Pagar per treballar, una realitat creixent

Fa només uns mesos l'Abdelali no tenia feina, però tampoc els 2.000 euros que li demanaven per al curs de governant d'hotel amb què li van prometre un lloc assegurat. "Vaig veure l'oferta per internet i una vegada a l'entrevista em van dir això del curs. Quan els vaig respondre que no el podia pagar, me'n van oferir un altre per 500 euros que permetia accedir a la mateixa feina”, explica aquest veí del barri del Gòtic barceloní d'origen marroquí.

Una situació semblant a la que va viure la María Luisa, autònoma de 56 anys que fa un any que busca feina. “Ara tot es fa per internet i a la meva edat he de reaprendre a buscar feina”, explica.

A ella li van trucar per fer de venedora i la van citar en un hotel del centre de Barcelona per entrevistar-la. Allà va veure que la cita era per a un negoci de venda piramidal de productes de neteja i que per accedir-hi s'havien d'avançar uns diners. “Tot eren promeses de diner fàcil… No em vaig quedar ni al final de la sessió”, explica María Luisa, que continua buscant feina. 

Tant en professions terrenals com d'alta volada

El Xavi va arribar a Dublín en un dels avions que algun dia espera poder pilotar. Es va graduar fa tres anys i fa uns mesos va decidir pagar els 100 euros de passatge i optar a una oferta de Ryanair. A l'import del passatge hi va haver d'afegir 350 euros per costejar-se l'examen de simulador d'avió que la companyia subcontracta a una altra empresa per avaluar els candidats.

L'Abdelali, la María Luisa i el Xavi formen part del 20,2% d'espanyols que han rebut una oferta laboral en què els han sol·licitat pagar per entrar en un procés de selecció o aconseguir una feina, segons dades d'un informe d'Adecco.

“Pagar no agrada, però fer-ho et permet entrar. Sobretot després de costejar-te una carrera de 100.000 euros com la meva. Ho veig com una inversió i, principalment, perquè si tu no ho pagues ho farà un altre”, explica el Xavi. Per les seves paraules, aquest noi també forma part del 12,4% d'aturats que han pagat o estarien disposats a fer-ho per trobar feina, segons dades del mateix estudi.

El Marc és un altre pilot que, a diferència del Xavi, sí que va passar la prova i acaba de finalitzar els dos mesos de formació específica que li exigeix Ryanair. Cost: 30.000 euros, que ha hagut de demanar al banc.

Una realitat que no arriba als sindicats

Els sindicats consultats -CCOO, UGT i CGT- són conscients d'aquesta realitat laboral, encara que, tot i això, no poden explicar casos concrets que els hagin arribat ni aportar dades pròpies.

Qui sí que treballa amb casos com els de l'Abdelali i la María Luisa són els orientadors del programa Làbora, de l'Ajuntament de Barcelona. Els seus tècnics n'expliquen altres en què s'han de pagar 60 euros per entrar en una borsa de treball de serveis de neteja o de cuidadors amb la promesa d'un mínim d'hores que després no es compleixen.

Eterns becaris

A la Sofía li van cobrar per seguir treballant. Aquesta noia va entrar a fer pràctiques extracurriculars en un departament de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, amb què guanyava 500 euros per cinc hores. Li van servir per independitzar-se, “molt justa”, matisa. A l'acabar el grau va demanar que li fessin un contracte i com a resposta la van convidar a matricular-se en un curs on line de telefonista per poder renovar el conveni de pràctiques.

Els 120 euros del curs els va pagar ella i va continuar amb aquesta fórmula durant gairebé dos anys més. Un administratiu de reforç, aproximadament l'equivalent a la tasca que feia la Sofía, cobra anualment un mínim de 19.909,52 euros, segons les taules salarials de la Generalitat. 

Notícies relacionades

"La necessitat d'alguns és l'oportunitat d'altres"

"A la meva edat he de reaprendre a buscar feina"

Avui la Sofía no té dret a atur i gairebé no ha cotitzat. Fins fa poc era una dels 193.126 joves amb contracte de pràctiques remunerades o de formació que hi ha a Espanya, d'un total d'1,4 milions de becaris a tot Espanya, segons un informe recent de CCOO.

Les reflexions dels diferents testimonis d'aquest reportatge es debaten entre la “dignitat”, segons ells mateixos coincideixen, de no cedir a pagar per vendre la seva força de treball i la intensa competitivitat per una feina que els obliga a fer-ho. Una altra de les diferències, en què coincideixen els experts consultats, és entre els que tenen recursos per poder plantejar-se aquest debat i els que no, i destaquen la novetat del fenomen.