relació entre el cost i l'efectivitat. I les despeses que no es puguin assumir per massa altes, si són efectives, que s'hi apliqui el copagament en funció de la renda dels pacients.

Amb aquests criteris no s'arribaria al fenomen dels “camells amb bata”, en expressió del reportatge citat al principi.