Els de maig del 68 demanen una pensió digna

Segueixen al peu del canó. O com fa l’Enric, l’speaker que va guiar des dalt d’una camioneta les milers de persones que van anar ahir a la manifestació convocada per la Marea Pensionista, no s’amaguen en el seu teòric retir: «Es pensaven que ens tenien ficats als casals. Es pensaven que estàvem al parc jugant a la petanca, però no, no i no. Aquí estem els del Maig del 68, una vegada més al carrer».

Ahir va sonar com si fos veritat. Com si aquella generació que va pretendre fer una revolució hagués tornat a aixecar les llambordes de la calçada. Encara que també és cert que ahir no hi havia llambordes. Sí que hi havia molta indignació: «És una resposta a una indignitat: que es creguin que les pensions són una almoina. I no són una almoina. Les pensions són un dret guanyat i pagat per tots vosaltres», bramava des dalt de la furgoneta.

L’Enric va deixar clar a les més de 30.000 persones –segons la Guàrdia Urbana; 100.000, segons els organitzadores– que van expressar el seu rebuig a l’estratègia del Govern que eren allà per canviar la llei. «Tenim capacitat per canviar aquesta societat que no ens agrada. Som gent que s’ha foguejat al carrer», cridava amb vitalitat rockera.

Vocalia i lideratge

Vocalia i lideratge no són sinònims en el cas de la marea pensionista: el segon paper li toca a Domiciano Sandoval,  líder veïnal del barri del Clot de Barcelona i, des de fa cinc anys, de la Marea. Responia a la pregunta sobre per què cal mobilitzar-se: «El que volen és carregar-se el sistema per donar-l’hi a la banca. I això és el que no pensem permetre», va dir. La situació del país no està en condicions d’assumir un sistema de pensions privat, va afegir. Amb les reformes laborals que hi ha hagut a Espanya, que han deixat desregulat el mercat de treball, amb salaris de misèria, «no sé com es plantegen fer un sistema de pensions privat», va afegir.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Els pensionistes lamenten que el sistema privat obtingui desgravacions fiscals de més de 2.000 milions d’euros a l’any, quan aquets diners podrien destinar-se a les públiques. També que el Pacte de Toledo hagi contribuït a sostreure més de mig bilió d’euros de la Seguretat Social. I que d’aquí s’hagi passat a una reforma laboral que ha produït contractes precaris, a més de pensions miserables. «M’he passat tota vivint molt just, des que tenia 14 anys. I en tinc 69. Això és una vergonya: cobrar un pensió de 690 euros amb 44 anys cotitzats i que no m’arribi per viure, comptant amb els meus nets i la meva filla», mostrava la seva indignació Juan Porras.

I és que cap dels presents a la manifestació d’ahir tenia motius per no creure’s les paraules de l’Antoni Barberà, un metge amb una llarg historialen el moviment social: «Les pensions miserables perjudiquen greument la salut. És públic  i notori que el que determina la salut no és només el sistema sanitari; és tenir feina, és l’estabilitat laboral, és tenir pensions dignes».