Canvi de jurisprudència

El Suprem estableix que els bancs paguin l'impost per la inscripció de les hipoteques

El tribunal canvia de nou de criteri i destaca que és l'entitat la que té interès a elevar el préstec a escriptura pública

La sentència no afecta altres tributs que graven les compravendes com ara l'IVA i el de transmissions patrimonials

nh 3809

nh 3809 / FERRAN NADEU (FERRAN NADEU)

3
Es llegeix en minuts
P. Allendesalazar

Nova clatellada judicial a la banca. I en aquesta ocasió, inesperada. El Tribunal Suprem ha tornat a canviar de criteri i ha determinat que són els bancs, i no els seus clients, els que han de pagarl’impost sobre actes jurídics documentats en la firma de les hipoteques. El tribut, que grava la firma davant de notari de les escriptures públiques i la seva inscripció en el Registre, està cedit a les comunitats i la seva taxa va del 0,5% a l’1,5% de l’import del préstec segons l’autonomia (1,5% a Catalunya). La sentència, això sí, no afecta altres tributs que es paguen en la compravenda de vivendes, com ara l’IVA en les noves (10% en general i 4% per a les protegides) i el de transmissions patrimonials en les de segona mà (del 10% de Catalunya, Cantàbria, País Valencià i Galícia al 4% del País Basc).

La decisió pretén establir una jurisprudència definitiva sobre un tema en què el propi alt tribunal emet dictàmens contradictoris des de fa anys. Entre el 2001 i el 2015, totes les seves sentències determinaven que era el client qui havia de pagar l’impost segons la legislació tributària. Però el 2015, la sala civil va canviar de criteri i el va considerar abusiu en virtut de la llei de defensa dels consumidors. El març del 2018, en canvi, el Suprem va rectificar aquesta nova visió i va determinar una altra vegada que l’havien d’abonar els hipotecats. Però la sala contenciosa administrativa ha tornat ara a fixar que sigui l’entitat financera la que el pagui.

Benefici per al banc

En una sentència d’aquest dimarts, els magistrats han resolt a favor de l’Empresa Municipal de la Vivenda de Rivas Vaciamadrid. La companyia pública no va pagar en el seu moment 22.566,47 euros en concepte de l’impost d’actes jurídics documentats per un préstec que va demanar per a la construcció de vivendes públiques. La Comunitat de Madrid el va instar a abonar-lo i el cas va arribar als tribunals. El juny de l’any passat, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va donar la raó a la Comunitat i a l’Estat, però ara el Suprem ha esmenat la sentència del tribunal inferior.

La decisió de l’alt tribunal estableix que el "beneficiari" de la inscripció del préstec que s’ha concedit i de la hipoteca que s’ha constituït és el banc. "Ell (i només ell) està legitimat per exercitar les accions (privilegiades) que l’ordenament ofereix als titulars dels drets inscrits. Només a ell li interessa la inscripció de la hipoteca (l’element determinant de la subjecció a l’impost que analitzem), ja que aquesta no té cap eficàcia sense la incorporació del títol al Registre de la Propietat", ha argumentat el ponent, Jesús Cudero.

Vots discrepants

Notícies relacionades

La sentència, a més, ha considerat il·legal i, per tant, ha eliminat, un article del reglament de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats del 2015, que establia que el tribut l’havia de pagar el client. "Si fos aquest el criteri del legislador, ho hauria d’haver declarat expressament al contemplar en el seu articulat el préstec amb garantia hipotecària", ha argumentat abans de qualificar l’esmentat article d’"evident excés reglamentari".

La decisió ha comptat amb el vot particular del magistrat Dimitry Berberoff, que era partidari de mantenir la jurisprudència anterior, és a dir, que fos el client el que pagués l’impost. També hi ha hagut un vot concurrent –accepta la decisió però discrepa en algun punt de l’argumentació– del magistrat Nicolás Maurandi. Tot i que comparteix el dictamen, estima que l’esmentat impost engloba no un, sinó dos tributs: el gravamen sobre documents notarials i el gravamen sobre actes jurídics documentats notarialment. Al tractar-se de dos tributs diferents, argumenta, són també diferents els elements que cal tenir en compte per determinar qui és el subjecte passiu i l’ha d’afrontar.