"La necessitat d'alguns és l'oportunitat d'altres"

Abdelali cuenta que le hagués agradat ser ministre, perquè lo de parlar en públic, en lloc d'intimidar-le, le motiva. No obstant, la vida le ha portat per camins bastant més cruels. Per motius econòmics no pudo acabar la carrera de matemàtiques en el seu Marroc natal i es va haver de posar a treballar en una fàbrica, “guanyant tan poc que gairebé no podia ni mantenir-me”, cuenta.

Els seus veïns espanyols le van permetre aprendre el castellà abans que les promeses d'una vida millor le arribessin des de l'altre costat de l'estret. “Tot fals”, es lamenta. “Fui 20 anys invisible”, cuenta Abdelali als seus 60 anys. “Invisible” és el sinònim de “sense papers”, lo que le va obligar a treballar en negre en lo que le sortís. A la precarietat se le va sumar fa deu anys un càncer, ja superat, durante el que no pudo treballar. “Va haver més d'una nit que la vaig dormir al carrer”, recorda amb el gest enfonsat.

Avui viu en un pis del barri Gòtic de Barcelona junto a la seva dona i la seva filla, de sis anys. La seva dona va travessar l'estret fa vuit anys quan ell va aconseguir regularitzar la seva situació i la petita ja va néixer aquí. “No atur de moure'm, toco totes les portes perquè no le falti de nada a la meva família. Lo que no m'entra al cap és que hi hagi persones que puguin dormir bé a les nits sabent que estan estafant a algú amb la promesa d'un empleo. Desgraciadament, per a lo que alguns és motiu de necessitat, per a altres és una oportunitat”, reflexiona.

L’Abdelali explica que li hauria agradat ser ministre, perquè això de parlar en públic, en lloc d’intimidar-lo, el motiva. No obstant, la vida l’ha portat per camins bastant més cruels. Per motius econòmics no va poder acabar la carrera de Matemàtiques al seu Marroc natal i es va haver de posar a treballar en una fàbrica, «guanyant tan poc que gairebé no podia ni mantenir-me», explica.

Notícies relacionades

La grossa i l’anunci de Campofrío

Els impostos com a arma llancívola

Els seus veïns espanyols li van permetre aprendre el castellà abans que les promeses d’una vida millor li arribessin des de l’altra banda de l’estret. «Tot fals», es lamenta. «Vaig ser invisible durant 20 anys», explica l’Abdelali als seus 60 anys. «Invisible» és el sinònim de «sense papers», cosa que el va obligar a treballar en negre en el que li sortís. A la precarietat s’hi va sumar fa 10 anys un càncer, ja superat, durant el qual no va poder treballar. «Vaig haver de dormir més d’una nit al carrer», recorda amb el gest enfonsat.

Avui viu en un pis del barri Gòtic de Barcelona amb la dona i la filla, de 6 anys. Ella va creuar l’Estret fa vuit anys quan ell va aconseguir regularitzar la seva situació i la petita ja va néixer aquí. «No paro de moure’m, toco totes les portes perquè no li falti de res a la meva família. El que no m’entra al cap és que hi hagi persones que puguin dormir bé a la nit sabent que estan estafant algú amb la promesa d’una feina. Desgraciadament, el que per a alguns és motiu de necessitat, per a d’altres és una oportunitat», reflexiona.