Solbes admet que el Govern de Zapatero es "va equivocar" en la seva resposta a la crisi

Pedro Solbes, vicepresident econòmic de José Luis Rodríguez Zapatero entre el 2004 i el 2009, va admetre ahir sense matisos que el seu Govern va cometre errors: «Ens vam equivocar en bastantes coses». De les escassíssimes autocrítiques dels compareixents a la comissió d’investigació de la crisi al Congrés, la seva va ser la més clara i contundent, cosa que va merèixer l’alabança excepcionalment unànime de tots els grups parlamentaris, sobretot en contrast amb la intervenció de Rodrigo Rato del dia abans. Però, això sí, la va fer sense sang cap al seu antic president, a qui va presentar la seva dimissió en plena recessió per les seves «diferències importants» sobre com gestionar-la.

 Solbes, així, va admetre que el seu Govern hauria d’haver sigut «més valent» per aconseguir uns superàvits pressupostaris més folgats i per reformar les caixes d’estalvis, a més de reconèixer que es va equivocar «totalment» en les seves previsions econòmiques, al no tallar el dèficit exterior, moderar els costos laborals i retallar el deute encara més (del 36% del PIB, la va reduir al 10%). En canvi, va treure importància al fet que el Govern parlés de desacceleració en lloc de crisi entre el febrer i el juny del 2008: «Les dues tesis eren vàlides. No crec que incideixi en el procés ni que tingui una gravetat enorme».

L’expolític socialista no va eludir la seva part de responsabilitat: «Assumeixo la culpabilitat que tinc. Soc responsable d’haver agafat un tren que s’anava accelerant, que se’m va accelerar una mica més i que vam començar a desaccelerar una miqueta al final. Però no vam arribar a temps, ens vam quedar sense via per Lehman Brothers per fer un ajust més suau». També es va disculpar per l’impacte de la crisi en la població: «Jo era allà i podríem haver fet més. Ho sento com qui més. La gran tragèdia de la crisi és la distorsió social que ha causat en una gran massa de gent que tenia l’expectativa de tenir una feina».

Atenuants i diferències

L’exvicepresident, això sí, va plantejar algunes excuses. «Vam fer el que vam poder», seria el resum. «Arribar a la crisi amb menys deute i un ben nodrit fons de pensions va suavitzar el seu impacte financer. El que no es podia pensar abans del 2008 era en una doble recessió de la magnitud que es va assolir i la dimensió de l’impacte que va tenir en l’euro», va abundar.

També va atribuir la falta d’encert a les traves polítiques a les mesures que hauria calgut adoptar per tenir un «Govern en minoria, amb recolzaments de tercers i amb tothom amb demandes d’inversió i ganes i necessitat de més despesa». Els bancs i els constructors també es van emportar un dard: les advertències de Solbes sobre els seus excessos immobiliaris van caure «en sac foradat» perquè volien que la «festa no s’acabés».

Malgrat les seves discrepàncies, va negar que Rodríguez Zapatero fos «curtterminista». Les seves principals diferències, va explicar, van radicar en el fet que el president volia augmentar la despesa i es negava a reformar el mercat de treball sense un acord de patronal i sindicats, mentre que ell mateix rebutjava la rebaixa a l’IRPF dels 400 euros, el xec nadó de 2.000 euros i els dos plans E d’inversió municipal, i advocava per una reforma laboral i de les pensions. «Però ho dic sense cap acritud ni crítica, simplement són dues visions de les coses. Mai saps si el que pensaves que havia de ser bo ho hagués acabat sent. Sense la recessió del 2011, les seves tesis podrien haver sigut reals», va afegir.

Preferents i portes giratòries 

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

També es va referir a la carta que li van enviar els inspectors del Banc d’Espanya l’abril del 2005 per advertir-li de la «complaent lectura» de la situació que feia el governador de l’entitat, Jaime Caruana. Li va treure rellevància: es tracta d’una missiva que «té importància, però limitada», ja que considerava que la majoria de les entitats estaven ben capitalitzades i se centrava en els problemes que tindrien els hipotecats quan s’apugessin els tipus, però no en l’augment de la morositat que suposaria. També va explicar que la missiva va arribar a la seva cap de gabinet i que ell no va ser conscient de la seva existència fins al 2011.

Així mateix, va defensar que les preferents era una «idea conceptualment bona» per capitalitzar de forma privada les caixes, però que la seva venda per les entitats va ser un «autèntic desastre». A més, l’exconseller d’Enel i Barclays va defensar que seria una «desgràcia» que les portes giratòries entre el sector públic i el privat no existissin, perquè llavors només hi hauria «polítics professionals».