Els pisos turístics creixen enmig d'un caos regulatori

Llogar un apartament de vacances ha passat de ser una cosa normal per a moltes famílies a convertir-se en un maldecap per a ajuntaments, veïns i hotels que han vist créixer l’oferta i demanda devivendes turístiques a un ritme incessant, gràcies a la democratització del sector liderada per plataformes com Airbnb o HomeAway, a través de les quals es posen al mercat vivendes com a apartaments per a turistes. Un ‘boom’ que va coincidir amb la decisió del Govern d’excloure aquestes vivendes de la llei d’arrendaments urbans (2013).

L’any passat, en un total de 22 ciutats espanyoles, les places en vivendes turístiques (473.956) van superar als allotjaments reglats (335.606), segons dades del lobby turístic Exceltur. Són unes xifres que coincideixen amb l’informe 'Private Accomodation in Europe: 2010-2020', que situa a Espanya com el tercer país amb més oferta d’Europa, amb 450.000 vivendes de vacances, segons dades proporcionades per la plataforma HomeAway.

Una onada de queixes: desacords entre veïns, gentrificació o pujada dels preus del lloguer, entre altres variables, i la inexistència de legislació a nivell estatal, han provocat que les autonomies intervinguessin en l’assumpte amb decrets específics, que van donar com a resultat 17 normes diferents per regular una mateixa activitat.

Unes d’aquestes normes són més restrictives (les més recents) i altres de més permissives (les més antigues), però totes obliguen a presentar una declaració responsable en el registre públic competent, expliquen des del despatx d’advocats Serrano, Alberca & Conde, responsables d’uninforme en què s’analitzen les 17 normes que existeixen.  

Algunes prohibeixen el lloguer per estances, és a dir, per habitacions; d’altres es guarden la carta de cedir el 'poder' a les comunitats de propietaris a través dels Estatuts de cada comunitat de veïns per prohibir aquest ús a les seves finques, d’altres obliguen a incloure un distintiu a les seves façanes, que les signifiqui com "vivendes turístiques", o el número d’inscripció en qualsevol tipus de publicitat en què participin. 

Per a la sòcia del despatx María Jesús Serrano, el principal problema d’aquest "caos" legal és que "no s’ha estudiat degudament ni el fenomen ni les conseqüències d’aquesta regulació, que és el primer que s’hauria de fer". Davant d’aquesta falta d’unanimitat legislativa, molts ajuntaments van aprofitar la seva capacitat d’ordenació urbanística per donar llicències, establir moratòries o dividir per zones les seves localitats i parar així la tan temuda 'turistificació'. 

Ajuntaments com Barcelona, Madrid o Sant Sebastià han decidit 'zonificar' la ciutat i establir determinats nivells de restricció a l’activitat dels pisos turístics. Altres, com el de Palma de Mallorca, han optat per la prohibició total dels pisos turístics. Els de València o Bilbao limiten aquests permisos a baixos o primeres plantes. 

"La diferència entre Barcelona i Madrid és que Barcelona va respectar totes les vivendes d’ús turístic que havien obtingut prèviament la llicència, sense condemnar a la il·legalitat al 90 % de l’oferta existent que ja té les seves llicències, que estan operant amb normalitat i que han fet una inversió", argumenten a El Periódico fonts de la plataforma HomeAway.

Notícies relacionades

Les ciutats regulen pel seu compte el lloguer turístic

Impostos i el gat de Schrödinger

Desd’Exceltur, organització que aglutina diferents agents turístics que van des d’hotels fins a companyies aèries, es declaren "en línia" amb el que s’està començant a fer en municipis com Palma de Mallorca, però també a Madrid o València. Tot i que, segons el seu portaveu José Luis Zoreda, la mesura de Palma de Mallorca sorgeix davant de la tardança en l’assimilació del problema: "no hauria estat així si haguéssim tingut l’oportunitat d’incloure fa tres anys les nostres mesures de contingentar per barris".

"Jo crec que cal tornar a la Llei d’Arrendaments Urbans. (Les vivendes turístiques) no presten serveis hotelers com neteja diària o restauració, i en el cas que hi hagués serveis hotelers accessoris a l’allotjament es podria pensar a remetre'l a la legislació sectorial, però el que passa aquí és l’anomenat arrendament de temporada de tota la vida", explica a El Periódico, María Jesús Serrano.